La cultura és sempre perillosa

Ximo Urenya

L'autoritat, el poder, sempre ha tingut por a la cultura; uns súbdits ignorants, illetrats són més fàcilment manipulables, i si són absolutament ignorants se'ls pot enganyar absolutament i, fins i tot, tenir-los contents i tot. Quan el poder és absolut, la temptació de fer callar la cultura arriba al paroxisme. Antigament cremaven els llibres “no autoritzats”, o als seus autors si ens remuntem a èpoques llunyanes, la inquisició; o no tant llunyanes, com quan els nazis alemanys o els feixistes espanyols o italians. Ara no es cremen llibres, però es dicten decrets llei que fan impossible la cultura per a segons quines economies familiars. La cultura ha estat la víctima propiciatòria del govern popular els darrers dos anys, la seua violenta acció contra els creadors i distribuïdors de cultura, cineastes, escriptors, dramaturgs, investigadors, docents, ha estat continuada i implacable. Una guerra de reacció ideològica sense quarter des de totes les institucions estatals i autonòmiques, de la que s'han salvat només els amics i aquells addictes al Règim que riuen sempre les gràcies dels amos. La demostració més fefaent d'aquesta croada contra tota classe de cultura ha estat la imposició de l'IVA fins a 21 %, cas insòlit en la Unió Europea. Només la “cultura taurina”, s'ha lliurat d'aquest impost de càstig. Cultura de la tortura que ja és patrimoni cultural des del novembre passat, a la que se la subvencionarà i protegirà especialment en tot l'estat. Ja m'imagine a Wert incloent la Festa Nacional als llibres escolars. Al temps que es redueixen les subvencions a les entitats públiques que fan Cultura en majúscula, es dediquen partides econòmiques importants a subvencionar les activitats “culturals” d'institucions eclesials o d'organitzacions afins com la fundació Francisco Franco.

De sobte, van tenir la idea d'estrangular les iniciatives culturals poc dignes de ser considerades 'bones espanyoles', aquelles considerades enemigues del pensament tradicional de la pàtria, tallant-los les ajudes econòmiques. Més o menys la mateixa política bèl·lica lliurada contra l'educació i sanitat públiques i democràtiques.

La campanya bèl·lica contra la cultura, concebuda sens dubte des dels despatxos més carques de la FAES de José María Aznar, no l'estan materialitzant ni Rajoy, ni Wert, ni Gallardón. És el ministre d'Hisenda Montoro el que està guanyant totes les batalles des del poder que li donen els seus pressupostos, el seu IVA i els seus inspectors de l'Agència Tributària.

És cert que la campanya contra la cultura l'havia encetada ja Zapatero d'alguna manera amb l'excusa de la crisi; l'Obra Social de les Caixes d'Estalvi, per exemple, va acabar amb la seua obligada transformació en bancs. Aquella Obra era majoritàriament cultural i artística, a més de la social. Només la d'Ontinyent i la de Pollensa es van salvar del desastre.

La pel·lícula de por de la situació de la cultura en Espanya és semblant al panorama de les autovies, dels AVEs, dels aeroports i dels polígons industrials escampats per tot arreu: ningú no sap quan acabarem de pagar tanta inútil infraestructura, inútil pel seu poc o nul servei al ciutadà de a peu. Tan inútil com cara per als contribuents, conscients d'haver pagat a les constructores habituals pels seus treballs, i també pels seus habituals sobrevinguts sobrecostos, dos o tres voltes més cada quilòmetre d'autovia o de ferrocarril de l'AVE. Talment el que han fet els ajuntaments, les autonomies i el mateix govern central en les infraestructures culturals: espectaculars museus i biblioteques, caríssims Palaus de les Arts que canvien de pell com les serps cada temporada, auditoris i teatres... Uns magnífics continents, innecessàriament tan magnífics, però sense continguts, tancats la major part del temps ateses circumstàncies econòmiques imposades ara pels governants de Madrid.

La política contra la cultura dels governants ja està donant els seus fruits: no s'hi troben cues en les sales dels cinemes ni en els teatres, s'estan tancant les llibreries de tota la vida, els professionals de la dansa estan reconvertint-se en monitors de gimnàs, els músics estan venent cigarrets electrònics... Però encara poden estar contents alguns, perquè en el Corte Inglés es venen els llibres de Belen Esteban com a xurros i les cues per a aconseguir la firma de J. Mª Aznar en el segon volum de les seues memòries són quilomètriques. Es veu que no tota la cultura està en crisi conjuntural. La televisió porqueria també és cultura, diuen, i el futbol gran cultura d'interés general, com diu el nostre regidor d'esports per excel·lència. També l'analfabetisme s'aconsegueix a poc a poc mitjançant petites dosis de cultureta d'alienació.

Cultureta d'alienació la que ens serveixen en safata de plata la major part de les cadenes de televisió espanyola públiques i privades, i les ràdios de Madrid o al servei dels interessos de Madrid. És allò últim que ens queda als valencians, després de la prohibició a què tinguem una televisió que parle com nosaltres, a no ser que decidim passar de la televisió i ràdio que volen que ens empassem i engeguem la pantalla de l'ordinador on encara les autoritats no han descobert la manera de tallar-nos la TV3 i altres plataformes televisives insubmises.

És comprensible que les autoritats valencianes enemigues de tota cultura que no siga l'espanyola tallaren les emissions de la TV3. Però, què es molestava a aquells senyors de la FAES d'una dòcil RTVV, model de tele-porqueria tantes voltes i sempre disposada a oferir a Espanya lo millor de las tres províncias hermanas del Levante Feliz?

I què els molesta a aquells senyors d'unes escoles valencianes que fan lliçó en valencià? A què ve ara que la Conselleria d'Educació propose d'eliminar moltes més unitats d'ensenyament en valencià? No els deuen fer gràcia només per ser escoles fidels a la llengua, sinó també perquè en elles també s'hi ofereix Cultura en majúscula. I això ja comença a ser perillós.