LLETRES Đ(INTER)CANVI

           “Sí, quan vinga un temps càlid, que no

           escau a la fi

           de l’any, ja a l’any vinent en tardania,

           i el garbí, que du olor de la pluja i d’estiu,

           a les grans branques prenga les fulles

           moribundes...

           (...)

           ...no sabríeu per què, tot d’una, la dolcesa

           us omple el cor, o als ulls us vénen llàgrimes.

           Sereu dins un vent càlid, com de juny,

           i entre fulles

           caient. ‘Quan fou així?’, direu

           i ‘Qui m’acompanyava?’.

           No en tindreu cap record i us estareu, sentint

           el vent al coll, el vent damunt les mànegues.

           Olor d’herba i de fulles mortes d’algun jardí

           Sentireu. Amb ulls closos, direu: ‘Amb qui?’

           I on era?’.

                      Archibald Macleish

                     (frag. d’‘Incerta memòria’)

       persones especials, asimètriques...

           david mira gramage

         Durant uns dies –quasi un parell de setmanes– d’aquesta passada primavera, una persona a qui conec molt ha estat cuidant disminuïts psíquics en un alberg rural. Ha estat amb altres persones cuidadores –o monitores–, però la seua ha sigut la primera volta. I ha sigut tota una experiència: un descobriment de la singularitat de cada món que hi ha dins d’aquesta pluralitat humana.

     I açò de pluralitat es dóna en tots els casos dels allí reunits per a compartir les seues vides durant uns dies. Pluralitat d’edats: des del coordinador i persones cuidadores o monitores, passant per la diversitat entre les persones disminuïdes psíquiques; n’hi havia des de més de seixanta anys, per dalt, fins a joventut que ja ha passat de lluny l’adolescència... però, entre eixes persones disminuïdes n’hi havia una majoria amb elements comuns: eren xics o xiques amb una ‘edat infantil’ dins dels seus cossos ja adults.

     A més, a la diversitat d’edats i graus de malaltia psíquica, moltes d’aquestes persones dúien afegides les seues pròpies malalties físiques, algunes d’elles a causa dels seus síndromes especials... Sí, a mi –i a moltes altres persones– ens agrada dir-los ‘especials’ a més de disminuïts psíquics. A mi m’agrada també pensar en aquesta gent com ‘persones asimètriques’. En un món d’aparences on, a més, ens han educat molt en allò de la ‘simetria’ o equilibri personal o interpersonal, físic o mental... però sobretot visual: per allò de l’aspecte i tot això... Ja sé que la simetria fa al·lusió també a coses com la dualitat física de molts dels nostres órgans o parts del cos: tenim dos ulls, dues orelles, el nas està dividit simètricament; en fi, un parell de braços, de mans, de cames, de peus... i algunes altres coses que van de dos en dues. Fins i tot, podem considerar la boca amb el seu parell de llavis i, internament, el cervell simètricament dividit, o els dos pulmons i els dos ronyons...; però, i el cor?, bé: sembla que també està dividit en ‘parells’ i... Ei, ei, podria dir-me algú, que tenim molts órgans i parts del cos que són úniques i que... Bé, el que volia dir és que no som realment d’una simetria completa; però, clar, sembla que l’educació combinada amb certes modes ‘correctes’ fan o han fet de la simetria un símil d’igualtat o d’estar bé; quan, a cada vegada més, es valora l’aspecte asimètric, tan present en les coses quotidianes (la pantalla de l’ordinador on ara escric és simètrica, com ho és la del televisor... però el contingut d’allò que ens mostra és vivaçment asimètric) i, sí, la naturalesa ens ofereix algunes mostres de minerals, vegetals i –sobretot– animals, que podem considerar ‘simètriques’, però el conjunt, el paisatge –sempre singular i alhora sempre compost de pluralitat– és asimètric... I l’asimetria significa per a mi eixir-se’n del motle comú, la llibertat i la impuresa que realment anem adquirint...

     I si parlàvem abans de la pluralitat en un grup d’unes trenta persones disminuïdes i deu que les cuidaven, no és menys certa la singularitat del món que som cadascú. I entre aquest grup, imagineu-vos, a més, eixa asimetria de tracte i de llenguatge (un llenguatge que va de l’aspecte sonor i, passant pels signes, al llenguatge del propi cos). Cuanta riquesa hi ha en eixa experiència d’aparent ‘impuresa asimètrica’ –que deu seu una redundància desaparellada– i quanta acumulació de sensacions entre eixes persones –les ciudadores i les cuidades– pel pur contrast de comunicació i enteniment. Perquè resulta que acaba havent un enteniment de vegades major que entre persones ‘normals’ (per cert, qui és normal?); hi ha un contacte més proper que trenca certes barreres que ens fabriquem els humans: ah! i també hi ha una quasi inesperada tendresa i afecte entre unes i altres persones, qualsevol gest amable o qualsevol carícia impensada en altres situacions, ací són una constant referència entre persones més malaltes o més sanes, de diferents sexes i diferents edats, i de diferents educacions... I això quasi es comprén en uns dies; amb més temps, s’acaba sentint cada manera de ser –entre malalts i cuidadors, o entre tots i totes– i fins i tot s’arriba a estimar la riquesa (quasi sempre limitada: però riquesa) d’aquestes persones especials, d’aquesta gent singular i asimètrica.

     Com diu el poeta de qui duem els versos per introit, Archibald Macleish, en el poema: “Perquè el rostre del rellotge no és verament un cercle”, perquè el temps que ell marca i nosaltres vivim té unes rutes sinuoses i un ‘temps real’ en la vivència, que per a nosaltres passa apressa o espaiet –i potser al contrari per qui ens acompanya–... però, quan el temps ha passat i ens ha passat i passat, l’oblidem, l’enyorem, el recordem...?

Ara hem parlat d’un grup de disminuïts psíquics que no eren severs, i que tenien una bona mobilitat, dins dels paràmetres quasi normals, i aquesta gent disminuïda (per cert: encara queda qui els diu ‘subnormals’ –els molt anormals!, i és que venim d’un temps on l’edució tenia molt de subnormalitat...), aquestes persones especials podien tindre l’enorme talla física –i el pes– d’una obesitat mòrbida, o estar a l’altre extrem i ser molt primes o menudes; o podien aparentar certa agressivitat, o eren autistes, o simplement psicològicament inestables, o... Bé, el cas és que, insistisc: qui som ‘normals’, o no som ‘especials’ o no som ‘asimètrics’ o...? Físicament, les nostres constitucions corporals –a més de les racials, ja tan ‘mestisses’– solen diferir molt, inclús entre milers i milions de persones, a més de les deficiències, ‘saldos’, marques o mutilacions que hem anat arreplegant pel camí; i psicològicament: buf!, tot és qüestió de graus, lògicament... Qui no coneix gent anormalment grossa o prima o alta o baixa?; o coixos, cegallosos o sords...? i qui no ha hagut de suportar persones que són tan ‘autistes’ –i més si dirigeixen una institució, entitat o cosa semblant– que ens han fet la vida o el treball penós o difícil, per no dir més...? I si no som tots i totes ‘normals’, és que també som ‘especials’. Ben mirat, si fins i tot, quan ens volen oferir un producte amb pretensió de ser més ‘bo’, ens diuen que no és el ‘normal’ sinó que és extra, super... o siga, especial (els qui no eren tan normals van ser els nazis que exterminaren tantes persones amb ‘impureses’ –físiques, psíquiques, racials o polítiques). I ben mirat, com de bonic és ser asimètric! Però aquestes altres persones, que acumulen més traumes o ‘deformacions’ del que es considera habitual... són també asimètriques, però especials. I és clar, el nostre tracte amb eixes persones –i elles entre elles– també ha de ser asimètric... cosa que, a més de la lògica dificultat, ens aporta la riquesa que du ‘trencar’ les nostres artificioses aparences –que de vegades ja no notem– i ens duen de la mà, més eixes persones que nosaltres a elles, a retrobar certes sensacions oblidades i que persistien al nostre interior encegat. Sí, ens fan retrobar certes ‘tecles’ de la nostra ànima o esperit o allò que ens fa vitals... des de la fondària més sincera. I són, de vegades, coses que elles no podran entendre. Però, ah: les meues estimades persones asimètriques, i especials! Quanta estima pura podeu mostrar entre les vostres boires, i quant d’agraïment per qualsevol nimietat; quanta generositat intenteu transmetre sense que sapiam que ho sabeu!, i de vegades, quanta impotència compartida hi ha entre vosaltres i nosaltres, mentre ens intentem uns i altres fer agradables, entre dolces baves que no podeu reprimir i entre amargues i estranyes alegries interiors que no sabem transmetre-vos del tot...

     Sou, sobretot, per a nosaltres almenys, allò que Archibald Macleish va anomenar “l’anonimat terrenal de la infantesa”. I ‘des d’ací fora’ quasi sempre us veiem innocentment plens de felicitat, però d’una felicitat que es deixa anar instintivament i que conté, també, totes les nostres deformacions. I tothom contenim a dins la llavor que ha de morir per tornar a nàxer i ser infants. I el poeta al·ludeix a un altre poeta, William Butler Yeats, per a recordar-nos el cicle de la vida (o les vides del cicle), quan, després de nàixer, creixem i, després, sembla que ens tornem a encollir... Talment com la Lluna, que de plena comença a minvar –i, mentidera com un espill– fa que el quart minvant arribe assenyalat amb una ‘c’ i, en canvi, el quart creixent mostra la ‘decreixent’... i, entremig, la foscor de la lluna nova, aparentment ‘morta’ anuncia el naixement. I potser nosaltres hem de retrocedir a l’hora de començar, de nou, a ser persones, a exigir ser persones. I a reconéixer totes les persones.