"Tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres" (Joan Fuster)

Ximo Urenya

Ja s’ha demostrat des de fa segles la veritat inqüestionable de l’aforisme tal volta més conegut de Joan Fuster. La idea de l’aforisme és universal, però dita per un intel·lectual valencià la podem aplicar malauradament amb més raó si cap a la política que ara mateix patim al nostre País. Si la guàrdia civil va a casa d’algú que ha penjat una extravagància a la xarxa, aquest algú serà valencià amb tota seguretat i la seua diatriba estarà escrita en valencià. Si la bufetada d’un incivil guàrdia marca la cara d’un jove desobedient, molt probablement serà la d’un valencià que ha tingut l’atreviment de no contestar en cristià a l’agent de trànsit. Si s’expulsa un diputat d’un parlament autonòmic, amb tota seguretat serà valencià –valenciana, en el cas que esteu pensant- i la seua llengua també catalana. Si es prohibeix una tele o una ràdio, també ho serà en el nostre País i per ser en la llengua pròpia dels valencians. Si es tanca una escola, tingueu la certesa que serà suprimida per fer ús del valencià. Si es posa una bomba en casa d’un escriptor, amb el beneplàcit dels comandaments policials, ben segur que aquell escrivia en aquesta mateixa llengua. Si uns brètols nazis organitzats assassinen un xicot, ja sabeu amb quina llengua pensava, parlava i es complaïa en defensar. Si una estudiants del Cap i Casal armats amb llibres a la mà són brutalment apallissats, podeu pensar sense por d’equivocar-vos en quina llengua estaven escrites les seues pancartes. Si uns centres culturals han estat atacats amb tota la impunitat del món, pensareu bé que la cultura que hi defensaven era la tradicional heretada de Marc i de Llull. Si l’autoritat competent permet i afavoreix contramanifestacions i contra-Trobades amb resultats violents previsibles, ja sabeu que els manifestants tenien la dèria de reclamar drets lingüístics. Si uns diputats valencians reben amenaces de mort per les xarxes, ja sabeu amb quina llengua i quin País estan compromesos...

  Quan al poder no li funcionen gens els seus arguments per convèncer els rebels valencians, aleshores no té un altre remei que fer por, amenaçar, riure’s, menysprear, ridiculitzar. Alfonso Rus usava una broma com a tot argument per convèncer del vot a Arias Cañete: “Si no voteu Arias Cañete vos pegue una palissa”. Els acòlits van riure de valent el desficaci, però quan llegeixen al diari que han apallissat de de veres dissidents o han enviat a l’hospital xiquets que anaven a divertir-se en una Trobada d’escoles, segurament, si no se’n riuen, miraran cap a un altre costat més còmode.  

  Contra els valencians que exerceixen com a tals, vara al cap pensador i a la boca parladora. Cap dels dos grans partits espanyols s’ha preocupat mai del mais d’esbrinar de de veres quina ha estat la causa de tan gran malastrugança la dels valencians. I si algú ha tingut l’atreviment d’escatir les causes entre els grups parapolicials i policials (sense el para) de l’extrema dreta valenciana, aviat ha estat expulsat del càrrec. Cerqueu al Google què li va passar al Delegat del Govern Ricardo Peralta i qui va ser el tot poderós ministre de l’Interior que el va tirar del ministeri com a càstig per ser un busca-raons. Darrerament els fets que van amuntonant-se a la nostra memòria ens fan pensar que al poder de Madrid, via govern autonòmic de la Generalitat Valenciana, ja li va bé que la dissidència valenciana s’expresse violentament. I si no ho fa, s’ho inventen i criminalitzen a tort i a dret, i així poden carregar-se de raons per encetar una repressió en tots els àmbits.

  Res no ens pot estranyar ja del que ens puga passar encetada l’estratègia d’intimidació pels delegats valencians del poder instal·lat a Madrid. Ja s’han liquidat les nostres caixes d’estalvi, tret de la d’Ontinyent, perquè no els hem deixat, han fet desaparèixer la banca valenciana, estan volent minoritzat la sanitat i l’educació pública valencianes, ens ofeguen econòmicament amb un finançament volgudament discriminatori, ens imposen uns polítics ignorants que menystenen la universitat i els instituts d’investigació, i a sobre, ajuden bandes criminals perquè ens facen més por cada dia. Si Joan Fuster no va escriure el seu aforisme que encapçala aquest escrit dedicat especialment als polítics que governen el nostre País, segur que sí que hi va pensar.