La pitjor pel·lícula que ens ha passat Canal 9

Ximo Urenya

Sóc un malalt del cinema. Del cinema en pantalla gran, no renuncie a cap proposta setmanal de l’Utiye, i del cinema televisat, veig tot de pel·lícules de certa qualitat. Abans tenia en català les de TV3, fins que el dictador Camps en fa fer una més de les seues i ens va fotre la possibilitat de veure el cinema en la pròpia llengua. Ara, mentre no es tornen a reiniciar les emissions de la censurada televisió catalana després de la sentència dels tribunals, no tinc més remei que tragar el castellà dels films de la Paramount, de la Sexta 3, de la 2 de TVE i també les de Canal 9, quan n’emet de certa qualitat.
Ara bé, la pitjor pel·lícula de sessió contínua de Canal 9 que estic suportant des de fa uns mesos és la de l’ERO que està rodant la Direcció de RTVV i que els està permetent tirar al carrer als professionals més competents, als implicats en el difícil redreçament d’una ràdio i d’una televisió públiques, valencianes i dignes. Per als masoquistes com jo que hem escoltat sovint Ràdio 9 i que hem vist tantes vegades Canal 9, a pesar d’indignar-me tantes voltes per l’evident manipulació, el fet de la possibilitat de perdre un mitjà públic de comunicació m’horroritza. La meua por és que al final d’aquesta horrible pel·lícula de bons i dolents qui guanyarà serà la iniciativa privada, en aquest cas les ràdios i les cadenes de televisió privades. És el programa de la dreta més dretana del País Valencià i també de la resta de l’estat, privatitzar tot allò que es puga privatitzar en benefici dels interessos econòmics dels seus amics. Parlem de ràdios i televisions públiques, com ho podríem fer de la sanitat o de l’educació. El mateix està passant a Madrid amb seua televisió pepera de Telemadrid, o en la seua sanitat, repetint el model de l’hospital privatitzat d’Alzira, o en educació, afavorint l’educació privada o la concertada, en perjudici flagrant de les escoles i instituts públics. La darrera prova de l’interés econòmic que hi ha al darrere de les privatitzacions en tots la tenim en l’escàndol de l’ex-conseller de Sanitat de Madrid, Juan José Güemes (l’home d’Andrea Fabra Quesejodan), que acaba d’entrar a treballar en Unilabs España, empresa afavorida per ell quan era Conseller, i que ara gestionarà sis hospitals i empreses sanitàries privades, també la valenciana UTE Ribera Salut. Si els hospitals no foren una potencial font per a guanyar molts diners, no tindrien tant d’interés en la seua privatització i venda als amics. Talment l’interés que es té en privatitzar l’educació i els mitjans de comunicació públics. La fal·làcia amb que insisteixen inútilment dient que la gestió privada és més barata que la pública ha estat desmuntada ja moltes voltes, només cal mirar els comptes de l’Hospital privatitzat d’Alzira.

La pel·lícula dolentíssima de Canal 9 sobre el desmuntatge de la ràdio i televisió públiques i la probable posterior venda per un euro (com el Banc de València) al comprador amic, ha tingut escenes tragi-còmiques inoblidables, com l’escena sobre les maneres d’acomiadar als indesitjables treballadors usant l’impersonal correu electrònic (“Sirva el presente para notificarle...”), o els fotogrames dels plors i clams d’alguns treballadors que portaven vint anys treballant per a la Ràdio, o la indignació més rabiüda de l’acomiadada treballadora de Canal 9  que va denunciar els abusos sexuals contra ella per part del directiu de l’ent Vicente Sanz.
El càncer induït que ha estat corrompent des de sempre la ràdio i la televisió públiques valencianes, el desprestigi ocasionat per aquells polítics desaprensius que l’han manipulat sense escrúpols fins a l’extenuació ha fet que els seus inicials seguidors acabaren per cansar-se de ser considerats disminuïts mentals pels responsables de les programacions. Però malgrat la seua actual falta de tota qualitat i de competència, les hem de reclamar encara com a nostres, amb l’esperança que en un futur que desitgem que no siga massa tard esdevinguen dignes i valencianes com cal.