Com a formigues

Ximo Urenya

“Ens tracten com a formigues, som invisibles per a ells” és la frase que va dir als micròfons de l'Intermediouna senyora major quan es manifestava a les portes de l'Audiència Nacional mentre el jutge Fernando Andreu interrogava Miguel Blesa per l'estafa de les preferents. Contava la senyora, una de les milers de persones que reclamava a Caja Madrid que li tornaren els seus molts milers d'euros que la caixa madrilenya tenia captius, que en trobar-se un dia a Blesa pel carrer li va preguntar quan se li tornarien els seus diners. L'aleshores encara president ni la va mirar, ni li va contestar res, va seguir el seu camí com si no l'hagués vista ni escoltada.

No tots els clients de Caja Madrid van perdre els diners de les preferents, no tots van ser tractats com a formigues pels dirigents de la caixa de Miguel Blesa. Els amics dels dirigents de la Caja i els que tenien una molt important quantitat en preferents sí que van ser escoltats i els seus diners recuperats. Els estafats que no han pogut recuperar encara els diners no tenien amics ni coneguts en la direcció de la Caja, ni eren clients realment “preferents” per la quantitat de diners invertida en l'adquisició del producte de les preferents. No tots els 82.000 clients de la Caja que les van adquirir han estat tractats com a formigues, no tots eren iguals davant els poderosos dirigents de l'entitat financera madrilenya.

Ara el senyor Blesa vol fer-nos creure que les mentides als clients les van dir directors de les sucursals, diferents departaments de la Caja, i que el Banc d'Espanya havia donat el seu vist-i-plau. Vol que ens traguem que no és responsable de l'argumentari-trampa, escrit per no se sap qui, que llegien els empleats de les sucursals als seus clients: “...en cas de necessitar els diners invertitsen aquest producte, l'entitat els recompensaria els títols en un termini màxim de set dies hàbils”. Argumentari que s'havia de llegir als clients sense mostrar-los-el, i només si els clients preguntaven com i quan podrien recuperar els seus diners.

No és estrany que el poderós Blesa tinguera un tracte especial amb els inversors en preferents de gran capacitat econòmica, uns amics i coneguts, i d'altres potencialment amics si eren rics. No és estrany, perquè tots sabem que la presidència de Caja Madrid va ser un regal del seu amic de l'ànima José María Aznar. Gràcies als seus e-mails professionals, que no privats com el jutge Andreu ens vol fer creure, i que el jutge Silva li va intervenir i permetre publicar per El Diario.es, podem saber com actuava l'amo de Caja Madrid, repartint diners a consellers, comprant vots, tornant favors, comprant voluntats, fent i desfent, més desfent que fent, malbaratant els diners dels clients, pagant-se viatges de gran potentat, grans caceres en països exòtics... Un malbaratament continuat fins a deixar sense fons la Caja de Madrid i haver de demanar, i aconseguir, no faltaria més, del govern una intervenció financera per no haver de tancar la persiana. Mai ningú havia cregut que Blesa podria ser un bon gestor d'una caixa de la importància de Caja Madrid, però tampoc ningú s'esperava que l'ambició personal i la dels seus amics podrien portar l'entitat al desastre econòmic i al robatori més descarat als innocents clients. La Caja de Madrid, la joia de la corona, ha estat en mans de Blesa la cova d'Alí Babà i els 40 empresaris més influents en els governs dels dos colors de la política espanyola-madrilenya-espanyola, que tanto monta, monta tanto. Un Alí Babà de poder arbitrari i absolut, amb el permís del seu amic de l'ànima Jose Mª Aznar. Si en els seus últims 8 anys de president de la Caja, Blesa es va embutxacar 20 milions d'euros, quants en trauria de la seua caixa per fer callar consellers (també els de UGT i CCOO), interventors, amics i coneguts que sabien, i sabem ara nosaltres gràcies als e-mails? Ara, a petició de la fiscalia (defensora una volta més dels delinqüents si són dels seus) aquells sucosos e-mails no podran ser tinguts en compte perquè no els interessa.

Elpidio José Silva va investigar aquells E-mails professionals de Blesa i tots els vam poder llegir. Massa atreviment d'un jutge, les parets dels palaus del poder fàctic madrileny van començar a tremolar com si es tractara un terratrèmol a sota del barri del carrer Salamanca. I no podia ser. Tampoc no es podia tancar a la presó a l'Alí Babà, al seu Alí Babà. Se n'havia d'anar fora de l'Audiència Nacional aquell maleducat jutge que no sabia amb qui s'estava enfrontant i que estava jugant amb foc. Calia prohibir fer ús dels e-mails que demostraven tota la porqueria que s'havia acumulat als despatxos de la caixa; l'Audiència Nacional havia de triar un altre jutge més “respectuós” i complaent amb les autoritats competents... A Blesa se'l continuarà jutjant per les preferents i per la compra arbitrària d'un banc de Miami, però sense Elpidio José Silva, caigut en desgràcia per voler fer Justícia en majúscula. No se sap com acabaran els dos judicis. No se sap si les excuses de Blesa se les creurà el jutge Andreu. De moment els manifestants que esperen Blesa ben enfadats a l'eixida de l'Audiència Nacional no se les creuen. Jo tampoc.