14N Vaga general

Ximo Urenya

Contra la pobresa creixent, contra els desnonaments criminals, contra els acomiadaments, contra l’obligació de pagar un deute que no hem generat, contra la política estatal que pretén privatitzar l’educació i la sanitat, contra la creuada re-espanyolitzadora del govern conservador de Madrid...., cadascú al nostre nivell hem de fer la vaga del dia 14 de novembre; si es treballa no s’ha d’anar al  lloc de treball, però sí al piquet informatiu per evitar les coaccions patronals, no hem de portar els fills o els néts a l’escola, no hem de consumir res el dia 14, ni fer cap ús dels serveis públics, ni mirar la televisió, ni escoltar la ràdio. Això sí, hem d’anar a les manifestacions que es convoquen a les nostres ciutats. El 14N farem vaga general a l’Estat espanyol i també a Portugal, Grècia, Xipre, Malta, Bèlgica francòfona i quatre hores d’aturada a Itàlia. Una vaga general a la perifèria de la Unió Europea, d’aquesta Europa colpejada per la crisi, els ajustos, el deute i l’austeritat.

A qui no convé una vaga general? Òbviament, a aquells que s’estan beneficiant d’aquesta situació de crisi. Precisament, per això, cal fer-la. Sis milions d’aturats, una de cada cinc persones per sota del llindar de la pobresa, més de 500 desnonaments cada dia, més d’un milió de persones que passen gana… Ens sobren motius per a fer una vaga general. Als mitjans de comunicació dependents dels poders públics ens diuen que una vaga general dóna una mala imatge davant del món. Per a mala imatge la d’un país colpejat de ple per l’especulació, amb un règim en crisi i una classe política majoritàriament incompetent al servei d’una elit financera depredadora, que està disposada a sacrificar el que calgui per a salvar els seus interessos. Per a mala imatge la d’uns governs central i autonòmic valencià que han malbaratat els recursos públics en inversions innecessàries i/o ridículament inútils. Per contra, és admirable la imatge de la gent que lluita al carrer, que protesta, que reivindica els seus drets, que no es resigna, que demana justícia i democràcia real, que protesta contra la privatització de la sanitat i de l’educació públiques, contra les mesures que intenten centralitzar de nou totes les polítiques dels diferents ministeris, capficats en segregar, mercantilitzar, adoctrinar i espanyolitzar els xiquets i xiquetes de les nostres escoles públiques.

Només si tenen èxit les mobilitzacions organitzades pels sindicats, úniques eines que han tingut i tenen els treballadors per defensar-se dels poders econòmics, es podran frenar les coaccions d’uns governs decidits a acabar amb el benestar social que tot just acabàvem d’aconseguir després de molts anys de lluites.

Una vegada més, l’estat i la patronal diran i repetiran que una vaga no és el millor mitjà per reclamar els propis drets, invocaran el sagrat “Dret al treball” que tenen els assalariats que volen anar a la fàbrica el dia de la vaga. Sempre hi ha hagut esquirols sense massa consciència de classe, incapaços d’entendre que una vaga és justa si es fa en benefici de tota la gent que treballa i també per la que no treballa, pel dret al treball digne per a totes les persones, els 365 dies de l’any.