Sembla que algunes coses comencen a canviar al País Valencià

Ximo Urenya

Em direu que és molt poc elegant això d’alegrar-me de les desgràcies alienes, però us puc ben assegurar que no vull evitar un somriure de congratulació cada vegada que se’n va al carrer un personatge nefast per als valencians, com és el cas ara mateix de l’acomadiadament de la maquiavèl·lica responsable del repartiment de la publicitat institucional, Dora Ibars, mà dreta de Zaplana, d’Olivas, de Camps i fins fa quatre dies de Fabra. Ibars és una “periodista” a l’ús conservador, oportunista, cegament obedient al seu cap, fidel fins al servilisme a qui alimenta el seu pessebre, hàbil manipuladora de les febles consciències que l’han envoltada. Ella ha estat la mà executora que ha fet desaparèixer tantes i tantes revistes locals i comarcals, tants i tants periòdics, que s’atrevien a pensar pel seu compte, i sovint a pensar, parlar i escriure precisament en una llengua que no era la preferida pels que havien d’inserir una publicitat institucional o havien de pagar una subvenció determinada. Presumptament també està untada en allò de la màfia del Gürtel de finançament il·legal del Partit Popular, cosa que no em sorprendria res ni miqueta.

Els sectors més influents del Partit Popular valencià estan nerviosos amb un Fabra al que acusen d’estar fent una neteja massa precipitada d’aquells puntals més sòlids de l’aparell del partit, responsables de l’ascens dels populars a les cotes més altes del poder de les institucions valencianes, això sí, sense tenir en compte amb quines males arts ho han estat aconseguint des que l’any 1994 hi varen accedir de la mà del xarraire encantador de serpents, Eduardo Zaplana. Però no només estan del nervis per això. Diuen que no s’ho creuen, però s’hauran mirat com qui veu aparèixer el cobrador del frac, els resultats de l’enquesta de Metroscopia, que els anuncia la pèrdua de la majoria absoluta en unes eleccions a Corts si tingueren de ser ara mateix. I per si no en tingueren prou amb els ensurts domèstics han de suportar el menyspreu dels correligionaris de Madrid que han fet cas omís a les reivindicacions populars valencianes que demanaven en el debat pressupostari una petita almoina de no res, 76 milions per a avançar una miqueta les obres del futur (?) Corredor Mediterrani. Una exigència tímidament plantejada pels populars valencians al parlament espanyol per la pressió dels empresaris valencians ja cansats de tants històrics oblits de Madrid. Segur que ni els ha passat pel cap la possibilitat de plantejar una votació puntual de la seua petició particular, la qual segur que rebria el suport de la major part de la resta dels diputats no populars de la Cambra de Diputats.

Tampoc al PSPV han d’estar massa satisfets dels resultats de l’enquesta de Metroscopia, la qual els augura un altre descens de 8 escons respecte als només 33 amb què s’havien quedat el maig del 2011, quedant-se amb un esquifit 19,9% dels vots. Més o menys la mateixa tònica de desastre electoral que han tingut a les convocatòries de Galícia i del País Basc i la caiguda estrepitosa que patiran també a Catalunya el 25 de novembre. És patètic sentir-los dir que han de moure’s en algun sentit dins de l’embolicat  panorama polític de l’estat per a evitar la sagnia de suports que estant patint. Saben que no tenen un altre remei que canviar els seus plantejaments ideològics, però no saben encara cap a on han de tirar.

Mentrestant, Compromís i Esquerra Unida es freguen les mans davant les xifres que els dóna Metroscopia. Compromís és, dels dos, el que més ha pujat, en passar del 7,1% dels vots de l’any passat al 13,6% que els pronostica l’enquesta, ja només a uns 6 punts dels socialistes valencians. A Esquerra Unida l’enquesta li dóna també un important percentatge del 11,5%, davant del 5,9% que tenia a les darreres eleccions. És clar que només és una enquesta, però assenyala una tendència que sembla difícil d’aturar per les artificioses maquinàries del sistema amb les seues polítiques neoliberals de privatització i centralització de l’estat.Unes polítiques que estan provocant la desesperació de les classes treballadores cada dia més empobrides i desemparades per les institucions públiques valencianes, i no només les valencianes.