El somriure cínic dels jutges

Ximo Urenya

Última escena del més recent sainet judicial: Els jutges acaben de dictar presó provisional sense fiança per a Enrique Olivares, l’home indubtablement tocat de la perola que va assaltar el domicili de la família de Bárcenas pistola en mà. 22 anys de presó per a un home que portava en mà una pistola del segle XIX que cap expert ha demostrat que podria funcionar encara.

Els fets de l’entrada del pistoler en casa Bárcenas semblaven per fer riure, com la majoria dels mortals vam fer el dia que els mitjans ens informaren. Però el meu riure es va glaçar quan vaig mirar i remirar en successives informacions televisades el somriure dels jutges després d’haver pronunciat la paraula “presó” per a l’inconscient Olivares: Què provocava aquell cínic somriure dels jutges? Volien presumir davant les càmeres la seua prepotència davant un castigat indefens malalt que probablement no mai hauria mesurat les conseqüències del seu acte? Estaven els jutges ben satisfets de la seua gran heroïcitat davant la petitesa d’aquell individu a qui se li havia congelat en la cara l’estupefacció?  Enviat el pistoler “criminal” Enrique Olivares a la mateixa presó de Soto del Real on també hi és Luis Bárcenas, ens podem imaginar la cara de l’ex-tresorer del PP quan es trobarà en el menjador del centre penitenciari l’assaltant a casa seua. Segur que li diria, si el deixaren, que a ell no li cauran ni la meitat dels 22 anys del pistoler per haver robat al seu partit polític unes quantes cabassades de diners negres. Ni a Brevik, aquell sàdic noruec que va assassinar a sang freda 77 joves, li van demanar tants anys de presó. Ni és gens normal llegir a la premsa que un jutge haja enviat tants anys a la presó a assassins confessos.

Una volta més ens trobem davant les arbitrarietats judicials que castiguen amb sadisme i extrema diligència suposats delinqüents anònims mentre es perpetuen casos molt greus, els causants dels quals són persones importants del món de les altes finances, de la banca o de la política. Allà a Madrid tenim el judici exemplar del jutge jutjat per tenir l’atreviment d’enviar a la presó a tot un senyor president de Caja Madrid, Miguel Blesa, amic de personatges tan importants com José María Aznar. És la repetició de la jugada del cas del jutge Garzón, en què els corruptes del cas Gürtel aconsegueixen una condemna increïble per al jutge que els jutjava. No vaig veure la cara dels jutges en aquella ocasió, però m’imagine també un altre oportú somriure cínic de complaença.

Estem en un país en el qual ens irrita especialment el delicte obscè dels governants que no tenen escrúpols en lucrar-se personalment dels diners públics que s’havien de destinar a millorar la situació dels que no tenen ocupació, com el cas dels ERO d’Andalusia. O el fastigós delicte del cas de Cooperació, en València, en el qual Rafael Blasco Castany i Augusto César Tauroni, vells coneguts que actuaren junts per a delinquir en un clar cas de clientelisme polític, i que presumptament desviaven els diners destinats al tercer món per a lucrar-se ells mateixos. Són només dos casos especialment repugnants, entre d’altres centenars que embruten més encara el pudent panorama de la corrupció generalitzada a tot l’estat. Panorama que tots els polítics denuncien hipòcritament, perquè mai han volgut encara pactar una definitiva llei contra la corrupció.

Només els tribunals podrien aturar sensiblement la boja carrera d’apropiar-se fraudulentament dels diners públics, si per una volta vulgueren enviar a la presó per a una llarga temporada a uns quants peixos grossos de la política corrupta. Això, si fóra cert que hi ha jutges disposats a donar fi a la gran sagnia. Però no sembla que estiguen per aquesta digna faena, estan massa ocupats jutjant jutges que voldrien acabar amb la corrupció. Estan entretinguts enviant a la presó petits delinqüents malalts armats amb una vella i rovellada pistolota de duels del segle XIX. Mentrestant, miren les càmeres de vídeo amb un gens dissimulat somriure cínic.