Petites alegries electorals

per Dídac Botella

       Des d’un punt de vista objectiu, els resultats de les darreres eleccions municipals i autonòmiques han estat certament catastròfics per a l’esquerra, no tant pel fet que el PSOE s’haja ensorrat –el Partit Socialista fa temps que no és d’esquerres–, sinó perquè el PP –que sí que és pura dreta– ha obtingut una victòria arrasadora, certament incontestable. Tanmateix, al bell mig d’un panorama tant negre –conservadorament parlant–, s’hi poden albirar petites llums que, a més a més de consolar una mica, són un indiscutible motiu d’esperança, tant a nivell estatal com de País València.

Èxit de Coalició Compromís. Els espectaculars resultats de Compromís són la recompensa d’un esforç ingent i del treball ben fet. Al gener de 2010 vaig publicar en aquest mateix bloc un petit escrit –Ara va de bo: Coalició Compromís!– on explicava que, més enllà dels resultats que obtingués la nova formació, estava content i agraït de veure que, per una vegada, les coses s’estaven fent bé, tant pel que fa a l’antelació, com pel que fa a les formes i a les persones. I, com deia, les bones llavors solen donar bons fruits: un 7% de vot, 6 diputats a les Corts, 3 regidors a l’Ajuntament de València i un fum d’alcaldies i regidors escampats per tot el territori. Un èxit sense precedents que espere que sabran –sabrem– gestionar bé de cara a la batalla definitiva, d’ací quatre anys. I tot, sense anul·lar Esquerra Unida, que ha mantingut el seu espai electoral. Això també és una molt bona nova.

Defunció de Coalició Valenciana. Un fet que ha passat desapercebut i que, en clau valenciana, és també un èxit rotund és la defunció política del feixista Sentandreu i els seus sicaris blavers del GAV –Grup d’Acció Valencianista–. S’han quedat amb un pam de nas, sense cap argument. Han perdut el poc suport que tenien i, fins i tot, el seu inefable president –icona valenciana de la intransigència i del feixisme local– ha hagut de reconèixer la desfeta. Una desfeta doblement dolorosa –com ell mateix ha dit– perquè coincideix amb el ressorgiment del nacionalisme valencià d’esquerres. Tot amb tot, aquestes eleccions han esdevingut el cop de gràcia del regionalisme valencià –Unió Valenciana també s’ha extingit–, que no era més que un espanyolisme encobert. I això no és poc: és també tot un èxit.

Fisures al PP valencià. La majoria absoluta de Rita era del tot previsible. Malgrat tot, el fet que haja obtingut els pitjors resultats des de l’any 1991 –quan fou nomenada alcaldessa de València gràcies al suport dels cinc regidors d’Unió Valenciana–, és un símptoma inequívoc de desgast. I el mateix anàlisi es pot fer de la majoria absoluta de Camps que, malgrat haver obtingut un diputat més a les Corts, ha perdut un nombre considerable de vots. Inici d’un canvi de cicle? Per què no? La plana major del PP valencià serà investigada per finançament il·legal i la més que probable imputació judicial de Francisco Camps pel cas Gürtel pot desembocar en un descrèdit polític insostenible per al PP espanyol que, tard o d’hora, se'ls haurà de treure del damunt. Serà una legislatura apassionant.

Gora Bildu! Finalment, Bildu ha protagonitzat la gran sorpresa d’aquestes eleccions a nivell estatal. El triomf de l’esquerra abertzale no és només un triomf de l’independentisme basc; és una garrotada moral i conceptual al PSOE i al PP, que volien tornar-se a repartir el pastís electoral basc prohibint un dels drets més elementals de la democràcia: el vot. És molt gros allò que pretenien: volien anul·lar la que s’ha convertit en la segona força política d’Euskadi. Volien prohibir el segon partit més votat! Ells, que van de “demòcrates”! Doncs ara, a empassar-s’ho! Ha estat tota una lliçó dels bascos; un cop damunt la taula; una demostració brutal de força; una contestació popular al barroer intent de PP i PSOE de segrestar de nou les eleccions a Euskadi. I això, no és una petita alegria electoral: és una de ben gran.