Maneres de respondre els polítics a la ciutadania

Ximo Urenya

Hi ha maneres i maneres d’informar la ciutadania sobre la necessitat ineludible, diuen, de les retallades que s’estan fent. Almenys, dirà algú, els governs valencià i balear donen la cara, no com altres que opten per amagar el cap sota l’ala i no dir res al ciutadà. A les illes el senyor Bauzà del PP ha optat per ser ell mateix en persona qui ha volgut presentar-se als pobles i donar explicacions, això sí, protegit per la policia i/o la Guàrdia Civil del delegat del govern de Madrid que sense massa miraments s’emporta a la presó als joves que li “falten el respecte” fent sonar les cassoles a colp de cullera i cridant malsonants adjectius, malsonants per a les delicades oïdes dels agents de l’ordre. De quin ordre? Al País Valencià el senyor Fabra, també del PP ha preferit enviar pels pobles de més de mil habitants polítics de segona fila del govern perquè informen de les excel·lències de la gestió que estan fent des de la Generalitat en això de les retallades en matèria dinerària. La campanya valenciana l’han anomenada “Responem” i de fet que responen, però de quina manera. A Ontinyent li va tocar anar al Director General d’Avaluació i Prospectiva de la Conselleriad’Educació, Mariano Vivancos, un personatge amb més poca vergonya que educació, el qual portava ben estudiat el seu paper i estava ben assessorat per l’exalcaldessa Lina Insa sobre quina era la fauna que tenia al davant, molt poc avesada la majoria a aplaudir als polítics del Cap i Casal i també una minoria molt disposada a aplaudir les gracietes del ponent. No ho va tindre fàcil el Director General perquè a cada mentida que soltava li responien amb crítiques els assistents, i a poc a poc va anar perdent els papers i va acabar insultant els professors dels centres públics a part dels quals va titllar de “talibans” i de “manipuladors” de la ideologia dels seus alumnes. Per això, va dir, que els pares no volen portar els seus fills a la pública. Ja podem esperar, doncs, del senyor Vivancos una especial dedicació a l’ensenyament públic.

No calia que l’enviat de la Generalitat a Ontinyent ens explicara massa coses més de les que estem comprovant dia a dia als nostres centres educatius on s’ha reduït la despesa d’una manera ofensiva: s’han acomiadant milers de professores i professores els dos últims cursos, s’ha reduït el seu sou, s’ha empobrit la qualitat de l’ensenyament en haver retallat grups i línies, s’han augmentat les ràtios un 20%, s’ha augmentat el nombre d'hores lectives del professorat de secundària, s’han reduït modalitats de batxillerat, s’han reduït grups de FP, han disminuït la substitució del professorat malalt, s’ha atacat l’ensenyament en valencià, s’han eliminat programes de compensatòria, s’han eliminat recursos bàsics del sistema educatiu, disminuint la inversió en infraestructures o les ajudes en educació infantil, no es paga allò que es deu en transport, menjador o els bons per a l’adquisició de llibres, s’han reduït les partides per a pagar les despeses de funcionament dels centres...

I a tot això els informadors oficials de la Generalitat ens ho volen fer empassar com a “racionalització de la despesa pública en l’educació”. No és pot acceptar de cap de les maneres que un govern ens deixe l’educació pública al nivell dels anys setanta del segle passat després d’haver aconseguit amb moltes lluites i vagues una educació que s’anava semblant a la dels països més desenvolupats d’Europa.

El senyor Fabra s'ha assabentat de les bestieses dites pel Vivancos a Ontinyent i ràpidament se l'ha tret de sobre retornant-lo al seu amic Cotino que el va aposentar a la seua Conselleria de Benestar Social que comandava perquè se'l conserve en oli i sal. 
Una de cal i l'altra de sorra de Fabra, perquè la destitució de Mariano Vivancos no és la norma del president, sinó l'excepció. Molts altres alts càrrecs n'han dit o n'han fet de més grosses i segueixen als seus càrrecs. El que és norma de Fabra és callar davant els fets que li són molests i demanar-nos callar als ciutadans pel bé de la Comunitat. Un silenci que demana, i se li fa cas, a la seua ràdio i televisió públiques, on s'estalvien sense vergonya parlar de tots aquells conflictes quotidians que estan protagonitzats pels polítics valencians d'ara i adés, i pels seus protectors i amiguets: robatoris als “negrates”, malbarataments mai justificats, judicis i més judicis contra polítics coneguts del seu partit, malversacions de cabals públics, amiguisme, actituds mafioses, nepotisme, i més i més i més. Però ens volen confiats, calladets i obedients. I així ells seguiran fent la seua.