Amb quina il·lusió?

per Ximo urenya

És molt estrany trobar-te encara pel carrer algú que s’atreveix a proposar afrontar el futur amb il·lusió davant el panorama local, autonòmic i estatal amb el xàfec que ens ve a sobre. Jo me l’he trobat, i no m’ha pogut contagiar ni una miqueta del seu optimisme. Llegir la premsa, escoltar les notícies per la ràdio, seguir mínimament els missatges que t’envien per internet, no és precisament allò més aconsellable si el que vols és recuperar alguna mena d’il·lusió. Si és que alguna vegada n’has arribat a tindre’n.

Al poble pots esperar de tot amb un ajuntament carregat de deutes, un futur alcalde carregat de prejudicis i una oposició conservadora que estarà descarregada de responsabilitats i carregada de verí venjatiu.

A València, hem de patir un nou govern sense imputats dirigit per un president imputat disposat a seguir convertint el País amb la seua finca particular on fer i desfer (sobretot desfer) allò de digne que encara ens puga quedar. A més, ha triat de portaveu del govern autonòmic la fins ara ínclita directora de Canal 9, responsable d’una política informativa i formativa basada en la mentida i la manipulació, sempre al servei del seu amo.

A l’estat, el president seguirà uns mesos més retallant els pocs drets socials dels treballadors, per a ofrenar a l’Europa dels rics el que als senyors més els plaga.

Mentrestant el panorama econòmic ací i allà és deplorable i no s’hi troba enlloc cap llumeneta que ens anuncie un canvi a millor. Tampoc cap l’esperança que les coses canvien ni que entre al govern de l’estat el PP, ni que es quede el que està.

El panorama que tenim al davant no pot ser més depriment: la renda per càpita ja ha baixat quatre punts, de moment; els bancs segueixen i seguiran tancant els crèdits a la iniciativa privada, els sindicats es troben incapaços de parar tota mena de desmuntatge de la societat de benestar que estan tramant els poders financers amb el beneplàcit dels dos partits majors, i a sobre els estant desacreditant tot el que poden per tal de fer-los perdre el poquet poder de convocatòria que els quedava; el 15-M continua endavant amb els èxits populars obtinguts, però rep cada dia més atacs dels mitjans i de la majoria dels partits polítics, als quals no els agrada escoltar el que proposen; els cinc milions d’aturats no veuen cap horitzó d’optimisme i els que treballen veuen congelats els seus sous i la jubilació més llunyana; els joves s’apunten a qualsevol treball submergit, si el troben, encara que hagen de cobrar la misèria de 500 euros al més, mentre saben que el Governador del Banc d’Espanya, que cobra 150.000 euros a l’any, insisteix en les mesures restrictives dels drets del treballador; el sou més “comú” dels treballadors no arriba als 16.000 € a l’any; la quantitat de desnonaments s’ha multiplicat per tres els últims anys; han baixat estrepitosament les peticions d’hipoteques; el capital que han prestat els bancs ha caigut els darrers mesos un 42%; els cartells de ‘Es ven’ augmenten en els milers de pisos i apartaments construïts en la costa i en l’interior; Càritas es veu incapaç d’atendre totes les demandes que li arriben; els tribunals no acaben de decidir-se a fer seure els corruptes al banc dels acusats...

Amb quina il·lusió voleu que afrontem el futur?