“Al meu país la pluja no sap ploure,
o plou poc o plou massa.
Si plou poc és la sequera,
si plou massa és un desastre.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s’ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure.
––––––––––––––––––––––––––––––––––
No anirem mai més a escola.
Fora de parlar amb els de la teua edat
res no vares aprendre a escola.
Ni el nom dels arbres del teu paisatge,
ni el nom de les flors que veies,
ni el nom dels ocells del teu món,
ni la teua pròpia llengua.
A escola et robaven la memòria,
feien mentida del present.
La vida es quedava a la porta,
Mentre entràvem cadàvers de pocs anys.
Oblit del llamp, oblit del tro,
de la pluja i del bon temps.
Oblit del món del treball i de l’estudi.
“Por el Imperio hacia Dios”
des del carrer Blanc de Xàtiva.
Qui em rescabalarà dels meus anys
de desinformació i desmemòria?
–––––––––––––––––––––––––––––––––––
Al meu país la pluja no sap ploure,
o plou poc o plou massa.
Si plou poc és la sequera,
si plou massa és un desastre.
Qui portarà la pluja a escola?
Qui li dirà com s’ha de ploure?
Al meu país la pluja no sap ploure”.
Raimon
extrems valencians
david mira gramage
O riuada o desertització. O ens ofeguem d’història o ens dessequen la memòria.
Hem passat uns temps molt inestables. Les previsions més optimistes indicaven que hauríem d’afrontar una llarga i dura sequera, com així ha sigut, i l’agreujant més inclement era la confluència de dues formacions anticiclòniques que, aparentment enfrontades, han acabat complementant-se i escampant, en determinades àrees, la sensació de xafogor que produïa, alhora, l’excessiva evaporació des de la costa i, tanmateix, les irregulars pluges causaren punts conflictius i, a més, escampaven el desànim entre els llauradors valencians, perquè venien a destemps o, pitjor encara, perquè amb l’erosió dels incendis darrers i la desigual absorció dels aqüífers, es van escampar fortes plagues ajudades per les oscil·lacions atmosfèriques no previstes i que venien de fora del nostre marc immediat, i trencaven el cicle de les temperatures. I també –com es temia– la greu contaminació que afectava zones molt concretes ha acabat afectant la totalitat del territori i ha produït danys encara dificilment quantificables. D’altra banda, el que semblava domini anticiclònic es va transformar en xoc de fronts que variaven ràpidament cap a les pluges torrencials però gens beneficioses per a una agricultura que duia mesos encadenant unes precipitacions a destemps amb períodes de gelades fortes i grans diferències entre les temperatures diürnes i nocturnes. En un temps relativament curt, ens vam adonar que les dues formacions aparentment anticiclòniques es barrejaven en una i, alhora, esdevenien baixes pressions i tormentes molt sobtades que feien empitjorar eixa climatologia extremada. Avançada la primavera, van sorgir noves distorsions molt poc freqüents ací: tronades i xàfecs primer molt localitzats i que es generalitzaren a partir del 15 de maig, això sí: amb el contrast encara insistent de les dues perturbacions endèmiques que tenien el mapa de prediccions entre extrems i incògnites que semblaven no poder-se resoldre. Per a ara mateix, però, podem ja avançar que les tronades que s’han escampat al llarg de la segona quinzena de maig han estat finalment beneficioses i obrin un horitzó a l’esperança. Seguim patint els extrems –que ací han acabat confluint en allò que eren en anar transformant-se: una sola formació bifrontal (paradoxalment) que segueix trencant les expectatives, però que no ha pogut evitar que la pluja haja anat produint l’esperada fertilitat, o almenys un inici. La gent del camp ara coincideix en afirmar que res ja no serà el que era a partir d’aquest maig perturbador i prodigiós alhora. Sembla que un nou cicle amb perspectiva extensa s’acaba d’obrir, i no ha fet més que començar.
_____________________________________________________________________________
I és que, com canta Raimon, “al meu país la pluja no sap ploure, / o plou poc o plou massa...”. País extremat, el nostre. I com segueix el cantautor (a qui volem retre ací homenatge: al nostre Raimon i al nostre País Valencià), diu, metafòricament: “Qui portarà la pluja a escola?”... Ai, no tan metafòricament: és a nosaltres, extremats personatges valencians, a qui han de dur a l’escola de la nostra pròpia història; perquè en l’escola política actual ens la deformen, segueixen fent-nos creure que la ‘seua’ història ha de ser la ‘nostra’. Ens menteixen sobre la nostra història d’abans i sobre la d’ara. Sobre la d’abans, d’Almansa ençà, els va tocar forçar-nos per a fer-nos creure part de la seua història; i si calia prohibir la llengua, combatre la cultura autòctona, derogar les nostres lleis i obligar-nos a viure “en todo, a la manera de Castilla”, com dicta el Decreto de Nueva Planta, guanyat “por justo derecho de conquista que deste Reyno han hecho mis armas”. I després, passen poc més de dos segles i no deixen alçar el cap a una República... espanyola, sí, però que obria les finestres a que les nacions ofegades pogueren anar retrobant-se... I arriben els militars colpistes, una altra guerra (i aquesta en forma de Cruzada) i, també pel dret de conquesta fet per les armes, s’entronitza el dictador “por la gracia de Dios”, i el franquisme ens acaba d’alienar la història. Ve de lluny...
Només cal veure com tot eixe procés de desintegració que ens ha fet integrar-nos en el Reino de España el tenim ja tan assumit en la història actual que, fins i tot ara, en les eleccions municipals i autonòmiques, la gran majoria de la gent anava a votar en clau de ‘plebiscito español’: que si guanya Zapatero o Rajoy (que no es presentaven). I és que el regne espanyol és un Estat unitari-forçat; clar que, a l’hora de fer votades, és un ‘termo-estat’... i a la major part de la massa votant se li dispara el termostat i... s’alineen (i s’alienen) més o menys entusiàsticament en l’una o l’altra cara de la mateixa moneda: el bipartidisme, les ‘dues espanyes’, l’absolutisme del bipartit únic... i ahí és on es concentra tota l’atenció, tots els mitjans, tot el finançament grandiós, tot l’espectacle i, amb això i la ‘llei d’Hondt’ i tot un any rere l’altre... és difícil creure que no hagen arrasat més encara (per temporades) i que els partits o coalicions minoritàries no queden esborrades del mapa totalment, com ja pronosticava (“me despido de ustedes, que no estarán ya en la próxima legislatura”) el molt Camps... I no. A pesar de tot això i de les enquestes que no els donaven res, i a pesar de la poca presència que els cedien els mitjans, els mitjos i els ‘mediopensionistas’ de les tertúlies de sempre, i a pesar de la caiguda en picat dels socialistes (i el PP només trau un diputat més, i amb menys vots), a les Corts Valencianes hi haurà dos grups parlamentaris ‘minoritaris’ que doblen en escons i que seran, com sempre, els qui més treballen per càpita, i els qui més fiscalitzaran tota la gestió de la merda que tenen els ‘populars’ pendent –cosa de la qual me n’alegre molt: que governe el molt Camps i la molta colla clientelar de corrupció, deute, espoliació i fallida total...!–. Sí, el mapa valencià s’ha omplit un poc més de blau, i les majories absolutistes populistes encara li faran mal a la conjuntura que ja han produït. Però la Coalició Compromís: el Bloc Nacionalista Valencià, Iniciativa del País Valencià i Verds i més grups ecologistes, així com la coalició d’Esquerra Unida, augmenten molt en vots i en decisió municipal, i han entrat fins i tot a l’Ajuntament de València –on s’havia consolidat el bipartidisme– i això a pesar de la infame barrera (a superar globalment a tot el territori valencià) del 5%, que van inventar precisament PSOE i AP-PP per tal d’impossibilitar l’accés als grups nacionalistes valencians, i això amb el recolzament de partits com CDS i Unió Valenciana, que van ser els primers damnificats pel 5% famós que els va deixar fora... mentre eren absorbits pel bipartidisme únic. Però sempre han estat ahí eixes minories valencianes, amb el suport d’una constant força de vots que quedava laminada, però que anava fent un treball enorme als ajuntaments, on s’han anat consolidant. I afegim-li a tot açò l’eclosió (d’iniciativa jove, però que s’ha estés i s’estendrà) dels moviments per la Democràcia Real. Ahí també ens han volgut vendre des dels mitjans i des de l’espanyolisme que la cosa comença (como todo) al quilòmetre 0 de la Porta del Sol de Madrid; però això realment ve de més lluny i, a través d’Internet, feia temps que sorgien moviments espontanis que ara, això sí, diuen que volen organitzar-se constantment; i estan arrelats a moltes ciutats que concentren l’esforç que ve de les seues comarques; i fins i tot s’escampen sense fronteres... I ací, al País Valencià, ja n’hi havia, de revoltes pacífiques –però indignades– que feien sentir les veus i les raons que han anat acumulant contra les desraons, la prepotència i els governs que no els representen, i que encara estaran entretinguts, allà on hi haja majoria absolutista, en les qüestions que a ells els importen, reacis a acceptar propostes dels qui no volen ser només vots quatriennals. Però és que en aquesta terreta nostra hi ha molt més que els partits: hi ha moviments socials pertot arreu, casals juvenils, manifestacions que arrosseguen milers de persones al marge dels grans partits, centenars de milers de signatures per a la iniciativa legislativa popular sobre Televisió Sense Fronteres i la demanda constant de TV3, i contra l’endeutadíssim Canal 9 que manipula (i el podem sintonitzar en 7 canals diferents!), i moviments veïnals, i plataformes fermes que defensen el paisatge urbà o rural, i Acció Cultural i les Universitats, i els instituts i col·legis en lluita per la dignitat i l’educació, i... I això són els extrems valencians: d’una part, la gent alienada i que sol decantar-se per la famosa dualitat política i per ‘la tranquil·litat, la llei i l’ordre’ i desentendre’s i donar per absolts els corruptes i manipuladors dels diners públics (sí: hi ha reelegits molts ‘ninots indultats’); i a l’altre extrem, la gent conscienciada que participa plenament en una democràcia que ha eixit als carrers, i que també vota per les minories, que creixen i així és com es fan els canvis cap a una pluralitat representativa real, i que si els sumàrem l’abstenció conscient dels qui no participen perquè estan decebuts, i el vot en blanc i el vol nul de lluita simbòlica... en serien més que la majoria que ha obtingut el PP.
_______________________________________________________________
Quant a la meteorologia política a la nostra comarca i comarques veïnes, cal remarcar que ha augmentat molt el vot a eixes minories (que en algunes poblacions són majories) i que, a llocs com Ontinyent o Albaida, s’ha acabat (de moment: toquem ferro) el govern absolutista, després de tanta ‘pluja’ que no ha dut saó sinó que ha deixat una sequera amenaçadora. Però, si mirem l’entorn de les comarques que hi ha al voltant de Mariola i Benicadell, i ara que ha canviat el govern a una gran ciutat com Alcoi, on també tornarà a haver pluralitat, cal que unim esforços (com ja han començat a fer alguns col·lectius) per tal de fer pressió tots junts en defensa dels nostres drets que ara són carències... Jo opine, com algunes entitats i grups socials, que intentar revitalitzar allò de les ‘comarques centrals valencianes’ (que ara són un Consorcio fantasma, que ni es reuneix ni s’ho creuen els qui ho presideixen o controlaven) no és massa viable ni oportú i sí, pel contrari, és molt clara la unió que es pot anar aconseguint entre la Vall d’Albaida, el Comtat i l’Alcoià; perquè ja ens toca emergir de nou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada