Per a ofrenar noves glòries a Europa

Ximo Urenya

Quan encara existien les assignatures “maries” a les escoles, els alumnes amb més problemes d’aprenentatge acostumaven a aprovar-les i a suspendre totes les altres. Passa una miqueta el mateix amb Espanya, que per a vergonya davant la resta del món aprova les maries i fins i tot arriba a obtenir qualificacions d’excel•lència en assignatures com la gimnàstica i la religió, que no en tecnologia. Les altres assignatures les aprova per la mínima o les suspén irremissiblement en juny i setembre. Fins i tot guanya noséquantes copes de futbol en tot el món mundial, en tenis, en Fórmula 1, en... Ara en les olimpíades de Londres tornaran a passejar als campions d’Espanya als muscles dels incondicionals aplaudidors de sempre amb la “marca Espanya” de bandera cada volta que una atleta obtinga un trofeu per a la gran nació, enveja de la resta de la humanitat.

Però mentre la massa d’eufòrics espanyols dormen satisfets els excessos etílics de les orgies de celebració post-triomfals, algú a Alemanya o a la Gran Bretanya compta els guanys que li van produint els préstecs cedits al govern, bancs, empreses... de l’Espanya imperial. L’Europa rica es complau davant l’espectacle patètic d’uns països que sembla que en tenen prou amb quatre victòries esportives, mentre van perdent cada dia una miqueta més del pastís de la societat del benestar que tant havia costat de cuinar al llarg dels últims decennis. L’Europa rica de les grans glòries ha aconseguit fer-nos agenollar davant la seua autoritat monetària que ens està obligant a empobrir-nos i a humiliar-nos en profit dels països del nord. La venda en pública subhasta als financers europeus del que queda de l’Espanya xaranguera i presumptuosa hauria de produir un efecte revulsiu tal que fera somoure els fonaments d’un estat, els governs del qual persisteixen en actuacions sense horitzó definit, els quals han permés que siguen els altres països europeus els que ens governen, amb un sadisme econòmic tal que humilia a una gran majoria del nostre estat, sobretot a aquells que encara es creuen que han estat elegits pels déus per a redimir Europa. No se n’adonen encara que qui marca fins on han d’arribar les insultants retallades no ha sigut Zapatero ni és Rajoy, que són els Durao Barroso, Ollie Rehn i també l’espanyol de naixement Joaquin Almunia, que són el Consell d’Europa, el Bundesbank, el Banc Central Europeu i el FMI els que marquen les normes a seguir: congelació de pensions, augment de l’IVA, copagaments sanitaris, reducció del sou dels funcionaris, reduccions de plantilles en l’educació pública, retard de l’edat de jubilació, reducció de les ajudes a la població en atur, reducció de l’ajuda a la dependència, reducció del fons a la prevenció de la pobresa... Tota una sèrie de retallades que comporten un augment insòlit de desnonaments i de suïcidis, i d’una real sensació de pànic social calculada que pretén paralitzar tot moviment sindical organitzat. Però que no es pensen que amb el “que se jodan” que no diuen obertament però que ho pensen i ho practiquen van a aconseguir ofegar llargament les masses sotmeses a un stress difícilment suportable a la llarga.

Quan aquelles masses en atur adverteixen finalment que per a poder produir els cal l’autorització de qui no produeix res, quan comproven que els diners flueixen només cap a qui trafica amb favors i corrupcions, quan es percep que són molts els que es fan rics per mor del suborn i per l’especulació financera, les influències i el favoritisme, més que pel treball, i que les lleis no protegeixen qui treballa sinó qui trafica i especula, que és qui fa ell mateix la llei per protegir-se del treballador, quan l’evidència demostra que l’honradesa no va enlloc i que és la perversió organitzada la que es veu recompensada per la seua tasca antisocial, aleshores els condemnats a l’exclusió social, que no tenen res a perdre i molt a guanyar, intentaran per tots els mitjans subvertir un ordre que no és el seu. Aleshores les glòries de la vella Europa, que tots li havíem ofrenat començaran a trontollar. La política neoliberal del poder econòmic europeu que ara marca les pautes no discutides pels estats membres té data de caducitat, la que decidesca la societat que l’està suportant pacientment encara ara. Europa, l’últim reducte de la societat del benestar que s’havia aconseguit després de la segona guerra mundial, està davant el dilema de seguir el camí marcat pel FMI d’acabar definitivament amb els guanys socials aconseguits, o plantar cara al capitalisme globalitzador i canviar el sistema i tornar a la senda de protecció de la gran majoria de la població.