Una mica de color

Didac Botella


Migdia. València. Carrer de la Serradora –més conegut per Serreries, adaptació valenciana i popular de Serrería, nom del carrer en castellà–. Circule en direcció a l’avinguda del Port, tot cercant una agència de viatges on hi treballa una amiga de ma mare. No tinc cap esperança de trobar un bitllet mínimament raonable per marxar cap a Cuba en agost. De moment, tot allò que hem vist ronda els 1500€; un preu que, certament, no té res de raonable ni entén de raons. Què hi farem! Ma mare però, ha insistit en que hi anés. Si més no, tindré una referència més. Continue avançant per la calçada, a tocar dels cotxes aparcats. Òbviament, circule en bicicleta. L’única informació topològica que tinc de l’agència és que està relativament prop de l’avinguda del Port. Tanmateix, desconec quina vorera l’acull. Per això vaig fent cops d’ull a dreta i esquerra. La sensació és una mica la d’anar a les palpentes però pel carrer i a plena llum. No és molt prudent circular distret per una avinguda infectada d’automòbils tractant de trobar un local del qual –i aquest fet agreuja la meua distracció– no conec ni el nom ni el color de l’aparador. És una mica temerari, per bé que ara està justificada aquesta distracció. Sovint però, circule per la ciutat observant les cares de la gent i tota la quotidianitat que m’envolta: ara una casa; ara un balcó; ara una tanca publicitària... No puc evitar-ho malgrat que sóc conscient que és un costum una mica suïcida. Continue avançant. Cotxes aparcats –un parell, en doble fila–. Dona que espera per creuar –porta ulleres–. Continue avançant. Semàfor en roig. Creuament. Deixe passar els transeünts sense aturar-me. Mire cap a la dreta. Net de cotxes. Continue avançant. Ara, el tram de carrer és momentàniament tranquil: no tinc cotxes ni davant ni darrere. Tanmateix, l’allau ferotge de trànsit rodat no tardarà molt en tornar a l’atac. És el bioritme de la ciutat a motor: circular; aturar-se; circular; aturar-se. Amb la bici, no: sempre circules a velocitat constant. I en silenci. I fent exercici aeròbic. I a cost zero. Continue avançant. De cop i volta, se m’escapa la mirada cap a enlaire: he vist alguna cosa en el balcó d’un edifici. Detecte ràpidament l’objecte en qüestió: una bandera. L’he vist perquè el meu camp de visió ha captat un moviment: el vent ha fet bellugar la bandera i l’ha separada de la paret. “Una bandera?”, pense instantàniament, estranyat per l’aparició. No n’he vist cap altra i no adverteix cap motivació recent per fer exaltacions espanyolistes. El primer cop d’ull no m’ha permès de veure-la bé però no tinc el menor dubte que es tracta d’una bandera espanyola. “Faltaria més!”, em dic resignat. Continue avançant sense capficar-me: hi estic més que acostumat. Algun fanàtic de la “Roja” que vol decorar perennement el seu balcó. Sé que no és matemàtic però penjar una bandera espanyola del balcó implica, en la gran majoria de casos, un seguit de premisses ideològiques bastant funestes –des del meu punt de vista, clar–. I quan puc veure la bandera al complet, una franja violeta desmunta de soca-rel tots els meus perjudicis: és una bandera republicana! Ara ho entenc: 18 de juliol! Fa 75 anys que va començar la guerra civil espanyola. I una persona ha penjat la bandera republicana per recordar l’efemèride des del costat dels qui van defensar la democràcia i lluitaren contra els feixistes i la barbàrie. M’ature i faig una fotografia. Em sembla curiós i emotiu. Escriuré alguna cosa. Agafe la bici i reinicie la marxa. Continue avançant. Sense adonar-me’n, aquesta visió m’ha fet sentir simpatia per la gent que viu al pis. Ara pense que són bona gent. Em reprenc l’actitud i el pensament. No és just: fa un moment pensava que eren una colla de feixistes. I només una franja de color violeta m’ha fet canviar radicalment d’opinió. Maleïts símbols! No és just però és, fins a cert punt, inevitable. Ho fem d’una manera inconscient: la ment sempre vol anticipar-se. Però cal anar en compte de no prejutjar amb massa contundència. Sovint, les aparences enganyen. Tot amb tot, no puc estar-me de dir que, en una realitat política tant difícil i gris com la que vivim al País Valencià, m’ha alegrat especialment de veure una bandera republicana el dia 18 de juliol. Visca la República! Continue avançant. València-Madrid, Madrid-Havana. Anada i tornada. 1690€. L’alegria republicana ha durat ben poc. Caguen l’ou!