La justícia és més igual per a uns que per als altres

Ximo Urenya

Enmig de la tempesta del rescat espanyol, de la que van plens els periòdics de mig món, se’ns perden altres detalls que la premsa té per menors i que no hauríem de menysprear. A ningú li resultarà estrany el nom del president del Consell General del Poder Judicial i del Tribunal Suprem, Carlos Dívar, tan popular ell per les seues factures de viatges i bons sopars privats, presentades a la intervenció del Consell General com a despeses inherents al càrrec. Una malifeta infantil indigna de la màxima autoritat de la justícia espanyola, però poca cosa al cap i a la fi si la comparem amb la presumpta prevaricació continuada en el temps que està cometent un altre Carlos, un altre jutge, el President de la sala primera de l’Audiència Provincial de Castelló, Carlos Domínguez. I de Carlos Domínguez ningú no en parla a la gran premsa, o només apareix en un raconet d’algun diari.

Que què ha fet el sr. Carlos Domínguez? Tot el món ha sentit parlar de Carlos Fabra, un altre Carlos, i les seues velles i noves qüestions amb la justícia, l’home de les cares idees estrafolàries, el de la loteria que sempre toca, l’aeroport sense avions, Mundo Ilusión... L`útima seua gran idea havia estat la de portar l’Euro-Vegas al costat de Marina d’or. Sort que li han dit que no! Carlos Fabra sempre ha tingut una gran habilitat per aconseguir l’amistat de persones influents a les quals feia favors a canvi de rebre’n d’ells posteriorment. Això s’anomena suborn en l’argot judicial, un llenguatge que Carlos Domínguez i Carlos Fabra deuen conèixer molt bé. Tots dos Carlos són amics des de fa molt de temps, aficcionats al futbol i als bous, on han anat de la maneta en més d’una ocasió. Prova també de l’amistat interessada que els uneix és que quan encara Carlos Fabra era president de la Diputació va impulsar l’edició d’un llibre de la dona de Carlos Domínguez. Però com que els favors es paguen entre els amics interessats, Carlos D. ha fet, presuntament, pel seu amic Carlos F. més d’un favor: l’últim ha estat el de retornar al jutge de Nules, Jacobo Pin, els 20.000 folis del sumari del cas que porta contra Fabra i que estava ja a punt per obrir la vista oral. Al president de l’Audiència Provincial de Castelló no li ha acabat d’agradar que el jutge de Castelló acusara el seu amic de suborn. Les altres acusacions del sumari, de frau fiscal i de tràfic d’influències, sí que les deu apreciar com a justificades. El president ha advertit al jutge Pin que podria haver comés un “frau de llei” i un “abús d’autoritat” per una acusació al seu amic Fabra sense les suficients proves, diu. El cas ja porta vuit anys d’instrucció, d’anades i vingudes de Nules a Castelló i de Castelló a Nules. En una altra ocasió ja va decidir Carlos Domínguez carregar-se la mateixa instrucció del jutge de Nules en suprimir dos dels tres casos que pesaven sobre el que va ser president de la Diputació, perquè estimava que ja havien prescrit. Allò va alçar tanta polseguera que va haver de ser el Tribunal Suprem, el de l’altre Carlos, Dívar, el que va haver de posar una miqueta de trellat en la qüestió i dir-li al President de la sala primera de l’Audiència Provincial que de cap manera havien prescrit els casos contra Fabra. I en són algunes més les desavinences entre ambdós alts funcionaris de la judicatura per allò que diem al títol de l’escrit, que la llei és més igual per als uns que per als altres.

La reacció del jutge de Nules a les advertències de la seua possible extralimitació que li ha fet Carlos Domínguez han estat contundents en defensar la seua imparcialitat i indepèndència a l’hora de fer la seua tasca instructora en el cas contra Fabra. No sabem com acabarà la història a hores d’ara i és presumible que el Tribunal Suprem, esperem que ja sense el president Dívar, haja de tornar a intervenir per a posar ordre entre el jutge de Nules i l’amic de Fabra, Carlos Domínguez. Tampoc no seria d’estranyar que una volta més un jutge de Nules abandonara un cas contra C. Fabra, i que també marxara del seu jutjat per a anar-se’n lluny del poder dels cacics de la Plana Alta, si no recorde mal, en són nou els jutges que han llançat la tovallola pels embolics que els han comportat els successius procediments judicials contra Carlos Fabra. Cap d’ells encara no ha hagut de seure davant un tribunal per haver-se atrevit a imputar a Fabra, però tot pot arribar, ja que no seria la primera vegada en democràcia que un jutge és jutjat i condemnat a deixar la judicatura a causa dels seus atreviments fora de tota lògica per a la delicada pell del Consell General del Poder Judicial. Per a mi que les actuacions dels tres Carlos citats són dignes de la reprovació ciutadana, encara que ells intenten dissimular els fets i negar tota evidència, però tal volta la presumible prevaricació de Carlos Domínguez en allargar indefinidament les instruccions dels casos oberts contra Carlos Fabra siga allò més inadmissible en una societat que ens empenyem en anomenar-la de dret quan el dret d’uns individus és més igual davant la llei que el que tenim la majoria dels mortals.