Premi d'Honor de les Lletres prohibides

Ximo Urenya

La primavera ens ha portat una grata notícia que només ha arribat a uns quants valencians: Omnium Cultural ha lliurat enguany a Raimon el premi més desitjat per tota la gent que es dedica a escriure en el nostre país, en aquest cas a cantar: El Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. En temps ja passats, un personatge ben popular als pobles valencians, Raimon, i no tan universal hui en dia per la gran dedicació dels mitjans espanyols, d'ací del País Valencià i d'allà de ponent, d'amagar totes aquelles notícies relacionades amb la nostra llengua i cultura. Dos premis consecutius ha rebut el cantant de Xàtiva en pocs dies, un a Madrid de mans del Círculo de Bellas Artes, el dia 19 d'aquest mes de març, sí, a Madrid, veges tu, i l'altre a Barcelona tres dies després. Però cap premi a València, sinó tot el contrari, ignorància, menyspreu, oblid. Només la Universitat d'Alacant va tenir l'encert de reconèixer el cantant valencià investint-lo com a Doctor Honoris Causa el 2011. Allà va dir que “La llengua en què m'expresse és combatuda per moltes autoritats elegides democràticament, ha molestat i molesta encara.” Unes autoritats, digué també, que evita l'ús institucional de la llengua i que procuren no fer-ne. Encara es va quedar curt Raimon, potser no va tenir en compte tantes i tantes persecucions que els valencians estem patint ara més que mai en temps de democràcia. La seua cançó enregistrada el 1981 encara està avui vigent: “Quan creus que ja s'acaba,/ torna a començar,/ i torna el temps dels monstres/ que no són morts/ -i el silenci fa niu en la vida,/ fa niu en les coses-,/ quan creus que ja s'acaba,/ torna a començar.” Tornen els vells temps dels monstres que no són morts, que ens tanquen ràdios i televisions públiques, que ens prohibeixen escoles en valencià, que impedeixen parlar en valencià contínuament davant certes autoritats.

Ha de ser a Andalusia, a Còrdova, que l'Academia de Música espanyola li concedira el Premi d'Honor pels seus mèrits com a cantant l'any 2007, mentre al seu País Valencià li neguen el pa i la sal. Ha de ser a Barcelona que l'alcalde li imposara a Raimon la Medalla d'Or de la ciutat el 2011, mentre a la seua ciutat diu l'alcalde Rus que no pensava donar-li cap distinció honorífica quan els regidors de la oposició li ho van demanar quan els 50 anys de la seua cançó Al vent. Havíem d'haver anat a Barcelona o a Madrid si haguérem volgut assistir a l'espectacle, diuen les cròniques que magnífic, de Les cançons de la roda del temps, espectacle centrat en els los poemes d'Espriu, perquè ningú li va permetre portar-lo cap al sud.

S'equivoca la presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel Casals, qui li va atorgar a Raimon el Premi d'Honor per la transcendència de la seua trajectòria artística, quan va dir que Raimon havia contribuït “de manera notable i continuada” a la vida cultural dels territoris de parla catalana. No és exactament així senyora Muriel, malauradament. A Raimon no li ha estat fàcil contribuir de manera notable i continuada a la vida cultural dels valencians. Segur que preguntats els valencianets per cantants de la terra dirien primer el nom de Camilo Sesto, de Francisco o de Nino Bravo, abans de venir-los al cap el nom del de Xàtiva. No és això culpa probablement d'Omnium Cultural, o també?, sinó dels governants de la Generalitat, de la Diputació, dels regidors dels ajuntaments, dels programadors de les ràdios... i un llarg etcètera de col·laboradors a les ordres de Madrid en la política de genocidi cultural d'un poble. Això sí, a poc a poquet i “sin que se note el cuidado”.