Altea

 

Altea

Dídac Botella

 

La nit m’empaita i decideix tornar cap a l’hostal. El camí des del passeig marítim no té cap misteri: un cop acaba el port nàutic només cal tombar a mà esquerra i recórrer l’ample carrer que hi trobem. No hi ha possibilitat de perdre’s. És un carrer de nova planta, atapeït d’anuncis i llums: una farmàcia, un restaurant, una gelateria... Són les lamentables conseqüències de la modernitat urbana: un traçat cartesià mancat de vida i unes façanes estridents denigrades per la publicitat, a les quals, els seus propietaris han obligat a convertir-se en anunci. Tot molt ben ordenat, tot ben net i polit, tot molt nou i modern... però sense caliu, sense ànima; extremadament impersonal; d’una insuportable i mortífera banalitat.
Avui però, malgrat el gèlid febrer, l’horabaixa és inusualment amable i convida a passejar la nit. Per això, d’una manera pràcticament inconscient i seduït per un capvespre  tenyit de l’últim blau del dia, faig a miques l’itinerari convencional i, de cop i volta, quan sóc a tocar de l’hostal, m’endinse per un carrer desconegut. Camine molt pausadament, sense cap destinació ni rumb. Deambule abstret una bona estona; no mire res; no escolte res; no pense res. I només el ferum saborós de peix fregit que s’escapa d’una porta oberta em retorna a la vigília. És hora de sopar. L’olor m’ha despertat la fam. Faig un cop d’ull ràpid per orientar-me i tornar definitivament cap a l’hostal. Allò que veig però, em deixa absolutament desconcertat: la mutació urbana és prodigiosa. Ja no hi ha cotxes; ni sorolls; ni semàfors; ni rètols lluminosos. I, embadalit per aquest descobriment, decideix oblidar-me de la fam i continuar el meu passeig nocturn.
Sembla, certament, un altre poble; el negatiu del que hi ha una mica més avall. Totes les coses que m’envolten han recuperat l’ànima. Les façanes blanques i senzilles confonen la propietat: no es fàcil distingir on acaba una casa i on comença l’altra. El color i la forma de portes i finestres permeten una mínima i agradable diferència. Tot és molt bàsic però d’una coherència certament relaxant. És incomprensible l’efecte d’aquesta visió sobre el meu esperit. Camine pletòric, observant una bellesa tant aparentment fàcil i honesta. Em fa sentir bé, rematadament bé, la visió d’un paisatge urbà tant delicat i respectuós. Comence a sentir una sensació ben estranya. És, potser ingenu i fantasiós, però tinc la certesa que l’espai respira; que parla; que , d’alguna manera, el poble que veig està viu. És, talment, com una persona. Caminar pels carrers és recórrer el seu cos; un cos que sempre guarda secrets i racons insondables: una piga, una plaça minúscula, una taca de naixement...; caminar per Altea és recórrer una pell blanca de façana; és admirar uns ulls de verd finestra; és contemplar un cabell de roig teulada...
No sé quant més durarà aquest deliciós passeig però, de moment, he decidit de passar tota la nit admirant els seus carrers. Fet i fet, ningú no m’espera a l’hostal...