Encara falta fer un camí llarg

per Ximo Urenya

 Des de l’any 1976, encetant-se encara el llarg camí cap a una democràcia al País Valencià que encara avui ningú creu que hem assolit del tot, ja sentíem als partits d’obediència centralista que això de les autonomies s’havia de “controlar” perquè no se’ls en puguera anar de les mans la ‘unidad de la pàtria’ que tant els beneficia. No van tardar a parar-nos els peus als valencians, perquè que amb Catalunya i el País Basc ja tenien prou maldecaps com perquè els valencians anàrem també amb exigències semblants. I van fer i segueixen fent tots els esforços necessaris amb tota mena de tripijocs perquè els nacionalistes no alçàrem el cap o, com deia Fuster, no fórem capaços d’agarrar un gat per la cua. I de fet que ho han aconseguit fins ara a base de  paranys legals com la limitació del 5% per poder entrar en les Corts valencianes, l’aprovació d’uns estatuts d’autonomia ridículs (ja en portem dos redactats a la seua mida  i aprovats per ells només). Amb la LOAPA post-Tejero, o gràcies a Tejero, va guanyar la dreta antiautonomista els últims objectius perquè el café  per a tots deixara la cosa de les autonomies en una paròdia ineficaç i on mai pugueren decidir res els indígenes. Això sí, amb el beneplàcit d’un PSOE que en això del centralisme sempre ha estat més o menys d’acord amb la dreta fundada per Fraga. Va quedar doncs institucionalitzat aquell patriotisme constitucional amb unes regles de joc dictades també pels dos partits més grans, com ara la regla electoral anomenada d’Hondt, que feia inútil o molt difícil tot esforç dels partits minoritaris per entrar als parlaments estatal i autonòmics o als ajuntaments. Una regla la d’Hondt que afavoreix els partits grans d’una manera molt desproporcionada, deixant fora els minoritaris. Un joc tot ell controlat per uns mecanismes judicials que massa vegades han demostrat que estan per a afavorir també els partits més grans. Ara, després de molts anys de patir els abusos del bipartidisme imperant, tant Compromís com Esquerra Unida han pogut sobrepassar aquell obstacle del 5% i entrar a les Corts Valencianes. Esperem que no es torne enrere.

Ara, totes aquelles normes del País Valencià pensades per a consolidar a casa nostra un bipartidisme fet per a perpetuar la seua hegemonia en les tres províncies valencianes han d’eliminar-se d’una vegada per totes. Una divisió provincial, per cert, anacrònica que també perjudica els interessos dels valencians i que l’Estatut hauria d’haver eliminat ja, al mateix temps que s’acabaria amb la innecessària existència de les diputacions provincials, la vigència de les quals a ningú no beneficia, tret de als seus funcionaris i als polítics emboscats que hi medren, com Rus, Fabra i Ripoll. Si de veritat estigueren disposats a disminuir despeses administratives, ací tenen les Diputacions provincials per començar a estalviar amb l’amortització de places sobreres.

Sobretot els valencians, tenim una democràcia cada vegada més pareguda a la Itàlia Berlusconiana, on el poder dels governants depenen d’una una classe política privilegiada, d’una aristocràcia bancària i dels grans especuladors, cacics instal·lats en despatxos poderosos, amos i senyors de les televisions públiques i privades, i tots ells disposats a beneficiar-se a base de suborns, corrupteles i embolics diversos per a perpetuar-se en les seues respectives poltrones. I això amb el beneplàcit d’un poder judicial que no acaba mai de traure l’aigua clara dels conflictes amb la classe política en el poder i els suborns successius amb els clients i ‘amiguets’. És el que va passar en el cas Naseiro i ara està repetint-se en el cas Gürtel i en el Brugal.

Totes aquestes disfuncions de la nostra limitada democràcia irreal sembla que no les puga ni les vulga solucionar ningú, a pesar de les queixes puntuals, com ara les dels acampats als nostres pobles i ciutats, indignats i justificadament cabrejats. No sembla que arribarà la sang al riu a casa nostra com ha estat a punt d’arribar a Barcelona. Els mecanismes del sistema estan, de moment, tan ben preparats i engreixats que les coses no tenen perspectives de canviar a curt termini tan fàcilment com alguns joves optimistes creuen possible. Ara bé, la fita del 15 M ja ha tingut suficientment guanyada una primera batalla com perquè passe ja a la història dels esforços per desempallagar-se del pesat llast de la crisi econòmica. El que sí que passarà cada volta més és que molts electors opten per abstenir-se de participar en les eleccions o per introduir a les urnes vots en blanc o nuls. El “tots els polítics són iguals” ha deixat de ser només una frase de la dreta i s’ha escampat i podrà escampar-se cada dia més a sectors desencantats de l’esquerra. Amb una diferència, que els votants de la dreta critiquen els seus polítics però després els voten –tapant-se el nas- i els de l’esquerra es queden a casa el dia de les votades.