Caixa Ontinyent, llums i ombres

Ximo Urenya

Per una volta Ontinyent no apareix als mitjans de comunicació per cap desgràcia humana, ambiental o social, sinó per les virtuts d’una entitat creditícia, la Caixa d’Ontinyent, que passa per ser una cosa rara en el desastrós panorama financer espanyol. Després d’haver estat alabada pel mateix De Guindos al parlament espanyol, destacada com a l’única caixa valenciana que queda després de la desfeta, de l’absorció total del teixit financer valencià per part de mans alienes, després de l’enfonsament d’un sistema financer espanyol, el “més sòlid del món” en paraules de Zapatero no fa massa anys, o el “sistema financer espanyol més avançat i eficient del món” en paraules del Sr. President de Caixa Ontinyent fa tres anys.

Ara els mitjans de comunicació s’interessen per Caixa Ontinyent per la seua singularitat, pel fet d’haver sobreviscut a l’escomesa implacable de les grans caixes, a les pressions polítiques de les autoritats polítiques autonòmiques que li exigien abocar diners als seus projectes faraònics, a la descontrolada concessió de préstecs hipotecaris de difícil recuperació. Ara ha estat el programa de La Sexta, ‘Salvados’, la que ha enviat a Ontinyent al seu conductor, el català Jordi Évole, i més endavant ja s’ha anunciat que també vindrà un equip de la TVE a gravar les particularitats d’una Caixa que amb la de Pollença, són les que estan suportant mal que bé la tempesta de la crisi, sense que es note ni molt ni poc en el normal funcionament de les seues oficines. 

No és cap secret per a ningú la causa de la seua pervivència malgrat les circumstàncies adverses per a les caixes d’estalvis, totes elles en el punt de mira dels grans poders financers que voldrien veure desaparèixer totes aquelles entitats de crèdit de caràcter local o comarcal, massa impermeables i independents per als seus implacables interessos acaparadors i unificadors. L’existència de caixes independents com la d’Ontinyent posa massa en evidència les grans entitats bancàries espanyoles i europees, perquè tenen una repercussió i acceptació social en l’àmbit territorial on actuen que una gran banca no pot mai aconseguir. Però, a més, és difícil que una banca, als dirigents de la qual ningú no pot conéixer personalment si no és que va a Santander, a Madrid o a Berlín. A Ontinyent, a Albaida, o a Pinet compartim seient al cinema o al bar del cantó amb el director de la sucursal de torn sense cap problema. Quan a les sucursals dels bancs veiem que és normal que canvien els seus directors per a evitar massa familiaritats amb els clients, als que se’ls pretén estafar a la mínima que puguen fer-ho,  a les sucursals de Caixa Ontinyent acostumen a mantenir al seu lloc als seus directors, als que se’ls demana que coneguen els clients i que els aconsellen quins productes són més adients. Això no vol dir que Caixa Ontinyent no haja venut les famoses “preferents” als clients, que també, però no ho han fet sistemàticament ni a la generalitat dels clients, sinó només a aquells que les han demanat expressament. Això m’han contat.

És cert que els baixos interessos que paga Caixa Ontinyent als que hi dipositen els seus estalvis no es poden comparar als que s’obtenen en una altra entitat qualsevol, i tanmateix, som molts els que confiem els nostres estalvis a una entitat que la sentim nostra, que sabem qui és qui ens atén a l’altre costat de l’aparador i de qui és fill o amic, i que sabem del cert que no va a fer-nos perdre diners ni temps. Hi ha confiança. Hi ha també la certesa que els beneficis no van a parar a cap col·lectiu d’accionistes, sempre àvids de més i més guanys, naturalment, sinó a una obra social que es veu, que es palpa, que es visita, que s’escolta, que es llegeix. I encara es té la certesa que els òrgans directius col·lectius, elegits, van canviant, no es poden eternitzar ni instal·lar-se.

Sempre he tingut els meus estalvis a Caixa d’Ontinyent i sempre ha estat aquesta entitat la que m’ha prestat els diners que m’han fet falta, i això mateix sé que fan tants i tants coneguts. No tots, clar, en conec que fan comptes amb la seua calculadora i, diuen, que els ix a compte invertir en la CAM o en Caja Madrid, que allà els ofereixen uns productes financers que els donen molts bons interessos. Segur que ni han preguntat ni volen saber en quins obscurs negocis s’inverteixen els seus diners, “les affaires sont les affaires”. Tal volta Caixa Ontinyent també pot gestionar la compra de productes financers de dubtosa ètica, no ho sé. He sabut d’alguns amics i d’altres coneguts, que tot i viure a València, han passat els seus comptes a Caixa Ontinyent, per ser, de moment encara, l’única caixa valenciana que ens queda al País. Totes les altres caixes valencianes locals i comarcals han mort fagocitades per les més grans, per aquelles que anaven a multiplicar per mil el “poder valencià” de la mà dels ambiciosos Zaplanes, Olives, Camps... i que finalment han rebentat d’èxit per la indigestió provocada per tanta porqueria que van tragar els anys de la bombolla immobiliària.

També hi ha hagut i hi ha les ombres de Caixa Ontinyent que en més d’una ocasió ens han donat ganes de traure els diners d’una entitat en la que la democràcia interna ha estat dubtosa, on la meritocràcia ha estat mesurada de forma desigual, on hi han prevalgut massa vegades criteris ideològics que han pesat més que els informes tècnics dels professionals,  on, des d’aquella funesta llei del control de les administracions en la gestió de les caixes, els dos partits majoritaris, PSOE i PP, permanentment presents en els òrgans directius de la Caixa, han fet i desfet seguint els seus interessos partidistes, on s’han menyspreat projectes ben interessants per haver estat proposats per segons quins sectors, on han progressat en els escalafons professionals persones amb més voluntat i simpatia amb les presidències corporatives de torn que amb preparació tècnica pròpia.