“La immensa gerra d’oblits
cada vegada és més plena:
malaguanyat el país
que no es pren la gran faena
de lluitar contra l’oblit”.
Raimon
(frag. de ‘I després de creure tant’)
“Amb falç la segarem,
amb pics la trencarem
i al clot la colgarem,
la por, la por encara.
I amb martell clavarem,
dintre el cor de la nit,
un fort crit d’esperances,
contra la por, encara.
Aquesta son, ningú ni res
no la desperta...
I anem vivint la son,
i anem dormint la vida”.
Raimon
(frags. de ‘Cançó d’un cor que crema’)
“El que defineix les nacions
és la capacitat dels seus ha-
bitants per a la indignació”.
José Saramago
oblits històrics, memòria... indignació!
david mira gramage
Estic sorprés perquè un conegut-saludat m’aborda i em comenta asofocat l’anterior article meu i “això d’embolicar colònies nostres en Àfrica i en Espanya”... quan tot està taan claar! És una cosa que ‘el seu partit’ (ell és sociata) i quasi totaspanya [incloent la dreta, supose] té les coses taan clares, i que-no-home-queeno!, que ja ’stà bé d’això d’investigar ‘el passat’ per a explicar el present. I callem. I oblidem...
Opte per tirar d’humor i em pose a reflexionar sobre ‘l’estat de l’Estat’ (és a dir: el Estado del Reyno [oficialment ‘el-estado-de-la-nación’]) i pense en els ‘nostres’ dos grans partits únics –el Partido del Poder Espaniol i el Partido Social Espaniol– que, quan estan de bronca mútua, es foten canya cosa fina, però temporal; però, quan alguna i fosca amenaça se cierne sobre la UnaGrandeyLibre Tierra de Entremares (rodejada per totes bandes menys per una, que és... Portugal?, el ‘istmo’ famós?, la banda ampla d’internet –deixem-ho córrer) els dos gran repartits s’ajunten en un megagranPPSE per tal de garantir la no caducitat del reyno carpetoborbovetònico... tot siga dit, amb variants aparentment ‘partides’ per a cada comunidad autónoma, com ací la nostra Cap-i-Casalícia (Valentina és ella!) de la llus i de lamor ‘paraofrendar’ etcètera, i bivaCamps y nuestros ‘amiguitos’ y ‘trasparientes’ negocios y cuentas(con nosotros) para la prosperidadylasperanza [fonent-se a grispòlvora de mascletà]... És a dir que, Spânia, que té la seua mare-pare en Los Madriles i rodalies (cercanías, perdón), també dixit ‘Madríz’, està tan envoltada –internament– d’enemics que, aquell Imperio ‘donde-el-sol-no-se-ponía’ ara no sap on pondre... Però Los Madriles (y comunidades cercanas –y cercadas), en constant batallar històric com de gallina lloca envers els seus trossets-pollets de l’estimada ‘perifèria’ ha fet, fa, i farà, un gran esforç per acostar-se a eixa realitat plural i Una. I des del centre centrat (‘histórico km. 0 mundial’) centralitza (i ‘controlitza’) totes les comunicacions /nota benestreta: d’ahí que els nostres bipartits únics complisquen amb les plausibles premisses de ser de centre-dreta i de centre-esquerra: és a dir, del centro / tots els punts cardinals de l’Espania-Entremares (i pares bords, diuen alguns desconsiderats), tot i que l’única autonomia real de ‘nuestra península’ és Portugal (eixa cara atlàntica que només té nas i que’stà de cul al ‘autèntico centro’... [puej que le den pol...! diuen encara amb santa indignació els de la ‘sagrada unidad’] del que fou l’Imperio). Ara, això sí: és inqüestionable –¡in-cues-tio-na-ble!– l’espaniolitat de les Illes Canariensis (i les Balearetouristic, és clar), així com l’illa del Juliverd i les Ziaffarines, i l’Altramuzemas, així com el Peñón de la Llobera; i així-així! com el ‘nostre’ Peñón de Gibraltairo –usurpat pels fills de la Gran... Bretanya–; i així-així-així! com les espaniolíssimes ciutats sempre ‘europees’ de Sebta i M’lilla, que es veu claríssimament que no tenen res a veure amb Àfrica! Ara bé, el reyno hermano i ex-protectorat espaniol del Marroc, està clar que té dret –per l’endret i pel revés– a disfrutar del seu Sajra-Marroc del Sud... Però, peerò, per una altra banda (la dels gavatxos, els nostres grans amics-enemics que tant ens van ajudar borbònicament a fer més ampla Castilla/Spagna), per una altra banda, diem (en veu baixa [en be vaixa?] –calla-collons!), diem,... ehem, pos que resulta que alguns instigadors-separatistes diuen –diuen, eh– que ¿per què Los Madriles i Castilla i rodalies no defensen l’espaniolitat del tros dels Pirineus Orientals (el Rosselló i tot això...) que els francesos es van quedar un poc abans de Gibr...? Rejpuejta: puej, muy senior mío, ‘miruzté’, puej... porque eso era de loj catalane! Ah, y la por otro lado rodeada –menos por muchos– admirable Francia, queremoj recordar su gran legado: ‘Égalité-Fraternité-Liberté’, tan equiparable a nuejtra gloriosa trilogía:¡Una, Grande y Libre!
Anem a vore... D’oblits històrics, n’hi ha tants, que podríem fer (i encarregar ja: amb tanta bibliografia acumulada que du l’alzheimer històric induït eixe...) tota una biblioteca en xarxa i en paper, només pel que respecta als oblits gloriosos de protagonistes espanyols. Però no m’entretindré més i, en tot cas, diré només i de passada els records anecdòtics que em vinguen a mà i ‘de tironet’ i puguen cabre ací (cosa ja prou difícil). Començant per les tan entranyables ‘colònies o terres espanyoles’ (o -ex) amunt esmentades, resulta que, els espanyols ‘van perdre’ Gibraltar a mans dels anglesos i... ep, també l’Illa de Menorca –que després la van tornar sense més– arran del Tractat d’Utrecht signat després de la Guerra de Successió maleïda (més vam perdre nosaltres), fent ús de ‘compensacions lícites’ que solien dar-se entre potències per allò de pal·liar el cost; i que, per cert, els espanyols també ‘van perdre’ poc abans les comarques de la Catalunya Nord (actual departament francés de Pyrénées Orientales) en virtut del Tractat dels Pirineus entre ‘Espanya’ i França i per pagar –en carn ‘propia’– l’ajut en la guerra contra els catalans de les tropes franco-castellanes. Quant al litigi per Gibraltar: que el tornen, si poden o volen, desfent el ranci tractat d’Utrecht... però que, de passada, per què no estan capficats també en que ‘ens tornen’ la Catalunya Nord, desfent també el més ranci tractat dels Pirineus? Uei! Però si està clar! Això no és dels espanyols, és dels catalans...! Açò em du a la memòria que, en una entrevista recent (del proppassat febrer), el distingit militant del PP Cristòfol Soler, que fou conseller d’Economia els anys ’80, president del Parlament balear fins el 95 i president del Govern de les Illes el 95-96, va dir que “de les moltes vegades que vaig anar a Madrid a negociar, em va quedar la sensació que allà tenen molt present que ells són la corona castellana i nosaltres la catalano-aragonesa, i que ells guanyaren i nosaltres perdérem; crec que és un sentiment que encara tenen molt fort i ens afecta en les relacions”; i es va indignar perquè ens consideren ‘estrangers’, i del que molts dels seus col·legues de partit pensen, incloent allò dels ‘pinganillos’ [que castizos són] per a la traducció simultània i dels quals deia eixos dies un senador del PP que “ahora aprobamos en el Senado hablar en siete [?] lenguas extranjeras para que no nos entendamos entre nosotros”. El que ja sabíem: ells ens volen fer ‘estrangers’. Una altra: al Sàhara Occidental encara es pregunten perquè els socialistes espanyols no els han donat suport als fòrums internacionals ni... Ai, els ‘socialistes-socialdemocràtes-laboristes’ i afins... ¿Sabíeu que els partits dels governs absolutistes de l’Iraq d’aquell Saddam Hussein, i els dels ‘governs’ recentment derrocats de Tunísia i Egipte pertanyien a la Internacional Socialista com a membres distingits i de ple dret... fins que de sobte foren expulsats ‘perquè no seguien els valors i principis que defineixen l’organització’...? Que els seguien, abans...? I per cert, sabíeu que, en 1975, a punt d’evacuar la ‘provincia del Sáhara Español’ i mentre s’ordia en secret la cessió al Marroc, el govern franquista féu avaluar el preu del territori i li va passar factura al govern marroquí per 14.591.202.498 pessetes?, –segons documentava exhaustivament la revista El Temps el passat desembre de 2010, amb els dos soldats llicenciats en economia que hagueren de fer el treballet...–; i no solament abandonaven els sahrauís sense cap explicació i ‘cedien’ il·legalment el territori al Marroc, sinó que –prèviament– ja s’havien assegurat amb Marroc, França i USA el control, usdefruit, negocis, transaccions i allò que calguera per seguir explotant i repartint-se els fosfats de Fos Bu-Craa, la pesca en el lloc més ric de la plataforma atlàntica, i el control ‘en compadreo’ de la zona, estratègicament parlant. I és per això mateix que ‘la qüestió’ de Ceuta i Melilla està no-se-sap-com... Però és que, a més, Franco i els generals africanistes colpistes de 1936 ‘apreciaban mucho’ els sacrificats marroquins del Rif i d’Ifni, que tant van ajudar a combatre la República i els separatistes rojos-jueus-i-masònics, abocant-nos a una guerra i postguerra que encara dol moltíssim... Fou proverbialment terrible la sanguinària actitud de generals i oficials colpistes ‘nacionales’ (el llistat seria acollonant) comandats pel gran assassí Francisco Franco. (Una anècdota radiofònica del general Queipo de Llano només començar l’avanç de 1936: “Nuestros valientes legionarios y regulares han enseñado a los cobardes de los rojos lo que significa ser hombre. Y de paso, también a las mujeres. Después de todo, estas anarquistas y comunistas se lo merecen. ¿No han estado jugando al amor libre? Ahora, por lo menos sabrán lo que són los hombres de verdad y no milicianos maricas. No se van a librar por mucho que forcejeen y pataleen. En cuanto a sus jefes, ya conocerán mi sistema: por cada uno de órden que caiga, yo mataré a diez extremistas por lo menos, y a los dirigentes que huyan no crean que se librarán con ello: les sacaré de debajo de la tierra si hace falta, y si están muertos, los volveré a matar”). Deixant arrere la terrible guerra incivil de 1936-1939, i sabent que els ‘vencedors’ ni pacificaren ni ‘perdonaren’, sí que s’ho cobraren bé durant generacions: En plena guerra, un decret d’abril de 1938 concedia pensions extraordinàries a viudes, orfes i pares dels militars sublevats que moriren, ampliant eixe decret el desembre de 1940, i en juliol del 41 es crea la figura de funcionaris civils morts, per subsidiar els seus familiars, fent-se extensiu a pares i familia de sacerdots morts (fins es feren beneficiaris els familiars de caiguts en reprimir la revolta asturiana del 34). Ja des del mateix 39 s’aprovà l’accés preferent i en propietat a càrrecs de la funció pública per a mutilats, ex-combatents i ex-cautivos, així com als seus familiars, reservant-se el 80% de les places de l’administració. I naturalment, s’establia el dret dels familiars a localitzar, exhumar i soterrar solemnement i a càrrec de l’Estat els ‘asesinados por la horda roja’. I així, dècades i dècades de guanys, homenatges, monuments, adoració obligatòria i prepotències per als feixistes ‘vencedors’ i sublevats contra la legalitat demcoràtica. I els vençuts, executats, empresonats o deixats morir en vida estigmatitzada, fent-los treballar d’esclaus per a redimir-se mentre alçaven les infraestructures –i molts, molts negocis– als jerarques; durant dècades, i durant generacions dels seus descendents que encara duen el trauma fosc i amarg. I després de tant, la democràcia ha tardat 30 anys més en ‘elaborar’ una grisa ‘llei de la memòria’ que quasi no s’atreveix a molestar... o a demanar reparació, o almenys dignificació, o responsabilitats... Trenta anys afegits als tants i tants de feixisme –franquista o dels altres anteriors– amb sols un breu parèntesi republicà que establí una de les constitucions més avançades del món, i les lleis agràries, d’igualtat, educació, cultura... i: tot tallat i ‘rebobinat’, i guerra i postguerra i exili dels fugitius i exili intern i les dones discriminades i reduïdes a obeir... i els que seguiren lluitant en l’Europa que els va afegir més guerra, més camps de presoners i d’extermini... i més oblit, tant pels de dins (el ‘maquis’: lentament aniquilat) com pels de fora, amb l’abandó de les ‘democràcies occidentals’ que acabaren acompanyant la feliç vida fins a la mort del vell dictador... que ens deixava ‘marcat’ l’hereu i l’ordre del dia ad infinitum... I ara, si algú demana la clara dignitat i la memòria... encara trobarà el furor dels ‘vencedors’ –que sabem on estan– que volen ‘recordar’, si de cas, les seues batalletes i glòries passades, que fan de l’Única España el fenòmen més rar del món! I els qui pateixen més, resulta que solen ser els mateixos, mentre altres estafen, toregen, descabellen... i volen que els donem poder ‘democràtic’... Indignem-nos!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada