L'increïble cas del Dr. Rodríguez i Mr. Zapatero

Dídac Botella

No m’agrada escriure des de la fel; l’enuig i la rancúnia mai no són bones conselleres. He de reconèixer però, que aquestes paraules brollen de mi enrabiades i sense massa control per l’estat d’indignació que m’ha provocat observar la increïble transformació d’aquell qui ha estat el president del govern espanyol els darrers vuit anys. Vist amb la perspectiva que permeten les dues legislatures en les quals ha estat en el poder, el cas de Rodríguez Zapatero és, des del meu punt de vista, un cas claríssim de doble personalitat o esquizofrènia política. L’abisme ideològic i d’actitud que separa els dos períodes legislatius no té, des del meu punt de vista, cap altra explicació: la comparació de les dues etapes dibuixa un contrast polític i moral tant gran que és inassumible per a una persona íntegra i coherent. Només els individus que pateixen alguna mena de transtorn –encara que siga transitori– poden actuar d’una manera tant malaltissament polaritzada. Com diuen en castellà: Quien te ha visto y quien te ve, José Luis!

EL LLIBRE

En la gran novel·la de Robert Loius Stevenson, Mr. Hyde és la viva antítesi del Dr. Jekyll. Hyde és un home fosc, groller, d’aspecte sinistre, que no es relaciona amb ningú; Jekyll és un científic de reconegut prestigi, ben plantat, sociable i d’una educació exquisida. I, malgrat tot, són la mateixa persona. El secret? Un sèrum per millorar artificialment les qualitats físiques i mentals dels humans amb el qual el Dr. Jekyll està experimentant i que li provoca la monstruosa transformació quan l’ingereix. Stevenson però, no pretenia fer un assaig sobre transtorns de personalitat; la dualitat del personatge era una metàfora que volia reflectir les desigualtats socials que va provocar el vertiginós desenvolupament industrial de l’Anglaterra del s.XIX on, al costat d’un barri obrer i deprimit, se’n podia trobar un altre replet de mansions victorianes i jardins. Òbviament, tampoc no vull parlar jo de trastorns mentals: allò que pretenen aquestes paraules és fer palesa la transformació –social, política i ideològica– de Zapatero, que ha acabat el seu mandat convertit en el negatiu d’aquell qui, l’any 2005, s’havia convertit en un referent per a l’esquerra europea i mundial. El secret? Sens dubte, el seu “sèrum” ha estat la crisi. No és cap excusa però: podria no haver-se’l empassat. I ho féu fins a l’última gota, empassant-se també tots els seus principis.

CONSENS I DEMOCRÀCIA

Al llarg de la primera legislatura, Zapatero va demostrar que, ben al contrari que l’inefable i prepotent Aznar, tenia la voluntat de cercar el màxim consens amb la resta de forces polítiques del Congrés dels Diputats, especialment en temes delicats i en aquelles qüestions que, per la seua trascendència s'anomenen "d'Estat". En aquest sentit –i per posar només dos exemples– l’any 2005 el Parlament espanyol va aprovar una resolució a favor del diàleg amb ETA. Tots els grups parlamentaris donaren suport a la resolució llevat del PP. Fins i tot, Zapatero va promoure la proposta a la resta d'Europa i la va traslladar al Parlament Europeu on també fou acceptada. Una altra mostra de la seua voluntat de consens i diàleg és l'aprovació, l'any 2006, de la LOE –Llei Orgànica d’Educació–, a la qual només s'hi van oposar els diputats del PP. De sobte, la transformació: l’any 2010 el Congrés va aprovar la polèmica reforma laboral sense el suport de cap força política i amb l’oposició frontal dels sindicats, que convocaren una vaga general el 29-S d’eixe any. I, fa ben poc, Zapatero va promoure la modificació de la que, fins al moment, havia estat la cosa més sagrada i intocable del món: la Constitució espanyola. No és negatiu modificar la Constitució espanyola: caldria canviar moltes coses d'una Carta Magna condicionada pels poders fàctics de la dictadura feixista. Allò realment greu és que dita modificació es féu sense debat, amb traïdoria –en ple agost– i per la via ràpida, amb l’únic suport del PP i amb l’oposició de la immensa majoria de la societat. I el consens? I la democràcia?

POLÍTICA SOCIAL I ESTAT DEL BENESTAR

Al llarg de la primera legislatura, el govern de Zapatero va impulsar un gran nombre d’iniciatives socials, entre les quals hi destaca la Llei de la Dependència, que havia de ser el quart pilar de l’Estat del Benestar. Alhora, s’apujaren les pensions i el salari mínim interprofessional i s’afavoria el sector públic. Però quan es va prendre el sèrum de la crisi, Zapatero va decidir de reduir dràsticament els diners destinats a l’aplicació de la llei de Dependència i de castigar els funcionaris i els pensionistes retallant-los la retribució, com si aquests foren els responsables de la crisi. Als rics i als poderosos, "ni mu", no fóra cas que s’enfadaren. Alhora, creava el FROB amb diners públics, un fons multimilionari que servia per pagar els excessos especulatius del sistema financer i rescatar els bancs i les caixes en perill de fallida. Mentrestant, els executius de les entitats bancàries intervingudes, repartint-se prebendes milionàries i jubilacions d’or. I aquestes “receptes” neoliberals no han frenat ni la recessió ni un atur desorbitat. D’això se’n diu, en poques paraules, vendre’s al capital. Des de llavors, el seu descrèdit és irreparable. Això és el que ha fet la dreta tota la vida. Ell, assegura que ho feia a contracor, pel bé de tots. Doncs no haver-ho fet, li retreuen els milions d’indignats que van despertant.

PAU I ANTIMILITARISME

Durant la desfilada militar del 12 d’octubre de 2003, Zapatero, en un gest carregat de simbolisme i en protesta per la invasió d’Irak, no va complir el protocol d’alçar-se de la cadira al pas de la bandera dels Estats Units. Aquest gest li va valer la reprobació diplomàtica de l’Imperi i dels seus aliats però també l’admiració de la ciutadania. El 2004, seguint per aquest camí i tot just d’entrar a la Moncloa, Zapatero va complir la seua valenta promesa electoral de retirar les tropes espanyoles de l’Irak, que Aznar havia enviat per donar suport a la dèspota i macabra guerra il·legal del seu gran amic i mentor, George Bush júnior. I ho va fer tot assumint les possibles represàlies comercials i diplomàtiques que podia decidir el país més poderós del Món. Això és tenir les coses clares i els principis ferms. I el 21 de setembre d’aquell mateix any Zapatero proposava, en la 59a Assemblea General de l’ONU, la creació de l’Aliança de Civilitzacions amb l’objectiu de “combatre el terrorisme internacional per altres camins que no foren les accions militars”. Encara recorde la impressió que em va causar un fragment del seu discurs on deia que la “guerra era el camí més fàcil”; que allò difícil era la diplomàcia. Vuit anys després d’aquella declaració marcadament pacifista, Zapatero, en una de les seues últimes decisions com a cap de govern, oferia –sense reserves i tot orgullòs– la base naval de Rota com a Centre Militar Central del futur escuts antimíssils que l’OTAN –amb el patrocini dels EUA– vol instal·lar per protegir Europa d’hipotètics atacs de països “dolents”. L’anunci de l’oferiment i el nomenament de Rota com a centre logístic de l’OTAN fou pràcticament simultani perquè, de nou, tot es va organitzar d’amagat i amb traïdoria, sense consultar la resta de grups parlamentaris ni, per descomptat, exposar-ho a una votació dels diputats del Congrés. Eixe és el seu comiat pacifista: un escut antimíssils per afavorir el diàleg i l’enteniment entre els pobles i les civilitzacions. I es queda més ample que llarg. Com és possible caure tant baix?

El Dr. Jekyll té excusa: cercant una fòrmula química per millorar l’espècie humana es va topar amb l’esperpent de Hyde, que és una al·legoria dels perills que pot comportar un progrès tecnològic desmesurat i fora de control. Zapatero però, no té excusa que el justifique: ningú no l’ha obligat a res. Cap sèrum no ha alterat el seu comportament: ha pres les decisions en plenes facultats mentals. I si el gir antidemocràtic, neoliberal i bel·licós del seu segon mandat era inevitable més li valdria haver abandonat amb la cara ben alta i haver convocat eleccions enlloc de convertir-se en el seu “alter ego” funest, en un miserable Hyde.