A la persona que presidirà la Generalitat el 2015

Ximo Urenya

Juny serà una festa al País Valencià, als pobles celebrarem que s’ha acabat la prepotència d’uns presidents que han fet i desfet com els vingut en gana, menyspreant una bona part dels ciutadans i donant satisfacció només a una minoria d’amics i col·lectius que ben bé que se n’han aprofitat egoistament del poder absolut que les urnes han donat al Partit Popular des de fa 20 anys. La persona que entrarà a governar ho tindrà ben difícil, ningú no ho dubta, destruir és molt més fàcil que construir i el panorama erm que ens han deixat els descerebrats que deien governar-nos va a ser dur deixar-lo a punt d’urgents nous conreus necessaris. I s’ha destruït quan s’ha privat als valencians de les entitats financeres que ens eren pròpies, i quan s’ha privat del treball a molts ciutadans, i quan s’han comés injustícies, i quan s’han enriquit amb diners públics aquells que tenien l’obligació de distribuir-los, i quan s’ha enganyat amb malvolença, i quan s’han malbaratat els nostres diners, i quan s'ha facilitat la destrucció del teixit industrial valencià, i quan...

No serà gens envejable el primer dia de la persona que ocupe tot sol el despatx de la presidència del Consell i haja de decidir quina haurà de ser la primera tasca a fer, el primer decret, la primera convocatòria, la primera persona que haurà de convidar al seu despatx. Establir prioritats comporta sempre una mena de violència, un discriminació. Cal tenir en compte que la primera decisió d’un president, d’una presidenta, és molt important, la ciutadania està expectant i els mitjans de comunicació ho tenen ben en compte a l’hora de fer les seues primeres valoracions.

Jo ho tindria ben fàcil a l’hora de decidir. I demane humilment a la nova honorable persona que presidirà el meu País que accepte considerar si així li plau aquestes meues suggerències per si són del seu interès. No les he escrites pensant en les prioritats que demana el meu interès personal, ni el familiar, ni en els col·lectius socials als quals pertany. He procurat mirar primer quins són els col·lectius que sé que tenen dipositades les seues més honestes i altruistes esperances en un nou govern valencià que done resposta a les seues més urgents demandes fins ara ignorades pels presidents comunitaris.

Pense que el primer col·lectiu que mereix ser cridat al despatx de la nova persona presidenta és el de les víctimes de Metro que continuen reclamant justícia cada dia 3 de cada mes a la plaça de la Mare de Déu de València. Seria un gest emocionadament aplaudit per la gran majoria de ciutadans amb la consciència encara ben viva. Bé estaria demanar-los el perdó que els han negat fins ara successius presidents per haver gestionat tan barroerament aquell terrible accident que s’hauria d’haver pogut evitar. El mateix primer dia de presidència donaria també un temps per a rebre una representació del col·lectiu de persones dependents, també oblidades injustament per l’administració autonòmica. Ben prompte s’hauria de rebre al Palau de la Generalitat a una representació de desnonats per fer-los l’anunci que un decret de presidència acabaria amb tan abusives pràctiques, i també a una delegació d’entitats compromeses en la lluita contra la pobresa que afecta a la vergonyant xifra de mig milió de valencians. Els dies successius faria passar pel despatx els sindicats per parlar-ne d’atur i de treball, d’ajudes econòmiques i de polítiques actives d’ocupació, i ben aviat també els representants dels empresaris, les iniciatives positives dels quals, també ignorades pels successius presidents patits, són tan necessàries per acabar amb la terrible plaga que és l’atur.

No caldrà tancar cap acord en la primera reunió amb tots aquests col·lectius, perquè amb el gest d’obrir-los la porta, escoltar-los, prendre nota i fer-se’n càrrec ja se sentirien mínimament satisfets. I a cadascun d’aquests primers col·lectius presents caldria també demanar-los perdó per la falta d’atenció humana dels governants anteriors. Això sí, sent conscients que la petició de perdó compromet al demandant a respondre amb una acció de futur de compromís en la resolució dels problemes que els afecten en la mesura de les possibilitats legals i econòmiques. Perquè patim encara les lleis de l’estat que tenim, els tribunals que tenim i perquè el deute econòmic  acumulat pels governants anteriors del Consell, més de 6000 milions d’euros, és una llosa que frenarà en el temps molts projectes programats. No caldrà dir que una de les primeres accions del nou govern valencià a partir de desembre del 2015 haurà de ser la d’exigir als nous governants de l’estat una urgent nova llei de finançament més justa amb els valencians.

Però no haurien d’acabar ací les entrevistes de la nova presidència els primers dies de govern, que encara hi molts altres col·lectius damnificats per la dolenta gestió del Partit Popular després de 20 anys d’absolutisme. Els representants del món de l’educació, menyspreats tants anys, quan no ignorats, tenen també dipositada en la nova presidència del Consell una gran esperança. La política del PP de minorització del valencià s’ha fet insuportable tan o més que el seu descarat suport als centres educatius privats. Bé estarà que el Consell vulga rebre als docents els primers dies després d’estrenar el seu govern. I també caldrà rebre els treballadors de la sanitat afectats com estan també per la política privatitzadora dels populars ací i a la resta de l’estat. Probablement siga el col·lectiu de treballadors de la Ràdio i de la Televisió valencianes tancades temporalment pels populars un dels més ansiosos en saber quina serà la data aproximada de reobertura dels mitjans de comunicació públics, i que hauria de marcar amb urgència la nova presidència. Ja no poden ni podem esperar més.

I si en voleu més, n’hi ha per a parar un cabàs, però ací ja entraríem en un altre llistat molt llarg on s’abocarien demandes d’altres col·lectius amb qui hi tinc posats els meus interessos personals.