Ricardo Costa, l'Infiniti

Ximo Urenya

Ricardo és el paradigma dels polítics del Partit Popular valencià i també, si ho voleu així, dels polítics populars espanyols. Ara tornarà a seure davant dels jutges i déu vulga que no siga decidida la seua esperada culpabilitat per cap tribunal popular com aquell, amanyat, dels vestits regalats per la trama Gürtel. Ricardo Costa ha estat el comodí preferit pels mitjans de comunicació quan es tractava de posar un exemple de corrupció dels polítics espanyols. S’ha de dir que darrerament quan els mitjans espanyols han de parlar de corrupció, els primers exemples que els vénen al cap són sempre els cassos valencians. Com si a la resta de l’estat no passara més o menys el mateix. O no? Potser anem per davant en la categoria dels disbarats i dels escàndols de tota mena. Ara mateix està a les pàgines de tota la premsa el partit de futbol del 2011 amanyat entre el club manyo del Zaragossa i el nostre valencià equip del Llevant, un milió d’euros perquè l’equip d’Orriols es deixara perdre. És que són...!

Però el personatge de Ricardo guanya per golejada, i no pel volum dels fets de què se l’acusa, sinó pel ridícul que va fer fa cinc anys cada vegada que apareixia en els mitjans de comunicació negant les acusacions del jutge per la seua participació en els negocis bruts de finançament del PP amb la trama Gürtel. El Youtube en va ple de declaracions i d’entrevistes, d’imitacions de còmics i de fotografies que mouen la hilaritat del personal. Ha estat tan ridícula la seua imatge pública, tan repetits els seus gestos de fatxenda consumat, tan celebrada seua falca pija“o sea”, que els seus caps de partit li deuen haver prohibit parlar mai més davant les càmeres. Un altre seu cas que l’ha fet cèlebre és la dèria pels cotxes de luxe, les motos cares o els rellotges de gran categoria. El seu cotxe de luxe Infiniti es va fer famós per les gravacions fetes públiques de les converses seues amb els responsables malfactors del cas Gürtel que li van haver de cercar un cotxàs de luxe d’una marca exclusiva per a un tio exclusiu com Ricardo Costa, un Infiniti. Insisteix Ricardo que el cotxàs se’l va pagar ell, això ja ho dirà el jutge, no entraré en aquesta qüestió. Però vull insistir en la mena d’individu que va arribar a ser secretari del Partit Popular valencià. La petulància del personatge s’ha demostrat en el seu jocós parlar en públic, en la mísera categoria dels arguments i del llenguatge ampul·lós que ha usat per defensar les seues postures, però també en la seua manera de vestir, de moure’s, de presumir en públic, de triar un cotxe gloriós com l’Infiniti, un auto car, molt car, brillant, majestuós. Si veieu en la web els vídeos estel·lars dels cotxes Infiniti us podeu fer una idea del tipus de gent que pot ambicionar aquesta mena d’automòbils exclusius. En la web de l’Infiniti podeu llegir frases inequívocament atractives que acompanyen els cotxassos: “La manifestació física de la tentación en un automóvil”. “La tentadora silueta de un coupé”, “Elegancia y poder de forma natural”. Elegància i poder d’un automòbil que fan elegant i poderós el seu propietari. Aquest és el nostre personatge que pren el camí de la política per l’afany de tenir poder i diners, per poder entrar en un món de luxe i opulència, el món que somiava que li podia proporcionar un partit polític que segur que Don Ricardo hauria preferit que s’anomenés Partit Aristocràtic i no Popular, sinònim de vulgar, plebeu, comú.

Ricardo Costa va ser destituït per Francisco Camps del seu càrrec de Secretari General ràpidament en fer-se públiques les seues saboroses converses telefòniques amb “el bigotes”, i des d’aleshores es va quedar a Les Corts vegetant any rere any sense obrir la boca, no fóra cas que tornara a ficar la pota. Calladet està més presentable. Fins ara mateix que se li ha acabat la festa. Allò que va dir davant les càmeres “En el PP la fiesta no se acaba nunca” s’ho haurà de tragar amb pa i oli. Ara Gürtel ha trencat el seu camí cap a la glòria, el camí de ridícula petulància cap al seu destí, el regnat del fatuïtat. Com serà de difícil i trista i dura la seua existència en un presó comuna, vulgar, popular d’un Ricardo Costa sense els seus cotxes i motos i rellotges i vestits de luxe. Si és que arriba a entrar, clar. En aquesta “democràcia” on la frontera entre els poders executius i judicials és tan permeable tot és possible.