Un any de Rajoy que ha semblat un segle

Ximo Urenya

Han estat pocs els comentaristes que hagen dedicat les seues columnes periodístiques a valorar l’any de Rajoy a la Moncloa. L’excusa deu ser que hi ha massa fronts de rabiosa actualitat com per a dedicar-se a revisar el catastròfic balanç del PP, la nul•litat d’aspectes positius del primer any de govern, les xifres negatives de totes les fites electorals que s’havien proposat, l’estafa que ha suposat fer talment el contrari d’allò que havia promés en la campanya electoral de novembre del 2011, el ridícul paper del president i dels ministres cada volta que han volgut argumentar en públic el fracàs absolut de la seua sempre improvisada política.
Només he vist unes poques cadenes que s’han atrevit a eixir amb les càmeres al carrer a preguntar quines coses positives i quines altres de negatives destacarien de la gestió dels populars al llarg del primer any de govern. Quin riure les cares dels entrevistats mirant cap al cel a la recerca d’alguna bondat del govern de Rajoy, per acabar dient alguna bajanada de tipus de “ha posat ordre” o “està preparant el país per a eixir de la crisi”. Això sí, quant als aspectes negatius, el llistat els venia al cap de seguida i soltaven de carrereta tots els greuges de l’IVA, la reforma laboral, les retallades en sanitat i educació, els desnonaments...

Del primer any de Rajoy no es poden destacar encerts, cap encert, no ha fet res de bo. El que sí que es pot destacar és el que ha desfet. En un any s’ha carregat l’estat mediocre del benestar que s’havia aconseguit després de moltes desenes d’anys de lluita sindical i de pressió dels ciutadans. En un any el govern de Rajoy ha confirmat la submissió de l’estat als designis i ordres de la troica, així com una submissió total i absoluta a la cancellera alemanya, Angela Merkel. Econòmicament, el govern de Rajoy és un govern emmanillat, sense capacitat de reacció i sense idees, que ha desfet ocupació, arribant a prop del sis milions d’aturats, que ha desfet més encara el comerç, la indústria i les entitats culturals amb la pujada de l’IVA i que ha perjudicat enormement el consum.
Només la banca ha estat beneficiada, i de retruc els poders financers de l’estat i de fora, sobretot la banca alemanya, que se n’aprofiten més que ningú de les retallades del govern espanyol a les classes mitjanes, a la sanitat i a l’educació. Una banca i un estat que no permeten el creixement del teixit industrial que permetria l’eixida de la crisi.

El panorama econòmic de l’estat no pot ser més catastròfic en l’actualitat i no hi ha cap indicador que ens permeta augurar una pròxima eixida de la situació en la que ens trobem i que està creant un evident malestar ciutadà que amb més freqüència que mai està eixint al carrer. Es manifesten per posar en evidència el seu rebuig a la inactivitat d’un govern paralitzat que només fa propostes ridícules, com la darrera de vendre cases a immigrants rics que vulguen viure a l’estat, mentre fa tot el possible perquè se’n vagen els sense papers pobres que ja viuen ací.

I pel que fa al País Valencià, res no ha canviat amb l’arribada dels populars al govern, ni el PSOE ni el PP tenen cap intenció de corregir l’eterna marginació que suposa el deficitari finançament dels valencians, correcció tímidament demanada fins i tot pels diputats valencians, als que cap cas els han fet des de Madrid els seus correligionaris. Tampoc són de creure les falses promeses d’encetar seriosament les obres del Corredor Mediterrani, quan en els pressupostos per al 2013 se li assigna una ridícula partida econòmica. Les mateixes ridícules partides que es dediquen a la inversió en els ferrocarrils de Rodalies. No se sap a quina “sensibilitat” del govern de Rajoy a les propostes d’Alberto Fabra es refereix el visionari Canseller de Governació, Serafín Castellano, quan no es va acceptar cap de les 146 esmenes al pressupost del govern de Madrid per al 2013,  presentades pels diputats populars valencians.