Ho diu el President del Govern Espanyol –“No podemos dar esta imagen de nuestro país”-, el Ministre de l’Interior, el President Sr. Fabra – “...decir muy alto que la Comunidad no es lo que se está contando (...) Tenemos que contar la realidad valenciana...”, els empresaris valencians del sector turístic, els botiguers del cap i casal, les falleres, els bunyolers, sant Josep i la Geperudeta. Ara estan tots que se’n pugen per les parets de sentir la jovenalla escridassant les autoritats cada dia de mascletà. Ara quan trona és quan se’n recorden de Santa Bàrbara. I trona a la plaça major del País, i se senten els trons a dins i a fora, ben lluny. El País Valencià és la mostra, el paradigma, d’una Espanya que ha passat de la pobresa a les cotes més altes de misèria de tot Europa (La misèria d’un país es calcula per la quantitat d’aturats unida al dèficit del mateix). La premsa de mig món ha dedicat els seus reportatges corresponents a tractar el cas valencià com a model del que no s’ha de fer en política en un país que es diu democràtic. I això avergonyeix i indigna ara els nostres polítics i ens demanen que ens unim a una campanya de publicitat a favor dels valencians i la seua “potència, caràcter emprenedor, l’optimisme del territori (pot ser optimista un tros de terra?) i la valentia de la nostra gent” com diu el president de la Generalitat.
El darrer periòdic que ha tractat el cas valencià ha estat ‘Le Monde’, a les pàgines del qual es mostra l’estat de fallida econòmica valenciana, la qual atribueix a la “bogeria de les grandeses” dels seus governants, al malbaratament dels recursos públics, “...el xampany corria sense fre per celebrar la Copa d’Amèrica”. El periòdic francés fa un repàs a les bestieses més escandaloses comeses pels dèspotes que han governat la Generalitat des del temps de Zaplana.
Una miqueta farts de tant d’autobombo del polítics del Partit Popular, alguna veu crítica s’ha deixat sentir dins de les mateixes files populars. Al mateix president Fabra se li va escapar una expressió de fàstic quan la premsa va publicar els noms dels imputats en el cas Emarsa, a l’entrevista amb Zaplana publicada fa uns dies es podia calibrar fins a quin punt estan distanciats els diferents presidents que han governat la Generalitat, i per si faltava alguna postura crítica negativa més contundent de dins mateix de les files populars, ací tenim les del ministre del govern de Rajoy, García Margallo, qui ha denunciat l’aeroport particular de Carlos abra i els 65 funcionaris de l’agència que té la Generalitat a Brussel•les i que no sap ben bé per a què estan allà. És clar que Margallo no pretenia amb el seu sarcasme criticar els seus companys de partit, sinó demonitzar una miqueta més si cap això dels governs de la perifèria.
Perquè al final el que pretenen els nous inquilins de la Moncloa és refundar una Espanya més ‘unida’, més ‘gran’ i més ‘lliure’. No poden trair el seu destí, ho porten als gens. El que passa és que tanta urgència en voler tornar enrere en el túnel del temps els pot gastar la mala passada de fer despertar la gent que s’havia fet vanes il•lusions de viure en un País ja civilitzat i modern. Les porres de la policia de Sánchez de León, l’atur desbocat i la minva mensual de la pròpia nòmina han despertat més d’una consciència. I tot açò no ha fet més que començar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada