“En este país, senyors,
ens fa falta molta llenya
per mantindre la caldera
i anar coent els cigrons.
Ni petrolis ni carbons
tenim prou per fer-la moure...
Què farem de tanta fàbrica
i tan poca gasolina?...
Ai món, quantes voltes pegues
que ens dus a bacs!
Ho hem gastat tot en la sembra
i ara no podem regar!
(...)
L’energia nuclear
serà la millor manera
de mantindre la caldera
...o de fer-la rebentar.
El bullit té preparat
qui a malcuinats ens enfita
i a qui de molt aprofita
una Central Nuclear.
La clavaran a Cofrents,
si és que remei no li posen.
Com són grosses n’entren poques:
si en vols més, para el cabàs!”.
Vicent Torrent (Al Tall)
guerra bruta energètica / energia neta: pau
david mira gramage
Si tenim clar que una guerra sempre és ‘bruta’ per naturalesa, a partir de la primera guerra ‘del Golf’, ja vam entrar de ple en la ‘guerra bruta energètica’. Segons informes (dels anys ’90 però coneguts a partir de 2003) fets a instàncies de l’Estat Major dels Exèrcits d’USA, i concretament al document ‘Strategic Assessment’ elaborat per l’Institut d’Estudis Estratègics de la National Defense University del Departament de Defensa dels Estats Units, tenim que: els governs nordamericans de Reagan, Bush-pare, Clinton i Bush-fill (Obama està ara en això de traure’s de les mans eixa política), han considerat diversos règims autoritaris de països musulmans un ‘mal menor’ i els millors aliats front a moviments populars que qüestionaren els seus privilegis –i els de la Gran Bretanya– en l’explotació de recursos petroliers de l’anomenat Orient Pròxim. L’informe esmentat assenyala que “els problemes de seguretat nacional en el segle XXI es centraran en conflictes sobre la propietat i distribució (incloent les rutes de transport) de recursos energètics en totes les parts del món, però molt especialment en el Golf Pèrsic i en la regió del mar Caspi”. Una raó dels governs de Bush-Blair-Aznar per justificar la invasió militar d’Iraq fou ‘defensar els drets humans de la població i derrocar l’opresor Saddam Hussein’; raó que aleshores i ara segueix sense tindre credibilitat: precisament, abans, els governs nordamericà, britànic i francés, ajudaren a establir eixa dictadura i en 1989 l’administració de Bush-pare s’oposà a que les Nacions Unides investigaren eixes violacions de drets humans, i aquest govern, com abans el de Reagan, foren qui aportaren armes biològiques i químiques de destrucció massiva per combatre l’Iran; i fou precisament Donald Rumsfeld, secretari de Defensa del govern Bush-fill qui liderà la campanya de recolzament a Saddam Hussein... i que després va impulsar la invasió i la guerra d’Iraq, que va seguir a través del Pla Energètic Nacional plantejat el 2003 pel vicepresident nordamericà Dick Cheney a través de la National Energy Policy Development Group... En fi: eixos i altres polítics (nordamericans i britànics sobretot) són qui controlen l’extracció de derivats del petroli, tant a Iraq (i Afganistan, territori d’eixida dels productes energètics del nord) com als països àrabs, nordafricans i part del Caucas... Atenent que els nord-americans tenen com a aliats preferits dues dictadures musulmanes de les més represives, com són Paquistan i Arabia Saudí –i altres ‘reialmes’ àrabs de caràcter feudal–, anirem captant perquè la situació actual a eixos països i altres de l’Orient Mitjà i del Magrib islàmic és un factor de primer ordre, incloent la ‘guerra bruta energètica’ de Líbia... on, per cert, ja entren les forces de l’OTAN a rellevar el liderat d’USA, volent dissimular la cosa, però també presentant eixes operacions militars com a ‘benintencionades’ envers la població civil, quan el que interessa és que no es ‘descontrole’ l’abastiment des dels països islàmics i, per cert també: si Gaddafi és un tan terrible dictador (que ho és), ¿per què les nacions occidentals li han venut les armes amb les quals ha atacat despietadament els rebels? –els quals, al seu torn, reben més armes (per si controlen els jaciments)– i, mentrestant, cada míssil de creuer que llancen les forces otàniques (i n’han llançat molts) val un milió de dòlars, i els altres llançats des de terra mar o aire, altres centenars de milers cadascun: imagineu el cost de cada aparell-naus-aeronaus que els llancen: com per a fer centenars d’hospitals i escoles... mentre els fabricants d’armes es freguen les mans, com se les freguen els de les empreses transnacionals que controlen el poder dels pous i, de retruc, la guerra bruta energètica.
Calia el llarg preliminar exposat per a remarcar el moment greu que vivim... I seguint la lletra de Vicent Torrent, i duent la metàfora al món i al nostre trosset de món, així està la cosa: hi ha pocs carburants fòssils, els que queden són els que costarà més i + preu d’extraure i, dels que queden, volen assegurar-se el proveïment els principals actors-propietaris... Hem mantingut un creixement in-sos-te-ni-ble, hem estirat el braç més que la mànega d’un consum més insostenible encara (i amb la crisi que plou) i ja mai podrem fer un ús tan esplèndid d’eixos carburants; i a tot arreu preparen plans de restricció: les indústries haurien de consumir energies renovables, els cotxes haurien de ser elèctrics... però, i els avions (que ‘traguen’ tant de...)?, i el transport de mercaderies tan bèstia per carretera...?; coses així s’han de reduir dràsticament. Però, a banda de les hidroelèctriques i una poca energia renovable, quina és l’alternativa? Ja ens la tenien preparada –i funcionant– de fa molt, i això, mirat després de rebentar Fukushima, a 11 de març passat... I com són les coses de la vida: tres dies abans, el 8 de març, la FAES, la fundació de J.M.Aznar, ja tenia clara la solució a través de ‘Propuestas para una estrategia energética nacional’ on es postul·la fer moltes més nuclears, estendre als 60 anys la vida de les existents i, a més, apunta: “la energía nuclear es sostenible, limpia, segura y económica”. Mantindre aquesta posició és una altra guerra bruta energètica. Per contra, casualment, el mateix 8 de març la Comissió Europea presenta un pla d’eficiència i estalvi expeditiu, amb l’obligació de reduir un 20% el consum d’energia fins l’any 2020. I això sí que és una alternativa, junt a la recuperació i reutilització i, sobretot, potenciació d’energies renovables fins eliminar l’innecessari i inassumible perill de les nuclears. Actualment, a l’Estat espanyol l’origen de l’electricitat és: un 18,8% nuclear (per damunt de la mitjana mundial), un 15,9 carbó, 38,8 gas, 5,7 petroli, i un 20,8 de les renovables (més que de les nuclears); si considerem que aquestes –i especialment la solar– estan infrautilitzades i que es poden fer créixer fins eliminar nuclears i combustibles fòssils a llarg i a curt termini, i tenint en compte que ara s’exporta una part enorme d’energia (a través de les odioses línies d’alta i molt alta tensió) als estats veïns: França, Andorra, Portugal i Marroc, resulta que ací podem deixar de dependre de les nuclears i confiar més la producció a hidroelèctriques de bombeig i reutilització, a la cogeneració (i a la regeneració i ús com a combustible dels residus orgànics), als grans ‘horts’ d’energia solar (i el seu emmagatzematge), a la força eòlica (sense destruir necessàriament el paisatge, i intentant també acumular l’energia en bateries –cal més investigació!) i fins i tot intentar aprofitar la immensa força marina de l’Atlàntic i les seues grans marees, amb centrals mareomotrius en punts idonis (i això ja ho ‘inventaren’ els francesos els anys ’60), i també el flux geotèrmic de l’interior de la terra (molts geòlegs ja ho veuen factible), i també la fusió nuclear, que no necessita urani i no crea perill ni residus, al contrari de la ‘físsió’ nuclear que ara s’utilitza...
I per què depenem tant d’eixes centrals, costoses de construir, de mantindre segures, i amb els residus que generen per a milers d’anys...? Energia nuclear barata?: totes les centrals són barates per als qui les exploten, perquè l’estat arriba a finançar fins un 80% de la construcció, i es fa càrrec de part del manteniment i seguretat; i de les assegurances per a possibles indemnitzacions, aquestes només cobreixen un mínim dels danys en cas d’accident. Això sí: són molt rendibles. Les companyies propietàries a l’Estat espanyol han guanyat entre 800.000 i 1 milió d’euros diaris! Segura? Que si l’energia nuclear és...? A més de la infinitat d’incidents greus, i d’accidents quasi catastròfics (amb informes falsificats, ocultats i dissimulats fins fa poc, ja que el ‘control’ el feien –i encara el fan– les pròpies empreses...), ja en 1957, una explosió a la central de Mayak, a Txeliabinsk –ex-URSS– causà directament més de 200 morts i contaminà un extens territori, amb molts milers d’evacuats; el 1979 hi hagué el greu accident de Three Mile Island, a Harrisburg (EUA), on es va fondre parcialment el reactor i afectà un vast territori, tot i que no hi hagué víctimes directes per la ràpida evacuació; l’abril de 1986, el pitjor accident nuclear de la història: l’explosió del nucli de Txernòbil, a Ucraïna, alliberà radioactivitat equivalent a centenars de bombes atòmiques, causà milers de morts directes i, al llarg dels anys, molts milers més afectats per la radiació, la pols nuclear es va escampar per una enorme regió ucraïnesa ara abandonada i també va arribar a diversos països europeus; el 1993, una explosió a la central siberiana de Tomsk-7 (era una planta secreta) va contaminar milers de quilòmetres quadrats causant una inconeguda mortaldat; i al Japó, en 1999 una sobrecàrrega a la central de reciclatge de Tokaimura va irradiar centenars de persones amb la mort posterior de moltes d’elles, i el 2004 un dels reactors de Mihama tingué una fuga de vapor radioactiu, amb resultat de morts i ferits directament. I ara, la central de Fukushima-1, amb quatre reactors afectats (ja s’ha qualificat de nivell 7, el màxim) comença a produir la seua llarga cua de víctimes que aniran caient al llarg del temps... Que ‘ací’ no és com ‘allí’? En 1989 va haver de tancar-se (i desmantellar) la central de Vandellós-I per incendi (qualificat de nivell 3, quan Harrisburg fou un 5 i Txernòbil un 7) i es va quasi tocar la catàstrofe... sense que es posara en marxa l’evacuació de la zona de perill que afectava diversos municipis de Tarragona. I el novembre de 2007 hi hagué una fuga radioactiva a la central d’Ascó-I, a la vora de l’Ebre, sense que es comunicara fins passat molt temps... I ací a la vora: la central de Cofrents ha patit un fum d’incidents, avaries i irregularitats sens fi... amb un reactor BWR-6, prohibit als Estats Units per insegur (es tancaren quasi totes les centrals que el tenien). Que ací no hi ha el perill sísmic aquell...? Doncs els geòlegs han predit que la península ibèrica tindrà un gran terratrèmol els propers anys, situant el major risc al sud, on arriba la influència de contacte de les plaques Africana i Euroasiàtica... però també hi ha falles sísmiques que recorren el sistema Bètic i Penibètic enllaçant amb el sistema Ibèric; i els terratrèmols més greus des del s.XIV: a la Valldigna, a Girona, dos a Granada, a Sevilla, a la Vall de Montesa (vora Cofrents), tres a l’àrea d’Almeria, a Màlaga, i a Torrevella-Alacant (tots entre 6-7 graus de mínim). A uns centenars de metres de Cofrents hi ha Cerro Negro, un dels últims punts d’activitat sísmica de la península. Que ací no hi ha tsunamis...? Bé, l’octubre de 1982 (quan la famosa ‘pantanada’) hi hagué una pluja tan intensa terra endins que el Xúquer va baixar més devastador que mai i, on s’uneixen els afluents Jarafuel i Cabriol (on es refrigera la central) arribà un bon ‘tsunami fluvial’ que va inundar tota la nuclear de Cofrents (sort: encara en construcció) i es va endur Xúquer avall materials i bidons que, trencada la presa de Tous per l’onada, van aparéixer a Cullera, saltant-se tota la Ribera i els seus obstacles i poblacions... Si això passa amb la central en actiu i un tan deficient reactor (que ara es vol ‘allargar’ de vida), i encara sense una (molt probable) explosió, el territori Xúquer avall i l’abastiment d’aigua a l’àrea metropolitana de València des de Tous: tot contaminat; i si hi hagués núvol radioactiu... ja ho notaríem ací. I per molts anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada