Ximo Urenya
És inevitable mirar cap als temps del tardofranquisme, on ens volen empentar de nou a colps de decret llei, de reformes laborals, de pèrdues de benestar social. És una mena de colp d’estat incruent, sense entrar pistola en mà al Parlament. Havia oblidat ja aquells anys seixanta quan ens obligaven encara als mestres “nacionals” a perjurar els “Principios Fundamentales del Movimiento Nacional” davant el secretari i l’alcalde dels ajuntaments, en el meu cas el de Fontanars dels Alforins el 16 de setembre de 1966. Un servidor va signar per força major, per imperatiu legal, com es diu ara, per nassos, com dèiem aleshores, un text que deia textualment “Juro servir a España con absoluta lealtad al Jefe del Estado, extricta fidelidad a los principios básicos del Movimiento Nacional y demás Leyes fundamentales del Reino, poniendo el máximo celo y voluntad para el cargo que he sido nombrado”. Havia signat uns “Principios (...) como comunión de los españoles en los ideales que dieron vida a la cruzada: 1.- España es una unidad de destino en lo universal. El servicio a la unidad, grandeza y libertad de la Patria, es deber sagrado y tarea colectiva de todos los españoles. 2.- La Nación española considera como timbre de honor el acatamiento de la ley de Dios, según la doctrina de la Santa Iglesia Católica Apostólica Romana, única verdadera y fe inseparable de la conciencia nacional, que inspirara su legislación. 3.- España raíz de una gran familia de pueblos, con los que se siente indisolublemente hermanada, aspira a la instauración de la justicia y la paz entre las naciones. 4.- La unidad entre los hombres y las tierras de España es intangible. La integridad de la Patria y su independencia son exigencias supremas de la comunidad nacional. 5.- Los ejércitos de España, garantía de su seguridad y expresión de las virtudes heroicas de nuestro pueblo, deberán poseer la fortaleza necesaria para el mejor servicio a la Patria. 6.- Las entidades naturales de la vida social, familia, municipio y sindicatos, son estructuras básicas de la comunidad nacional.” Són els “Principios” que fonamenten la ideologia de la FAES d’Aznar, de la Conferència Episcopal, d’Intereconomia i, en conseqüència, de Rajoy i del seu govern que s’han conjurat a tornar-los a implantar si entre tots els deixem.
De moment el Govern de l’Estat ha aprovat la setena reforma educativa en els darrers 32 anys, una altra demostració que l’ensenyament és per a ells una qüestió ideològica, que depèn del color de l’Executiu que ocupa la Moncloa, i no una mostra d’interés per millorar la pedagogia i triar els millors continguts en benefici dels alumnes. En realitat, el principal objectiu de la reforma és que Madrid torne a posseir les competències bàsiques que fins ara han tingut les comunitats autònomes, i això serà així atenent a la majoria numèrica que el govern té al parlament i perquè l’estat de xoc amb que es troba el personal li ho permetrà, una altra conseqüència de la crisi econòmica. La reforma educativa que equivocadament en diuen de Wert, ell és només el portaveu del govern, es vol carregar la selectivitat, a canvi de proves finals al final dels cicles idèntiques a tot l’estat, obre la porta a la separació de sexes, han decidit la minorització de les altres llengües de l’estat, faran que la religió catòlica siga més present als centres, imposaran des del ministeri vora un 60% de continguts comuns per a tot l’estat, imposaran per llei la reintroducció de la competitivitat en les escoles enfront de la cooperació i del treball en equip... A tot això, no hi ha hagut cap intent per part del govern per convèncer els diferents estaments del món de l’educació amb les raons per les quals s’assegure que la unificació de criteris, la recentralització i la igualació de totes les directius educatives per a tots els espanyolets han de repercutir forçosament en una millora de la qualitat de l’ensenyament.
No és la primera volta que un govern del Partit Popular ha intentat canviar l’educació, ho va intentar Esperanza Aguirre, ministra d’Educació durant el primer mandat d’Aznar (1996-1999), quan va pretendre recuperar, com ara, els continguts comuns en detriment dels de les autonomies i va voler implantar un ensenyament unificat de la història. Allò va ser una pretensió que es va tancar amb un estrepitós fracàs pel rebuig de la comunitat educativa i d’algunes autonomies, com la catalana. La principal diferència respecte d’aquella proposta és que ara el PP té majoria absoluta i per això ara insisteixen en l’intent i augmenten els seus objectius retrògrads.
Mala cosa la nova llei d’educació anunciada per a la major part de l’estat. Només Catalunya i el País Basc tenen alguna possibilitat de frenar per a les seues comunitats la implantació al seu territori de les noves directrius, perquè allà es plantaran i es negaran amb rotunditat a obeir Madrid. Ací al País Valencià, amb una majoria absoluta del Partit Popular, acataran la llei de Madrid malgrat totes les protestes de l’oposició i dels sindicats que es vulguen fer. En qüestió lingüística la nostra realitat és molt més difícil que la que tenen al Principat de Catalunya, on totes les institucions, fins i tot l’església, estan defensant la immersió lingüística, davant l’atac anunciat pel govern de Madrid.
Caldrà esperar temps millors perquè canvien les circumstàncies que permetran una nova llei d’educació, la que farà vuit. Uns temps millors que no haurien de vindre massa tard, ateses les greus mancances del govern valencià, amb el 20% dels seus diputats de les Corts Valencianes imputats, sense diners per pagar ningú, sense els suports incondicionals d’un electorat que ja està cansat de tantes frases solemnes que no serveixen per a res i de tantes promeses mai acomplides.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada