Un meu company d'escola, bisbe polèmic

Ximo Urenya

Juan Antonio Reig Pla és socarrat de Cocentaina com jo. Anàvem tots dos a la mateixa escola, ell un curs darrere meu. El recorde bé, perquè jugàvem junts alguna volta al pati. Ell encara se’n recorda també, tal i com ho va manifestar fa uns anys al meu germà Vicent. Fins i tot li va dir que tenia un bon record nostre, dels germans fills del fuster de la plaça Colón. No el vaig considerar mai un xiquet especial, ni rar, ni millor ni pitjor que la resta de xiquets que anàvem a l’escola pública al principi dels anys cinquanta. No sé com serien els seus pares ni si patiria cap trauma infantil que poguera fer d’ell de major un obsés fonamentalista perseguidor d’homosexuals, de divorciats i de dones en perill sacríleg d’avortar per vici. No sé què li passaria amb els mestres que tindria a la nostra escola comuna. A lo pitjor li va tocar en mala sort aquella bèstia falangista de més de 100 quilos, Don Juan, que per no res t’estampava contra la paret d’un colp al bescoll. Per no res segons el nostre innocent criteri infantil, clar, perquè per a ell allò de moure’s una miqueta o fer cara de riure mentre estàvem cantant braç en alt el caralsol cara a la bandera i cara a tres lladres i cara al grandíssim que sempre ens vigilava, era suficient motiu per rebre una senyora i sonora bufetada. No li perdonaré mai la que a mi em va tocar en mala hora. No sé si en aquell moment vaig sentir el desig de ser un mestre més gran que ell i tornar-li-la.

 Però tret d’aquella bèstia de Don, la resta de mestres eren prou tolerants, pacífics i que estimaven els seus alumnes com si fórem persones, baixetes, però persones. Almenys així els recorde. Potser si Juan Antonio Reig hagués tingut la sort de tenir de mestre com jo a Don Agustín no hauria arribat a dir les barbaritats que està dient a la premsa o als seus mítings o sermons de diumenge: “El hombre peligra por las ideologies liberales y marxistes”, i que s’intenta "acabar con los pobres (haciendo) que no nazcan", i que les ideologies aquestes cauran i que l'única solució per a l’home (per a la dona no diu res) passarà per "la doctrina de la Iglesia", la qual tornarà a posar en primer pla la importància del matrimoni tradicional i de la família.

 Tal volta sí que Juan Antonio seria alumne d’aquell tros d’ase sense ensinistrar, Don Juan, i que combregara fidelment en la seua ideologia falangista. A Don Juan sempre el recorde amb camisa blava obscura. Jo pensava aleshores que és que no tindria  prou pessetes per comprar-se’n de normals, com els altres mestres. Don Agustín les portava blanques quasi sempre. Tolerant com era, mai li deia res a Benjamín perquè portara sovint tan bruta la seua camisa blanca que semblava grisa, ell tenia onze germans i era de família molt pobra. Don Agustín tampoc no li deia res a José Torró, Torronet, perquè a dins la classe es fregara amb fruïció de tant en tant l’entrecuix. Aquest mestre ens deia amb un gest compassiu que el nostre company no sabia ben bé el que estava fent, que el deixàrem tranquil.

 És curiós, però no sempre casualitat, que els mestres han fet mestres si han estat capaços d’encantar els seus deixebles, i Don Agustín hauria de saber que uns quants hem seguit les seues passes. Com tampoc és casual que els mestres autoritaris i violents amb els alumnes han fet individus que han rebutjat l’escola i tot allò que signifique cultura, respecte, tolerància i llibertat. I Juan Antonio Reig, un d'ells potser, va acabar sent un sacerdot, un bisbe, intolerant, misogin, homòfob i fonamentalista. A les dones les critica que estiguen pensat per elles mateix i “la pretensión del empoderamiento, el feminismo radical o al feminismo ginocéntrico”, als homosexuals els condemna a l’infern: “aquellas personas que hoy, llevadas por tantas ideologías, acaban por no orientar bien su sexualidad, que piensan ya desde niños que sienten atracción sexual por el mismo sexo, y a veces, para comprobarlo, se corrompen y se prostituyen, y van a clubs nocturnos de hombres. Os aseguro que encuentran el infierno». El 2009 va arribar a oficiar una missa amb una bandera franquista a sobre de l’altar.  L’any següent va llançar una fal·làcia sense cap vergonya, va assegurar que es donen més casos de violència de gènere entre les parelles de fet que en els matrimonis catòlics.

 Cada setmana tenim un exabrupte més del meu company d’escola, però gens amic. Exabruptes que em produeixen un esmussament tan repugnant com quan a les aules el graciós de torn rascava la pissarra amb la ungla. No recorde que fóra un tal Juan Antonio.