La Mosquitera al Cine Club Utiye

Nominada al Goya: Millor actriu protagonista. Seminci: Espiga de Plata, Millor actriu.

TO: La mosquitera. Espanya. 2010. 95 minuts. Idioma: català. NR-12

Director: Agustí Vila. Guió: Agustí Vila. Música: Alfons Conde. Fotografia: Neus Ollé-Soronellas. Intèrprets: Emma Suárez, Eduard Fernández, Martina García, Marcos Franz, Àlex Batllori, Geraldine Chaplin, Fermí Reixach, Anna Ycobalzeta, Àlex Brendemühl.

SESSIONS:

dijous 31 a les 22:30,

divendres 1 a les 22:30 h

diumenge 3 d’abril a les 20:15 h

Humor, harmonia, amor, felicitat, emoció, sexe, acció, violència, incest, maltractaments, obsessions, perversió, comèdia, drama .. són els qualificatius que s’utilitzen en el tràiler d’una de les pel·lícules més “incorrectes” que es puguen veure actualment en una sala de cine: La mosquitera. No és un producte preparat per a les grans masses però és un film que no deixa indiferent. Una família acomodada d’aspecte tradicional és el vehicle que et porta als distints drames que la història pretén desemmascarar. Emma Suárez i Eduard Fernández, perfectes en els seus complicats papers, són un matrimoni l’amor del qual ja es va escapar fa temps. Fan vides separades i ja només els uneix un fill desestabilitzat emocionalment i una casa plena de gossos. Quan comences a rascar sobre la superfície d’eixa parella prompte trobes tots els conflictes i necessitats que els acorrala. A poc a poc l’humor s’apodera dels drames dels personatges i aconsegueixen que l’espectador se senta culpable per somriure. Res es queda fora de la mirada embolicada en humor negre d’Agustí Vila. No evita afrontar estos temes calents que tant afecten el públic a pesar de ser conscient d’allò que s’ha arriscat en la seua proposta. El somriure es transforma en carassa i quan acaba la pel·lícula ja només és un gest molt allunyat del que inicialment va ser. El guió decideix on i quan crear la polèmica, fer somriure, apartar la mirada o generar dubtes. Són com a xicotetes històries que afronten situacions complexes de resultat incert. Autèntic cine d’autor que troba en l’humor un camí al dolor, la falsedat i la infelicitat. Escandalitza i sorprén a parts iguals i només la capacitat de l’espectador per assimilar tot el que se li ve al damunt delimita el triomf o el fracàs. La seua taquilla serà modesta i el seu pas per les cartelleres efímera però és un bon exercici de canvi el que presenta La mosquitera i els festivals ho estan valorant. Dins d’una mosquitera ens protegim de les picadures del món exterior però comencem a picar-nos entre els que estem dins. Vivim en un món fals on no veiem el que ens incomoda, però no per això desapareix. Potser no hi haja manera d’escapar als problemes, excepte enfrontar-nos a ells. Els protagonistes eludeixen les veritats molestes i es creen identitats falses en què oculten la seua cara més fosca. No obstant això, els problemes reprimits ressorgeixen cada vegada amb més violència i degeneren en trastorns amagats després de l’aparença del políticament correcte. La Mosquitera és una pel·lícula incòmoda però interessant. Té un sentit de l’humor desagradable perquè ens qüestiona a cada u les nostres falsedats. No deixa indiferent i això hui en dia ja és molt. No deixeu passa l’oportunitat que us brinda l´Utiye de veure-la i ja ens direu que us sembla.