Viu refugi dels llibres...

david mira gramage

“Si faig el meu ofici o el meu art

monòton en la nit assossegada,
quan només s’aïra la Lluna
i els amants són al llit
duent als braços totes les tristeses,
vora la llum cantaire jo treballe,
no per ambició ni per
guanyar-me el pa
o per l’envaniment i el comerç
d’encanteris
als teatres de vori,
sinó per la senzilla
paga, la més secreta del seu cor”.
No per l’home soberg jo, decantat
de l’aïrada Lluna, escric en pàgines
com d’escuma marina, ni pels morts
que amb els seus rossinyols
i salms torregen,
ans pels enamorats, que estrenyen
als seus braços
les tristeses dels segles,
i no donen lloances ni jornal,
ni fan cas del meu art o el meu ofici.
...si els amants es perdessin,
no ha de perdre’s l’amor
i ja la mort no tindrà cap domini.”

DYLAN THOMAS


Si et trobes sol. O si ni tan sols et trobes... Sí, amiga, ell serà sempre el teu millor amic. El llibre. És clar, amic meu, ell et farà trobar, sempre; fins i tot –i a voltes sobretot– allò que no busques. Obri. Obre’t. Obriu-los, els llibres, que mai no us molestaran, que sempre podreu tancar-los quan voldreu... Sí, amigues i amics. Tot està escrit en els llibres. O s’escriurà. I es tornarà a escriure. I a imprimir, i a editar... i potser a reeditar, ah. I a relligar-los. Abraçats per les tapes. Oberts, són ells qui vos abraçaran. Si et trobes sola, ja saps que el llibre és el teu millor refugi davant la sole-dat. Sí. Estan vius, els llibres: perquè contenen tot el món al seu interior. Viatgeu! I sentiu-vos vius... Un llibre és el més viu refugi contra la mort. Perquè els llibres són el millor refugi contra la solitud, o contra la mala companyia que s’instal•la de vega-des al cap, al cervell, als nostres pensaments. Ah, i penseu: quantes persones –al llarg de la història de la Huma-nitat– han deixat tota l’experiència, tota la reflexió, tots els coneixements que tenien i que havien aprés –de vegades, en altres llibres– i ens han deixat la mà oberta a compartir la vida, escrita: s’han deixat en els llibres l’estima d’allò que més els importava que seguira viu... en nosaltres, que després els llegiríem. Aquestes persones... s’han deixat, elles, el millor del seu esperit en els llibres. I nosaltres ens hem enamorat de vegades llegint... assumint, revivint –i reiventant, a través de la imaginació– això que llegim, allò que van escriure, per a nosaltres només, aquells torsi-manys de la literatura... que només escrivien per a ells, primer, per a la seua gent, després; i sempre, per a nosaltres! Sí, resulta que escriptors i escriptores, la gent del gremi de la ploma, de la lletra lletraferida... re-sulta que són ‘útils’, que són necessaris per a la societat, encara que a-questa no els done cap sou –ni que fóra simbòlic– per a viure. Però sem-bla que és així com ha de ser: ja no hi ha mecenes amb dedicació abso-luta per a protegir ni artistes plàstics, ni músics, ni filòsofs, ni dramaturgs, ni... ni per a gent que escriga po-sant tota la seua energia, tota la seua treballada reflexió, tant s’hi val que siga en vers o en prosa. Bé, això no fa res. No ve al cas, potser, ara, que tothom escriu i escampa el seu art a través de les xarxes internàutiques... I per cert, cal anar acceptant l’enorme diversificació que han tingut els formats dels ‘llibres’: no és res de nou, perquè hem pogut seguir part d’allò escrit mirant-ho: sí, mirant-ho, escoltant-ho... i sentint-ho algunes voltes; a través del teatre, del cinema, de la ràdio, enmig de les pàgines de la premsa, en els temes de lletra adaptada i musicada i editada en discos o suports tecnològics diversos... i ara, sobretot, a internet i, fins i tot, als ‘llibres electrònics’, encara limitats en alguns –o molts– aspectes; però cal acceptar-ho, com s’ha anat acceptant l’evo-lució multisecular de l’art de l’escriptura: sobre argiles, terrisses, ploms, pedres, metalls diversos, vidres, mar-bres, papirs, pergamins, paper...! Renuncie a enumerar els llocs i els suports on l’Humanitat ha escrit, hem es-crit –i llegit– com renuncie a enumerar els ‘gèneres’ en què hem anat classificant allò que hem escrit i llegit. Però no renuncie encara a expressar la meua estima total pels llibres impresos i enqüadernats en paper més o menys ‘bo’: tot paper és bo!, per a poder sentir encara eixe tan íntim i multitudinari alhora plaer del ritual de la persona i el llibre: el podreu llegir en qualsevol lloc i postura, desperts o mig adormint-vos al llit, a la llum del sol o l’elèctrica, o del ciri o...; en fi: no caldrà connectar, moure dispositius o ‘ratolins’, cremar-vos la vista a les pantalles, o fotre-vos si se’n va l’energia totalment o parcialment, ni estar pendents del ‘menú’ in-formàtic per a qualsevol anada o vinguda per l’interior del ‘llibre’: amb un llibre imprés, o amb papers im-presos encara que estiguen desenqüadernats, podreu fer el ritual que encara marca la nostra naturalesa huma-na des que va començar a llegir sobre paper o similars: el tacte, el moviment dels ulls, el pas de les fulles, relle-gir, anar a l’índex o a la portada o als crèdits o al capítol que voleu revisar en un punt concret, i reflexionar, sense deixar el fil de l’argument que llegiu, tancar els ulls, obrir-los i trobar-vos el llibre, obert o tancat, pe-rò sempre ençà de la virtualitat: l’objecte personal i quasi personalitzat que manipuleu com voleu i amb l’hu-mor o l’amor o el dubte o... tot això vostre que també queda reflectit al llibre ‘vostre’, que podreu dur –sem-pre activat i real– al vostre abast i allà on vulgueu estar, a qualsevol lloc o racó o immensitat habitada o des-habitada o desproveïda de fonts d’energia... que no siga la vostra pròpia voluntat. I el llibre. Sempre refugi, sempre fidel, sempre humil i grandiós, sempre compartit físicament i intel•lectualment, sempre...

De vegades, hi ha llibres –o fragments de llibres– que val la pena ‘escoltar-los’: i això vol dir, per exem-ple, la interpretació del llarg poema ‘Coral romput’ de Vicent Andrés Estellés, per Ovidi Montllor –i amb Toti Soler a la guitarra!– i que està enregistrat i editat (reeditat fa poc temps en DVD, junt amb tota la dis-
cografia de l’Ovidi) i que vos recomane, ja no ‘escoltar’, sinó ‘sentir-lo’ –i amb auriculars, és impressio-nant–, ara que ja no podrem gaudir mai més d’eixa interpretació en directe... Seria inútil intentar explicar-vos ‘què és’ el Coral romput, aquell poema que comença dient “Una amable, una trista, una petita pàtria...”. Pe-rò sí que us insistiré en què la lectura més ‘íntegra’ que podreu fer és –si voleu, amb el llibre (editat per 3i4)– resseguint els alts-i-baixos, la contenció, el desesper, la joia lligada a la nostàlgia i a l’aflicció, la pena, l’evo-cació punyent, l’humor... tota la barreja de sentiments abocats que formen eixe singular poema: resseguint la paraula, escoltant-la i sentint-la ‘dita’ per Ovidi Montllor! Un gran treball fet amb molta dignitat i enregis-trat ‘al peu del canó’ en males condicions i unes escasses hores (quasi ‘de tironet’) que indignament li van donar els estudis de gravació... perquè ‘això’ no era ni comercial ni rendible. Jo me l’estime molt, aquesta versió sonora del poema de Vicent Andrés Estellés... i de vegades pense que em fa retrobar aquell que vaig ser (jo també vaig ser poeta, crec...). En contraposició –però extraient-ho de dins del poema– recorde, i vos transcric, un fragment que evoca –i ‘dit’ per l’Ovidi és genialment expressat– diguem-ne, algun d’eixos grisos i mediocres ‘poetes’ de flors i violes que eren als antípodes de l’Estellés, dins de la mateixa reduïda ‘pàtria’ valenciana del franquisme d’aquells anys ’50 més grisos encara...: “L’horabaixa petita, i trista, i entranya-ble, / d’aquests carrers antics que m’agrada recórrer, / on jo voldria viure i escriure versos grisos, / absolu-tament grisos, mentre es crema l’espígol / damunt les quatre brases; una taula petita, / damunt d’ella una manta, parets empaperades, / un taulell un poc solt, i creure dolçament / que Campoamor fou un poeta formi-dable, / que El Ama és un poema com se n’escriuen pocs, / i llegir en veu alta certes rimes de Bécquer / i jaure, i no dormir, pensant només, pensant / que he d’escriure un poema en octaves reals / i no com els poetes del dia, que no solen / rimar perquè és difícil. Jo voldria, jo vull / creure que és necessari escriure tots els versos / ben a-con-so-nan-tats i obeint certes lleis / i en un valencià ben nostre, ben nostrat, / com diuen, amb un índex enravenat de sobte, / homes que tenen títol de Mestre en Gai Saber, / i dir que no, que això de que el valencià / és català no és cert, que això és trair la Pàtria, / la terra on hom va nàixer i-queeno-home que-no!, / fer un any el llibret de versos d’una falla / i aconseguir com siga que el Rat Penat em done / almenys un plat de glòria, i passsaar-me la vida / aconseguint Violes i Englantines i accèssits. / Un món petit i tendre, positivament ten-dre, / el gat damunt els peus, el corcó en la cadira, / després el crucigrama, i demà si Déu vol...”. Demà... (supo-sant que n’hi haja), quan serem en ell, veurem que ja és ahir; perquè ‘demà és el record que tenim ara; i sempre és ara...’; però, si no hi hagués demà, ni tingués temps d’escriure’t més lletres, deixa’m acomiadar-me, amb un altre fragment –de tants, de tots, com voldria transmetre...!– d’eixe Coral romput de Vicent Andrés Estellés, i la veu de l’Ovidi, i el racó immens al cor, i al cervell, i a l’oïda, i de vegades la llàgrima... destil•lada entre el cor i la ment...; el meu ocult refugi de tantes... “...una tendresa oculta, una certa tristesa, / com si ja no pogués tornar altra vegada, / com si aquesta vegada fos la darrera ja, / com si ja degués dir adéu i fos ja tard, / com si tingués vergonya, també, de dir adéu, / o de semblar retòric. I l’adéu, com un os, / un os petit, creuat brutal-ment a la gola. / Ja saps que ha arribat l’hora d’anar dient adéu, / d’anar ja retallant, perfilant, concretant / l’esperança. Un afer ben trist i necessari. / Cal acomiadar-se, amb afecte, amb tristesa, / d’allò, d’aquelles coses que s’han estimat més, / il•lusions que ja no es poden realitzar, / car és tard, és ja tard, absolutament tard... / Anar, ja, reduint, limitant els afanys, / ja les il•lusions en una cosa sola... / Adéu, adéu, adéu...”.

Creu-me, tu que llegeixes, no deixes de llegir. Només puc assegurar-te que els altres fragments del Coral romput –només és un exemple– poden ser millors que els que has conegut ara... o abans. Aquest espai és molt reduït per a posar més exemples de fragments de llibres, d’escriptures, usades en altres formats, reinterpre-tant-se, fent-se sentir... Però bé, m’ha eixit un exemple i pot servir de punt de partida, de suggeriment, de... No-més sé, ara, que si escric açò, tan pobre, és per haver llegit i haver alimentat la meua ment amb lectures, sempre, com em van ensenyar i vaig aprendre... quina sort! Tindre els llibres, eixos grapats de fulls plens d’històries de la història... a la disposició de qualsevol persona que sàpiga llegir –i si no sap, que aprenga ràpidament!–, perquè allà hi ha a prop alguna biblioteca, alguns amics i amigues que ens recomanaran lli-bres que estan a l’abast de qualsevol economia; o que ens deixaran –i els deixarem– els seus –els nostres–. Compartits. Sí, sí: llegiu sempre. Els llibres esperen i ofereixen, sempre, amb paciència infinita, els seus con-tinguts tan diversos... A mi, els llibres m’han ajudat, m’ajuden... i m’ajudaran sempre, fins a la mort, a passar la vida, a viure, a salvar-me la vida fins i tot. Ara ja em trobe en moments baixos d’una vida que se m’es-muny... I em trobe limitant ja les il•lusions i els projectes al mínim. Però, si encara... Si em recupere i em cure l’esperit malalt, si encara pogués escriure alguna cosa que de veritat pagara la pena, que vos tocara el cor i l’ànima i la vida... aleshores, com diu el poeta, “...ja la mort no tindrà cap domini”... Però, de moment, puc suggerir-vos que no deixeu els lli-bres. Amic, amiga, has de llegir. Però deixa de llegir-me. Què et puc re-comanar? Només que tanques aquesta ‘pàgina’ (la meua part, només) i que òbrigues un llibre. Qualsevol. Que no siga meu.