José Luis Torró, corredor de fons cap a...

Ximo Urenya

José Luis Torró ha arribat a dalt. Ha estat triat pel president de la Generalitat, Alberto Fabra, per a ser Secretari de Comunicació del Consell. No ha de ser, tanmateix, el final de la seua carrera de fons cap a... Som amics des de fa molt de temps. El Club Jove d'Ontinyent va ser la primera experiència “democràtica” en la que ens vam conéixer i en la que ja ens vam enfrontar en les primeres innocents eleccions a la presidència d'aquella associació de joves nascuda els anys seixanta del segle passat aixoplugada sota pal·li eclesial. Aleshores, o estaves en la falangista OJE, o sota la protecció dels joves “rojos” vicaris de la parròquia, si n'hi havia. O no estaves en cap lloc, com la majoria. El tedi quotidià era la norma del jovent apolític per prescripció governativa. Ell corre cap a l'escola de periodisme de l'església de València i es llicencia prou més tard a La Laguna. Donem junts classe estiuenca a alumnes suspesos. Ell escriu ja ben prompte en premsa de fora del País i em passa revistes on escriu. Més tard li puc llegir cròniques polítiques en el Levante, aleshores de tendència “blavera”, mentre, i al mateix temps, dirigeix també a finals dels setanta una revista, València Semanal, de signe totalment contrari al del Levante. Aquell seu doble discurs polític no el vaig poder entendre, i probablement ell tampoc, perquè ben prompte va deixar o el van fer deixar la revista “catalanista”. Quan les eleccions municipals del 1983 tornem a col·laborar puntualment en la redacció del programa electoral del Partit Nacionalista del País Valencià, quan venia a Ontinyent els caps de setmana des de Castelló, on dirigia Mediterráneo. Finalment, col·laborem molts anys en la redacció de Crònica de la Vall d'Albaida, això sí, amb moltes divergències de criteri, algunes insalvables, que Vicent Montés va tractar d'evitar amb més o menys fortuna. Després de prendre el poder de la revista el sector més conservador del Consell de Redacció de la revista, amb José Luis al capdavant, es produeix un daltabaix en la línia editorial amb la conseqüent fugida de col·laboradors i lectors en total desacord amb els canvis. Més tard es produeix l'inevitable trencament de relacions entre els components del Consell de Redacció. José Luis deixa el Crònica i corre a cometre un altre periòdic a Ontinyent, el Loclar. Deixem aleshores de treballar junts en algun que altre projecte després de més de quaranta anys. Al Loclar fa el que li tocava fer per donar suport al Partit Popular local, això sí, amb uns criteris periodístics ben diferents als que ell mateix defensava molt abans en el Crònica.

José Luis segueix corrent sense atur acostant-se cada vegada més al poder del PP valencià. Després d'haver treballat a les ordres de Maria Consuelo Reyna i de Jesús Sánchez Carrascosa a Valencia TeVe, dirigeix un diari de curta durada, Diario de Valencia, de línia editorial marcadament i radicalment “blavera”. Aconsegueix que l'entren a treballar a RTVV fins que Fabra tanca la paradeta i es queda, de moment sense treball. El tancament de Canal 9 i de Ràdio 9 irrita moltíssim José Luis fins al punt que en manifestacions públiques a la SER compara la decisió del president Fabra amb el colp d'estat del 23F. Quan hom pensava que el periodista s'allunyava de l'aixopluc del Partit i reprenia la tesi aquella que proclamava molts anys enrere dient que el periodisme com cal havia d'estar sempre a la grenya amb el poder, va i resulta que aquell cabreig era una miqueta fingit i que el corredor de fons tenia molt clara la seua meta: Fabra el crida al seu costat dret i el fa Secretari de Comunicació del seu govern, un càrrec semblantment maleït ateses les desgràcies dels anteriors secretaris i secretària. Que no li passe res.

L'habilitat de Torró d'adaptar-se a les noves circumstàncies i a les noves exigències de tota mena, també les ideològiques, d'aquell que li paga són conegudes. Res no ha d'impedir que el nostre amic s'avinga sense massa problemes de consciència a les exigències del president, i que puga restablir la seua bona fama de bon gestor polític, si és que alguna vegada l'havia tinguda. José Luis trobarà arguments convincents, segur, el conec prou, que demostren que el Partit Popular no està tan corromput com volen fer creure els partits en l'oposició. Sabrà escriure comunicats impecables que demostren que amb Fabra tornaran a créixer bancs i caixes d'estalvis tan efectives i ben gestionades com la d'Ontinyent per tot arreu del País com bolets per la serra de Mariola els anys de tardors plujoses. Tindrà l'encert comunicatiu per demostrar que el Partit Popular recuperarà el teixit productiu agrícola i industrial que els seus antecessors governants van fer perdre en afavorir aleshores les inversions en la ruïnosa construcció. Farà creure l'electorat una volta més que l'enemic dels valencians són els catalans i la seua dèria gasiva de voler fer-se amb la nostra paella i la nostra particular i santa identitat valenciana... Ens farà creure en l'èxit pròxim de Fabra davant Rajoy i el millorament del finançament de la nostra comunitat que solucionarà tots, tots, els nostres problemes econòmics. Ens farà...