Han arribat els de la Roja i s’han acabat els problemes

Ximo Urenya

No tenen remei, és increïble com de sobte els problemes de l’atur, la prima de risc, el deute de l’estat o l’escalfament global s’obliden temporalment obnubilat el personal pels èxits de la Roja. Com els veus proferir a veu en crit fins a traure el lleu per la gola allò de “¡Yo soy español, español, español!”, cançoneta que llancen amb irritació contra el ja vençut estat francés, o que llançaran contra italians o alemanys si es dóna el cas que s’haja de dilucidar contra ells qui és els primer d’Europa en l’art futbolístic. I ho estaran dient com si els èxits del futbol els compensaren de les ofenses i menyspreus patits els darrers anys, no per confrontacions futboleres, sinó per les econòmiques o per la l’atur espanyol que afecta a la quarta part dels treballadors. És allò de “ens heu fet baixar el cap per demanar-vos diners” però us hem demostrat ara que la nostra ‘raça’ és superior a la vostra.

I és que si als estats nord-europeus els atribueixen l’ofensiva consideració de l’espanyol com a un ésser mediocre, fatxenda, astut i arrogant en tantes i tantes circumstàncies, els va la vida per demostrar-los que són tot el contrari, que ja ho veuran en aparéixer a les primeres pàgines com a campions europeus del futbol. Amb això en tindran prou i allò dels problemes dels rescats dels bancs passarà a ser una qüestió menor. Ja no caldrà preocupar-se per la cobdícia dels banquers, per la ineficàcia dels dos partits majoritaris que ens han arrossegat a la monumental crisi econòmica. No importarà que les seues classes dirigents estiguen formades per individus ineptes i trepadors, experts només en l’art de la suggestió a l’incaut ciutadà que els vota de nou cada quatre anys convençut que faran el que han promés, sense preocupar-se després del què fan realment. El votant espanyol està tan acostumat a la corrupció i als enganys dels dos únics partits que coneix i als que vota i torna a votar, que ja ha acceptat com a la cosa més natural del món que tots els polítics són el mateix, que els espanyols són així. Només se salven per a ells unes quantes personalitats individuals, quasi sempre del món de l’esport, Javi Alonso, Fernando Alonso, Rafael Nadal, Xavi Hernàndez...

Mentrestant, mentre pengen als balcons la bandera de la Roja i els paguen als herois jugadors victoriosos enormes primes monetàries, sense que hagen de pagar impostos per elles, mentre passa que cada espanyolet dedica una mitja de 134 minuts al dia davant les cadenes de la tele, empassant-se els seus programes-escombraria preferits, que els retalls dels seus governs central i autonòmics deixen la sanitat i l’educació en situacions d’extrema precarietat, els espanyolets dormiran satisfets. Avui els informatius ens trauen a quatre pacients catalans tan contents pagant l’euro a les farmàcies, els valencianets malalts crònics estan tan contents amb el seu paper del metge que els estalviarà haver d’anar cada dos per tres al metge de capçalera, perquè serà suficient anar directament a les farmàcies quan necessiten pastilletes. Ningú no ha calculat l’abús que se’n farà de les mateixes.

Imaginem quina serà la cara dels joves científics acomiadats dels poquets centres d’investigació que tenim quan contemplen estupefactes com els amics i veïns aplaudeixen compulsivament els esportistes d’elit que van a competir als Jocs Olímpics o els de la Roja. Mentrestant els investigadors ja sense faena miraran d’anar-se’n a buscar-se les garrofes a qualsevol centre investigador d’Alemanya o de cambrers a Benidorm. Al final acabarem tots de cambrers.

Imaginem actors, músics, filòsofs, directors de cinema, periodistes, dissenyadors, pintors, escultors, cantants, professionals ben preparats de l’ample món de la creació, tots ells malvivint la seua social i política marginació, quina cara d’idiota els quedarà contemplant el probable homenatge que (quasi) tot un país oferirà als nous herois de la pàtria en el cas de tornar de Polònia carregats amb un trofeu.

Un país que menysté la intel·ligència, la creativitat, la investigació científica, l’esforç, l’obra ben feta, el medi ambient que l’envolta, l’ètica, la moral, l’honradesa, la responsabilitat, la dignitat..., no mereix cap admiració de ningú. L’Espanya de pandereta, de la Roja, de les “corridas” i la sangría, aquella que entronitza la banalitat i es complau de la seua incultura ancestral i que renega de les altres cultures de l’estat, a les que ataca sense descans, està condemnada als menyspreus dels països d’arreu del món civilitzat, també dels països que la integren per obligació i no gens per devoció.