Privilegis reials, mancances reals

Ximo Urenya

Ara ja sabem per què Rubalcaba s’havia resistit a dimitir després de la desfeta electoral del seu partit en les darreres eleccions europees: tenia un compromís reial, havia de fer de salvador d’una monarquia que estava ja en les cotes més baixes de popularitat. I això que diu el secretari del PSOE que el seu partit té profundes arrels republicanes. Ja es veu, ja, deuen estar ja tan profundes que ni les troben. Si no arriben a muntar-se el PP i el PSOE amb urgència la comèdia de l’abdicació, no se sap si una miqueta més tard haurien arribat els dos partits monàrquics a reunir una majoria absoluta en el congrés per a donar el vist i plau a la transferència personal de la monarquia. El PP i el PSOE saben ben bé que quan les raons d’estat apreten cal posar-se d’acord i mantenir-se ferms defensant l’estat, o el que és el mateix, els seus propis interessos, els seus privilegis. Ja ens ho anaven avisant a poc a poc alguns elefants de la casposa casta política espanyola, Felipe González i Rita Barberà, entre d’altres.

Insisteixen els monàrquics en voler fer-nos creure que la gran majoria dels ciutadans són partidaris de la monarquia. Saben que no és així, perquè si els del CIS estigueren segurs que és aclaparador el suport popular als borbons, segur que convocarien de seguida el referèndum per a dignificar mínimament una monarquia que tot el món sap que té un naixement gens digne. Juan Carlos va jurar davant de Franco la seua corona al mateix temps que els Principios Fundamentales del Movimiento Nacional. Tot i això és cert que hi ha molta gent que ha rebut l’educació que ha rebut, que s’ha empassat les lliçons d’història que li han volgut donar, que no ha tingut els mitjans per aconseguir assabentar-se de quins privilegis reials atempten contra els drets dels ciutadans. És com a mínim curiós que en les trenta-tres pàgines del darrer informe del CIS, en el qual s’analitzen tot d’opinions polítiques, socials i econòmiques dels ciutadans no n’hi ha cap ni una qüestió sobre la valoració de la monarquia. Per què? Tampoc no he trobat cap altra valoració en les enquestes d’anys anteriors. El CIS pregunta mil coses als ciutadans, a voltes simples bajanades inútils, però cap pregunta sobre si la monarquia és o no necessària en el segle XXI. A vegades els silencis són més que eloqüents.

Això sí, Hola en farà un fart de vendre revistetes amb un munt de fotografies dels nous reis acabats d’estrenar, guapo ell i guapa ella, i dels voluntaris súbdits plorosos de tan contents el dia de la proclamació. Llàstima, diran, que no posen les corones reials al Felipe VI i a la Letizia I, tan rebé que els aniria a les seues regies testes quan desfilaren per San Jerónimo amb una gran carrossa folrada de pa d’or arrossegada per catorze cavalls blancs dominats per aurigues resplendents. Educats com hem estat a base de contes de fades, tot allò del luxe i la magnificència encara torna bojos a alguns i els fa caure la bava imbècil de l’enveja. Per un munt de dies els mitjans de comunicació addictes faran que s’oblide el poble pla de l’atur, de la corrupció, de les retallades i de la mare que els va parir als mafiosos governants.

Allò més preocupant no és que tinguem una democràcia amb rei o sense. No es tracta de qüestions ideològiques, que també, sinó que el problema greu és que la jugada dels poders fàctics i l’aristocràcia financera veuran consolidat el seu estatus i que els seus privilegis particulars seguiran incòlumes amb el nou rei. La mateixa elit que ja es va enriquir extraordinàriament amb el beneplàcit del franquisme, gràcies a la immunitat legal davant hisenda o amb la possibilitat de delinquir descaradament sense por a ser molestats pels jutges amics. Amb Juan Carlos de Borbó o amb Felipe de Borbó, els privilegis reials seran per als de sempre. No és que han volgut canviar-ho tot perquè res no canvie, és que res no han volgut que canvie, ni les formes. Els privilegis concedits a les elits, sobretot madrilenyes, no ens han eixit mai gratis als contribuents, tampoc és que el monarca va concedir gratuïtament privilegis, que bé que ha guanyat en 39 anys 2.300 mil milions d’euros, 2.500 segons unes altres fonts. I ningú no sap com els ha guanyat i amb quines estranyes arts. Si privilegi significa llei privada, en el cas dels reis espanyols els seus guanys són privats i també obscurs, probablement il·legals. Però no cal parlar-ne, els reis no són imputables.

Però per a la gran majoria de mitjans de comunicació, començant per El País, no passa res, tot està bé com està, teníem un gran rei i en tindrem un altre de millor. Allò que val, diuen, és la Constitució sagrada i intocable que van pactar en morir-se Franco i que no és ara el moment de qüestionar-la. Prou embolic tenen a la vista d’una tardor escalfada pel gran daltabaix que els proposa una Catalunya determinada a abandonar un estat caduc controlat per una casta d’elits que no estan disposats a perdre els seus privilegis.