Pànics al Partit Popular valencià

 

 Ximo Urenya

 

A hores d'ara el Partido Popular ja ha donat per perdudes les eleccions autonòmiques al País Valencià, circumstància que, lògicament, ha provocat més d’un pànic en les seues files. I la por del Partit Popular no només és a perdre el mercadeig al nostre país, en embutxacar-se comissions, en enriquir als seus amics empresaris, en robar impunement allà on volien i podien. El pànic més temut és el que els provocarà el descobriment de tots els documents i papers amagats als calaixos del Consell que demostraran que les acusacions constants de l'oposició sobre pillatge dels governants eren certes i seran inapel·lables. Quan els nous inquilins de la Generalitat destapen tota mena de proves sobre subvencions a entitats fantasmes, pagaments sense justificar, despeses sense pressupostar, favoritismes de vergonya, relacions mafioses amb “Gürtels”, “Brugals” i “Undargarins” de tots els colors, els caurà la cara de vergonya, si és que els en queda encara. Ja poden resar a tots els seus déus perquè Ciudadanos obtinga suficients vots perquè els puguen salvar del desastre que els suposarà perdre el govern.

 Ara mateix s'estan fent públics els comptes fins fa poc amagats de la pèssima gestió que ha fet el govern popular de RTVV. Una altra mostra del malbaratament dels diners públics en el negoci privat en què el govern valencià havia transformat la ràdio i la televisió públiques. No és difícil arribar a la conclusió que res no li importava la qualitat de Radio 9 i de Canal 9 als governs de Zaplana, de Camps i de Fabra, només els convenia pel dubtós rendiment polític gràcies a la manipulació sistemàtica dels informatius i de les tertúlies entre amiguets de casa. Els convenia pel rendiment polític i també per l'econòmic, perquè si no, ningú podria entendre que no fóra a canvi de saboroses comissions per al partit o per a la butxaca dels més espavilats la caríssima contractació de personatges acostats al Partido Popular. Els programes produïts, dirigits o protagonitzats per aquella colla de mediocres showmans no eren vistos ni escoltats per quasi ningú, però, això sí, eren molt ben pagats. I cobrades les comissions més tard.

 A la vista estan exposats a la vergonya pública en la premsa alguns botons de mostra:  El polifacètic i omnipresent en totes les televisions del PP, José Luis Moreno, no se sap ben bé quants milions d'euros es va emportar de Canal 9, ni quina comissió milionària li passaria sota mà al Partido que l'havia contractat. Estan apareixent papers que asseguren que del programa “Noche sensacional” va cobrar el ventríloc madrileny vuit milions d’euros. La cosa aquella anava, diuen, de models amb roba interior i d'acudits per fer plorar d'un tal Jaimito Borromeo. José Luis Moreno i la seua empresa Alba Adriática va facturar a Canal 9 més de 20 milions entre 2006 i 2011. Quants de comissió al Partido, no se sap. L'últim programa del Moreno, “De un tiempo a esta parte”, el van emetre de matinada amb un èxit de televidents per a traure's el barret, només un 1,2% d'audiència. El periòdic El País ha intentat fer-se amb el showman infructuosament. Segurament l'haurien pogut trobar a alguna platja de somni a la costa adriàtica de Croàcia.   

 Com la de José Luis Moreno, una sèrie d'empreses també se'n va aprofitar de la sospitosa generositat dels gestors de la Ràdio i de la Televisió valencianes. Entre 2006 i 2013 les factures, només les que s’han trobat en blanc, van sumar la bonica xifra de 400 milions, sí, 400 milions d'euros. Només Tómbola, -quina vergonya d’espectacle de tele-escombraria pagat per tots nosaltres!- ja va costar 32 milions. A Fernando Sánchez Dragó, habitual en les televisions del Partido, se li van pagar pel seu programa de llibres El faro de Alejandria, que no veia ningú, nou milions d’euros. Les tertúlies que produïa la firma Estedi, on tots estaven d’acord sempre, van costar onze milions d’euros. I així tot allò que organitzaven els directius dels mitjans públics valencians. A banda, també estan també les factures dels drets del futbol que pugen a l’escandalosa xifra de 535 milions d’euros.

 
  I mentre feien programes infumables produïts per empreses quasi sempre vingudes de ponent, les productores valencianes, per suposat que més barates i amb productes en valencià, es quedaven sense treball. Fins que va arribar Alberto Fabra i va decidir tancar les emissions de Ràdio 9 i de Canal 9, amb l’excusa tramposa que els diners que costava mantenir-los els necessitava per a l’educació i la sanitat. Punt final per als mitjans de comunicació que havien estat creats per a promocionar el valencià i que van acabar per promocionar el castellà, i amb un espectacular dèficit i un sobredimensionat nombre de treballadors, 1756, un 40% dels quals afavorits sense passar cap prova de competència ni de capacitat professional. Un desficaci, com dirien al meu poble.

   Ara, a poques setmanes de les eleccions autonòmiques, se n’adonen Fabra i els seus de la falta dels mitjans de comunicació públics que els vindrien molt bé per a fer-se propaganda gratuïta. Acaben de manifestar que caldrà reobrir-los, que no s’havien d’haver tancat. A bona hora! Però sort encara que podran fer els seus debats televisius amb el PSOE, que els ho ha demanat, i sense que cap altre partit els puga molestar davant les càmeres de TVE. El bipartidisme encara està viu, i a l’hora de traure’n profit electoral continuaran posant-se sempre d’acord en tot allò que els convinga a tots dos.