Tots contra el deute autonòmic

per Rafael Beneyto

L'estat de les finances de la Generalitat és greu. Som la comunitat autònoma amb més endeutament sobre PIB (16 %) i per habitant som la tercera, amb la qual cosa a cada valencià ens pertoquen 3.195 euros. Poca broma.

No seré jo qui eximeixi de responsabilitat al Consell a la seua gestió pressupostària, ni tampoc al Govern central que ens manté un finançament per càpita inferior a la mitjana des de l'any 2001 i un dèficit fiscal de més del 6 % en termes de PIB, que de solucionar-se, situaria el nostre endeutament a la mitjana de les comunitats autònomes.

Amb l'actual organització de l'Estat, les principals obligacions de despesa de l'administració central són les pensions i els subsidis als aturats, mentre que a les comunitats autònomes ho són la sanitat i l'ensenyament. L'actual situació de crisi fa créixer les obligacions de l'administració central, però a les comunitats autònomes la demanda de sanitat i ensenyament als seus territoris augmenta continuadament per qüestions demogràfiques, amb crisi econòmica o sense. Hui per hui, del dèficit de l'Estat, tres quartes parts corresponen a l'administració central i tan sols una cinquena part a les comunitats autònomes.

Tot i reconeixent esta dolenta situació, no entenc les empreses de rating que qualifiquen el deute de la Generalitat, ni trobe èticament acceptable l'actuació dels inversors. Anem per parts. Les empreses de rating a l'hora de valorar la solvència de la Generalitat no atenen la nostra capacitat de generar renda i riquesa, sinó que, més bé, relacionen el nostre endeutament amb la capacitat de despesa que ens atorguen les transferències de l'administració central. I ahí poc podem fer mentre no aconseguim un finançament més equitatiu, tant en termes de finançament per habitant, com en rebre les transferències en funció dels impostos que paguem a l'hisenda central.

Per altra banda, els inversors, tant finals com intermediaris, lluny d'atendre totes les consideracions fetes als darrers paràgrafs, pressionen la remuneració del deute autonòmic fins exigir tipus d'interès molt superiors als del deute públic estatal i als de les hipoteques als particulars. I estem parlant, per exemple, de la darrera emissió de la Generalitat de Catalunya o l'anunciada per la Generalitat Valenciana, on el cost a un any es situa molt prop del 8 %. Aquests inversors saben que són títols a curt termini, que podran recuperar la liquiditat en un any, i on no hi ha risc d'insolvència, ja que fins ara les operacions de rescat del deute sobirà no ha contemplat cap pèrdua per als inversors. És difícil entendre com s'exigeix més remuneració al deute autonòmic que el que paguen les caixes pels fons públics que rebran per al seu sanejament.

En un escenari previst a mig termini de baix creixement del PIB, la qual cosa comportarà més dèficits anuals, no es podrà suportar una càrrega financera com la que estan exigint ara els inversors. La conseqüència evident i immediata serà el retall de l'estat del benestar dels valencians.