Pa cremat

Ximo Urenya

M'ha passat hui mateix a un supermercat d'Ontinyent al que vaig sovint perquè els productes són de prou bona qualitat, barats relativament i, a més, els de marca blanca porten el nom en castellà i en català (vosté perdone Sr. Fabra). En anar a pagar a la caixa l'amable senyoreta que parlava un valencià excel·lent estava fent publicitat als clients que esperaven el seu torn per pagar: “Volen vostés un pa negre?” Els clients se la miraven amb cara de desconcert sense atendre la seua apel·lació. Clar, no l'enteníem això de “pa negre”? Què serà? Si almenys haguera mostrat les mones que tenia embolicades en plàstic en el mostrador, li n'haurien comprat alguna. Ni jo n'he comprat cap per això, per tenir-les plastificades. Però li he fet el favor de proposar-li que millor si feia servir el nom de 'mona' per a aquella coca que volia vendre. En agrair-me la meua gratuïta col·laboració m'ha comentat que al seu poble, Muro -no ha dit 'd'Alcoi', com les bones mureres-, sempre n'havien dit 'coca bova'. Clar, com es diu a molts altres pobles valencians, encara que no siga sempre com la mona que fem nosaltres. El que passa és que a Ontinyent i a molts altres pobles hem mantingut el nom comú a tots els territoris de llengua catalana. Quina casualitat, dona!

He dit abans que he notat una certa excel·lència en el parlar de la jove caixera del supermercat, segur que ha estat una alumna ben aplicada en les classes de valencià i en valencià que haurà rebut a l'escola de Muro i a l'institut de Cocentaina. A Cocentaina dic, perquè la seua aparent edat m'ha fet pensar que l'institut de Muro el van inaugurar fa pocs anys. A Muro, Cocentaina, Benilloba, Alcoi... es parla un valencià amb una sonoritat exquisida, amb un lèxic ric en particularismes. No debades Maria Aurèlia Capmany va deixar escrit que Alcoi era el lloc on havia sentit el català més ben parlat del tot el domini lingüístic que ella havia conegut. I ben bé que n'havia conegut bona cosa. I pensar que quan vaig vindre a viure a Ontinyent vaig haver de substituir fonètica i lèxic mamat a la meua Cocentaina natal per a evitar les burletes dels companys de classe a cals frares del convent! Burles al pati, és clar, perquè a dins les classes professors i frares perseguien, sovint amb sadisme, la nostra llengua maleïda de carrer. Temps que han passat i que convé oblidar, ens diuen.

Però no, que tornen frares sense sotana, monges, rectors, directors, conselleres i honorables presidents a fotre decrets contra la llengua comuna sense cap mirament als drets i lleis que ens havíem atorgat després de mort el general. Encara com a Catalunya proven d'intentar una espanyolització a les escoles que gairebé no poden aconseguir per la determinada resistència de les comunitats educatives de l'escola pública i també de la privada. Al País Valencià i a les Illes, amb una resistència ciutadana més molla, cal ser realistes, els governs autonòmics fan i desfan decrets manats des de Madrid perquè saben que poca gent els va a intentar detenir amb determinació. Però és evident que les coses estan canviant. Encara hi ha qui no entén la dèria dels governs autonòmics del País Valencià i de les Illes de suprimir ara mateix línies en la llengua pròpia, per voler acabar a poc a poc amb el procés de normalització lingüística que venia creixent de manera alarmant per als interessos abans no declarats de les nostres autoritats obedients a les modes centralitzadors i unificadores que vénen per ponent. Especialment, són els governs del Partit Popular d'aquestes dues comunitats autònomes les que, seguint aquell pla sinistre de persecució de la nostra llengua, s'inventen excuses i atribueixen a la situació de crisi econòmica la necessitat de minorar com poden l'accés dels xiquets i dels alots a escoles públiques compromeses amb la llengua comuna catalana. A què vénen ací ara tantes supressions de les línies en valencià?

Hem escoltat alguns pares i mares davant els micròfons dels mitjans que s'han interessat per la qüestió que han demostrat estar ben al corrent del per què de tant cinisme de les autoritats educatives, precisament ara, quan no res feia pensar que algú puguera estar encara interessat en desballestar tota una tasca de recuperació i dignificació de la llengua des dels inicis de la democràcia.

Hem pogut llegir a la premsa entre línies el que se'ls escapa a més de quatre polítics preocupats pel possible trencament de la sagrada unitat de la Nació espanyola. Donen ja per perdut el plet espanyol amb Catalunya, a la que consideren fora de l'estat després de més o menys temps. Per això ara miren cap al nostre País Valencià i cap a les Illes amb un temor infundat, de moment, que puguem un dia començar a emprenyar amb vies, assemblees nacionals i punyetes. Per això els tenim des de fa un temps preocupats per negar la unitat de la llengua, per inventar-se teories estrafolàries de l'origen de la llengua, per entrebancar de mil maneres l'escola pública, que és el niu on s'amaguen els docents catalanistes, rojos, anticlericals i republicans.

Mentrestant, els mitjans de comunicació amb professionals amb el cul llogat callen les lluites de les escoles públiques que encara i cada volta més tenen la dignitat de lluitar pels drets adquirits. Massa pirates a dins de casa. Però també encara massa gent que li dóna igual al coll que al muscle, que li tanquen aquella televisió o aquella altra, total una ràdio més o menys, una escola púbica o privada, en una llengua o en una altra... Encara hi ha massa gent pensant en la mona de Pasqua, esperant que els donen la coca bova, empassant-se qualsevol pa cremat, comiéndose su buen panquemao.