“Serà blava i tranquil·la la mar.
Serà verda i espessa la vall.
Serà gran i dolça la muntanya.
Serà un dia que durarà anys...
Gent de mar, de rius i de muntanyes,
tindran mar, i rius i prats i boscos:
ho tindran tot,
i es parlarà de vida;
les ciutats seran rius plens
de gent.
Floriran flors i cants i alegries.
Floriran crits i cors i paraules,
en el dia que durarà anys...
braços lliures i boques i mans”.
Ovidi Montllor
imaginar...
david mira gramage
Imaginem-nos que la nostra Vall Blanca, com diu la lletra de la cançó ‘Serà un dia que durarà anys’ de l’Ovidi, l’arribàrem a veure verda i espessa –i en tardor/hivern ocre-groga-rogenca, per la mudació i caiguda de les fulles– i que eixe verd espés fóra de la recuperació agrícola, i forestal a les nostres serres... de la recuperació, en definitiva, del nostre ecosistema, del qual formem part, amb la pròpia cultura arrelada a ell. I necessitem recuperar l’agricultura i el paisatge: perquè no són només una font primigènia de riquesa econòmica, sinó perquè són, sobretot, font immensa de riquesa ecològica; és a dir, que la gent del camp ha de guanyar els diners que li corresponen en la difícil tasca de fer produir i rendir, i mantindre, els seus conreus, i que fins i tot hauria de rebre ajudes econòmiques pel seu treball mediambiental importantíssim, atés que molts fruiters (per exemple) absorbeixen milers de tones de diòxid de carboni (CO2) que tirem a l’atmosfera: s’ha investigat i admés que camps de bresquillers o tarongers eliminen quantitats ingents d’eixe gas. I el bosc i el sotabosc de les serres, a més d’absorbir també CO2 i renovar l’aire, són del tot imprescindibles per a regular, filtrar i contenir les pluges, reomplint aqüífers i reduint riuades.
Si hem imaginat això i som simplement capaços de fer una estimació dels efectes positius que el tan marginat món rural pot generar, captarem, per exemple: que si els conreus (i les antigues cases de camp) no s’abandonen i aporten rendibilitat als llauradors, aquesta repercutirà no sols en el medi ambient –com ja s’ha dit– sinó que afavorirà el turisme rural i l’excursionisme cultural i de natura que, de retruc, arribarà al turisme urbà (on els municipis hagen restaurat o conservat bé el seu patrimoni històric, artístic o immaterial –festes, tradicions, gastronomia, etcètera). La recuperació del sector agrari es completaria necessàriament amb indústries agroalimentàries, amb granges que produïsquen formatges, embotits, mel, verdures, fruites de la terra... i la repoblació del camp –no només amb forasters que vinguen a les urbanitzacions... Per a això, també cal comptar amb bones comunicacions i infraestructures... però no passar-se’n. No cal fer ja més vetes d’asfalt que creuen i trossegen tota la Vall d’Albaida. Ni tampoc un polígon industrial a cada població. Ni tampoc omplir les serres que encara resisteixen de grans línies d’alta tensió –amb amples franges deforestades i camins destrossats per la maquinària pesant... Ni omplir els nostres millors paratges amb boscos d’aerogeneradors –i més grans vies d’accés i més destrossa amb maquinària pesant...
Ah, i si m’agraden tant les pomes de la Valleta d’Agres i les de Beneixama i les d’ací mateix, de les hortes i secans que encara ens queden..., per què em trobe que les que estic menjant-me vénen de les antípodes: de Nova Zelanda o Austràlia, o de la Xina o de Sudamèrica?, i això amb el consum de combustible i transport aeri o en grans vaixells-contenidors plens de cambres que ‘acaben’ de ‘fer’ el producte –molt aparent, però amb poc gust– i amb la consegüent pèrdua de les nostres varietats. I com les pomes, moltes altres. És comprensible que ens duguen els plàtans de Canàries, o les pinyes, els kiwis, les papaies, el cacau, els mangos, el café... i molts altres productes propis d’altres països llunyans –però que els paguen un preu just i no hagen també d’abandonar la terra, aquella gent del camp, i emigrar lluny de sa casa! Ja no és tan comprensible que estiga menjant-me unes pipes de gira-sol –o altres fruits secs que tenim ací– i que eixes pipes, o fruites o verdures, siguen de la Xina, de qualsevol punt de l’Àsia... o del Mediterrani oriental, com és el cas (com un cabàs) d’Israel: l’estat hebreu exporta a tota la Unió Europea productes agrícoles conreats majoritàriament a les zones palestines ocupades... i la UE té una directriu que mana que no s’importen productes made in Israel si aquests són trets (com l’aigua, que allí l’extrau qui té poder econòmic: els israelians) de les zones de Palestina ocupades a la força; i s’importen perquè la UE no pot (o no sap, vés a saber) constatar amb inspeccions –com mana la directriu– que eixos productes siguen de terra no palestina; també és veritat que l’Estat d’Israel ha creat autèntics vergers al seu desert del Nègev i altres zones desèrtiques (gràcies a l’aigua del riu Jordà, que monopolitza magistralment) i exporta infinitat de verdures i fruites a la immensa Rússia i bona part de l’Europa de l’Est i l’Àsia ex-soviètica... Ni és gens comprensible que estiguen passant-nos ‘pel damunt’ taronges i cítrics del Marroc camí dels països nord-europeus, i que ací estiguem arrancant els tarongerars...
Clar que, més que imaginar, ací he anat constatant... Però ens cal tornar a imaginar allò que volem, i que pot ser! Ja deia William Blake que “El que avui és demostrat, en un altre temps només era imaginat”. I un altre William, aquest el gran Shakespeare, va dir que “Generalment, la natura mai no arriba a igualar les fantàstiques creacions de la imaginació”. Bé, jo crec que sí que arriba a fer grans i fantàstiques creacions; però, ai, la natura no empra per a això la ‘imaginació’ que tenim els humans... que, és clar, tant la usem per a construir com per a destruir. I només amb els exemples de dalt –ja que ‘pensem global’ però ‘actuem local’– podríem imaginar...
I anem imaginant que podem fer compatible la vida urbana (i la interurbana: les comunicacions i els viatges) amb la vida rural (i veritablement clau en l’equilibri ecològic). I bé: ara que tenim tantes carreteres i autovies –comptant les que encara estan incompletes– i circumval·lacions i scalextrics diversos, podríem anar pensant ja d’una refotuda volta en les alternatives en comunicacions i transports: un transport públic urbà (i interurbà per carretera) ens és totalment necessari per a bencomunicar la nostra Vall: pobles, viles i ciutats més unides per autobús, i menys caríssims viatges en cotxe... I ara que ja sabem que el petroli va acabant-se (mentre va encarint-se), més motiu per a potenciar els transports col·lectius, urbans i interurbans. I més motiu encara per a pensar en rematar d’una punyetera volta la vella reivindicació sobre la línia fèrria Xàtiva-Alcoi (i possibles intercomunicacions amb ella); però no només que s’apanye un poc la línia, sinó que se la dote de noves infraestructures i de més combois de viatgers i amb uns horaris que la facen realment competitiva (si és que ho volen així: perquè la ‘competitivitat’ i la ‘rendibilitat’ sembla que van unides i és el que els importa a qui l’exploten –dit en tots els sentits); però, ítem més: l’alta velocitat famosa, ja la usarem en combinació i quan convinga: ací, a la nostra línia poden alternar perfectament els horaris i trens més ràpids i els combois turístics i excursionistes (cosa poc aprofitada, però amb tan grans possibilitats, com hem dit, proposat i repetit tantes voltes); i una altra qüestió molt important: connectar la línia amb el port de València (de fet, la connexió ferroviària ja existeix) i començar a entrar en els consorcis que impulsen la ruta fèrria de mercaderies d’alta velocitat pel Corredor Mediterrani i que enllaçarà (en alguns llocs ja està) ports i aeroports i altres línies que confluesquen amb la gran ruta ferroviària transeuropea: no podem perdre el tren, i així (i amb una nova estació de mercaderies a Ontinyent combinada amb el Dipòsit Duaner de la Vall d’Albaida) es podrien exportar els nostres productes més ràpidament i més econòmicament a través de combois que transvasaren des de la nostra línia al port valencià i la connexió (tant marítima com a l’alta velocitat ja esmentada).
Però, vejam, ens diran, que com està això de ‘companejar’ les millores comunicacionals i alhora recuperar (o no perdre del tot) els nostres camps i la seua producció (que, per cert, també s’hauria de beneficiar del tren –eixa és una altra qüestió). Sintetitzem-ho en un exemple ‘eixamplable’: no a la carretera ràpida (o autovia) per la Valleta d’Agres! I sí a mantindre i potenciar la seua agricultura i l’ecosistema (i turisme que vol sostenibilitat i bon entorn), i això a la vora del Parc Natural de la Mariola, i tots els seus voltants, que són grans exemples –encara– de bons paisatges i zones d’agricultura de muntanya i paratges i senders i orografia única... combinada amb bons accessos (que ja té). A més, si en compte de la carretera-autovia de la Valleta es destinen els fons econòmics d’eixa destrucció unint la ruta que ve de Villena amb l’Autovia Central (que d’això es tracta) però a través de la carretera que davalla de Bocairent a Ontinyent... enllaçant per ací amb l’esmentada autovia, resulta que no només milloraría la comunicació en aquesta àrea, sinó que podria aprofitar per a millorar uns dels paratges naturals més apreciats: la zona que va des de l’antic pantà d’Ontinyent fins el Pou Clar-serra de l’Ombria (paratges naturals municipals). Que com? També s’ha dit, proposat i repetit moltes voltes: amb un túnel d’uns 400 m. en línia recta entre la base de l’antic pantà i la zona de la central elèctrica damunt del Llombo, s’eliminaria al trànsit (guanyant més espai per a aparcaments) i s’acurtaria més d’un quilòmetre el traçat (perillosíssim i ara molt transitat per grans camions que passen per la carretera en ‘voladís’ sobre els paradisíacs llocs de pedra i aigua... que, tard o prompte, tindran un greu accident que podria ser tragèdia (ja han estat a punt de caure fins al fons del Pou Clar camions que han bolcat en eixe tram...); i eliminat eixe tros de carretera, el bell paratge natural quedaria –respectant séquies i algun camí– exempt de trànsit i més ‘natural’: com ho era abans. I el túnel podria aprofitar per a canalitzar la séquia (un tram nou, més curt i que eixirïa més alt) i també per a dur les conduccions d’aigua potable, les línies telefòniques i elèctriques soterrades i...
Bé: només posant la imaginació, es pot començar també a posar l’acció, que els detalls tècnics bé que els sabran posar els qui entenen. Deia Albert Einstein que “La imaginació és més important que els coneixements. És el factor més important en la investigació científica”. Au! Doncs, estirant el fil de la imaginació pensem les nostres reivindicacions de cara al poder. “La imaginació al poder!”. Ja hi ha qui té eixa imaginació i està en algun poder, encara que siga municipal. I això de soterrar cables, ens pot dur a imaginar que es pot, i es deu, soterrar l’horrible línia d’alta tensió que pot fer tant de mal al nostre paisatge de la Vall occidental, a solana i ombria: des del més alt de la Serra Grossa i per Sant Esteve, fins al més alt dels Alforins, volen posar uns ‘parcs’ eòlics amb monstruosos aerogeneradors que poden desfer el paisatge més sencer que ens queda i una de les zones cabdals del Mapa de Biodiversitat del territori valencià (fet per les Universitats)... I ahí, si cal, com deia Eduardo Galeano: “La imaginación contra el poder!”. I encara vindrà algú a dir-nos que això que imaginem és ‘utòpic’. Però som moltes les persones que creiem en la utopia... que després esdevé realitat. Si volem anar collint les flors utòpiques, caldrà que ens donem del tot als ideals plens de raons, que donaran fruits, i eixe dia ens durarà anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada