Caixa Ontinyent sobreviu

Ximo Urenya


La crisi ha devastat el panorama financer de l’estat, i la realitat de les caixes d’estalvi locals, comarcals i d’altres àmbits ha desaparegut pràcticament. Només han quedat les més menudes perquè ningú no se les volia empassar perquè no els interessava. I això ha estat una sort per nosaltres i per aquelles altres caixes, el volum de les quals no els feia abellidores per als obscurs interessos de les més grans. És el cas de la d’Ontinyent i també de Caixa Pollença, molt més menuda que la d’Ontinyent, que també s’ha salvat pels pèls. Cap de les dues no ha necessitat cap ajut del FROB, la seua morositat no és ni molt menys la que han patit altres caixes, els seus dirigents i membres dels consells d’administració han estat prou més honests que els de la CAM o els de Caixa Galícia per posar dos exemples que han esdevingut notícia escandalosa per la magnitud del seu descarat lladronici, i les taxes de solvència són prou superiors a la mitjana estatal de les caixes i bancs. Unes dades que no han arribat a preocupar al Banc d’Espanya ni a ningú. El fet que els noms de les caixes que han sobreviscut a la tempesta hagen aparegut reiteradament els últims dies ha estat per haver estat un exemple del que hauria calgut fer per poder traspassar el desert de la crisi sense precipitar-se en cap abisme: mantenir-se en el territori propi i tradicional, no ambicionar créixer en quantitat més enllà d’allò raonable i controlable, mantenir una prudent transparència per mantenir satisfets els clients de casa, demostrar amb fets visibles que les inversions socials, culturals es queden realment allà on cal i, allò més important, poder conéixer de prop qui és qui dirigeix la Caixa i qui controla els diners que es gasten. En definitiva, la fórmula no és una altra que el ‘trellat’ que diem a Ontinyent, o per dir-ho en altres paraules, les del director general de Caixa Pollença, Biel Bauzà: 'no té res de màgica; l'únic truc és el sentit comú'. A més, la resistència a ser engolides pels peixos més grossos, ha estat exigida des de fa molt temps, amb més o menys força, pels ciutadans ontinyentins, a través dels mitjans d’informació locals i comarcals. La independència de la nostra caixa ha costat molt, ha calgut enfrontar-se en cada moment amb una entitat diferent, ara el Banc d'Espanya, després el govern espanyol o el govern valencià, i darrerament també la Unió Europea amb estranys avisos d’insolència a la nostra caixa ontinyentina. Uns i altres han proposat ara i adés la fusió amb unes entitats més grans per poder “sobreviure”, deien. Però a Ontinyent ha hagut suficient consens com per a resistir-se a desaparèixer. La millora dels balanços, mai garantida del tot, no era ni és una raó de pes suficient com a deixar-se portar per la dèria de créixer sense mesura, de guanyar diners sense mesura. Sense la mesura que s’esdevé del sentiment de pertinença a un poble i a la seua tradició de creixement sostenible, també la mesura del sentimentalisme, que alguna part en quedarà, pense, de quan Caixa Ontinyent era alguna cosa més que una Caixa, quan portava al seu nom propi, el qualificatiu ‘de Pietat’, i sembla pel que conten, que no només portava la pietat al nom.

La nostra satisfacció per la supervivència de Caixa Ontinyent no equival a dir que tot el món que diposita els seus estalvis en Caixa Ontinyent estiga igualment satisfet per com es gestionen els seus estalvis, per com s’han comportat i es comporten els representants dels partits polítics majoritaris en el Consell d’Administració a l’hora d’agranar cap al seu bancalet i d’excloure al menuts a l’hora de prendre decisions importants. La història d’abusos de poder polític a si de Caixa Ontinyent per part dels dos partits més grans ha estat llarga i “fecunda” per als seus interessos, si bé no han arribat ni a la sola de la sabata d’aquells que han fet servir els diners de les caixes valencianes, ara desaparegudes en combat per a major glòria d’Espanya, per a muntatges mítics i faraònics que tots sabíem en què acabarien.