“Pare, digueu-me què li han fet al riu
que ja no canta.
(...)
Pare, digueu-me què li han fet al bosc
que no hi ha arbres.
(...)
Pare, si no hi ha pins
no es fan pinyons, ni cucs, ni ocells.
Pare, on no hi ha flors
no es fan abelles, cera ni mel.
Pare, que el camp ja no és el camp.
Pare, demà del cel plourà sang.
El vent ho canta plorant...”
Joan Manuel Serrat
(frags. de ‘Pare’)
ecosistema
david mira gramage
Que el temps està boig...? I nosaltres com ell –o com ‘l’oratge’ que li diem per ací– estem estretament lligats a eixe trasbals dels nostres ecosistemes, que comencen (o acaben) sent un medi ambient sostenible o abocat a la degeneració no natural, de l’ecosistema local o del global...: tot afecta, des d’oscil·lacions del clima a l’ocupació i ‘explotació’ humana de recursos naturals, passant per la demografia, els desequilibris territorials i, com no, la ‘conjuntura’ econòmica –que es comporta com vulguen els que de veritat ‘manen’: els Mercats... i no els estats o els governs, que ja tenen poca influència en l’anomenada ‘crisi’, també lligada als ecosistemes i a la seua sostenibilitat.
I què entenem per sostenibilitat? La millor definició de ‘desenvolupament sostenible’ la formulà el 1987 qui fou primera ministra de Noruega, Harlem Brundtland, definició que adquirí rang programàtic en la Cimera de la Terra de Rio de Janeiro de 1992, que ve a dir que “és un tipus de desenvolupament que responga a les necessitats del present, sense posar en perill les capacitats de les generacions futures per a respondre a les seues”. Tot el contrari del que, ja en 1992, ‘exemplaritzava’ el litoral del territori valencià, que ja aleshores acollia el 70% del total de vivendes de la ‘Comunidad Valenciana’; i la previsió –insostenible des de tots els punts de vista– era d’arribar a acollir un total de 10 milions d’habitants, si es construïa a tots els espais que permetia (i encara ‘permet’) el planejament urbanitzador aprovat fins aleshores: 10 milions d’habitants concentrats només en la franja litoral valenciana (i ací imagineu una mescla d’especulació, boom immobiliari, corrupció i falta de control –per no dir irresponsabilitat criminal). I ja sabeu com han anat els resultats: a nivell econòmic, l’explosió de la ‘bombolla’ immobiliària en tots els nassos de la societat la paguem i la pagarem durant molt de temps... mentre els espais ‘turístics’ que s’haurien d’haver cuidat com a joies úniques estan a la vora de la catàstrofe mediambiental permanent; i ja no sols el litoral, perquè quan fa poc més d’una dècada els plans i els pais van començar a mirar els racons més pintorescos de l’interior, amb el consegüent efecte d’afegir infraestructures viàries que ho posaren tot ‘a prop’ de la costa i les àrees metropolitanes –i municipis que multiplicaven la seua extensió ‘urbanitzada’– tot va començar a tremolar... Pertot arreu van començar a sorgir els especulatius designis de ‘creixement i prosperitat’ i, mentre la Unió Europea es passava la fi del segle xx i l’inici del xxi amenaçant de retirar els fons estructurals a l’àrea que consideraven més ‘feta pols’ de tot el mediterrani, ací... ai, ací: els promotors ‘urbanístics’ i immobiliaris pregonaven que “Media Europa y España entera quieren venir a la Comunidad Valenciana a comprarse una casa” i el conseller de Territori i Vivenda, González Pons, assegurava que “la digestión urbanística valenciana es lenta pero segura”. Lenta? El 2006, l’aleshores conseller de Territori, el no menys Rafael Blasco, urgia que li faltaven 43 camps de golf per a superar “el atraso” i per a “estar en la media europea”... entenent que a eixos i altres camps de golf i ‘instal·lacions’ d’oci i negoci, calia afegir les corresponents macrourbanitzacions que ja començaven a amenaçar els millors espais del territori. Buf, sort de la ‘crisi’ a partir del 2008! Perquè, a part d’això, el territori valencià ja tenia indicis molt greus d’insostenibilitat: excés de construcció-destrucció a càrrec d’infraestructures faraòniques que desfeien el paisatge i, encara més, ja havien deixat el litoral quasi arrasat (‘urbanitzat’, perdó) i, mentrestant, centenars de milers de vivendes estaven en construcció i sense perspectiva de propietaris (però el ‘negoci’ sorgit de la ‘crisi’ multiplicava els beneficis de segons qui...) i mentrestant, s’abandonaven desenes de milers d’hectàrees de conreus a l’any, davant la ruïna dels sacrificats sectors agraris i afins; i mentrestant, els diners abocats per la Generalitat en infraestructures per a eventos, accessos, ports esportius, aeroports de dubtós vol i ‘transformacions’ urbanes vàries i desficacis viaris diversos i obres amb sobrecostos i festes amb supercostos i fires de les vanitats i inversions en ‘reconegudes expectatives’ dels amiguitos i compadres...; mentrestant, això repercutia en dèficits estructurals en les poblacions i en els sectors productius, en el camp i en la indústria, en la sanitat i en l’ensenyament i + i... I s’albiraven greus impactes mediambientals en, p. ex. parcs eòlics o transvasaments sense sostenibilitat clara, i començaven a patir-se, sobretot, les conseqüències d’un canvi climàtic que no es volia acceptar, però que ara ja quasi ningú nega davant l’allau de proves científiques i d’estudis que duien anys i anys de confirmació d’una insostenibiliat mediambiental i d’una desmembració dels ecosistemes locals i globals, que és com dir que el mal que s’haja fet ací o allà ja ens comença a passar factura a tot arreu.
I els humans estem cada vegada més fotuts, com els ecosistemes... O és que una persona mateix no és un ecosistema? Com l’univers exterior i l’univers interior, el cos del nostre planeta està experimentant canvis que, punt per punt, acaben afectant el total de l’ecosistema global. Si unes espècies marines –vegetals o animals– comencen a desaparéixer, p. ex., a l’oceà que envolta la zona pre-antàrtica, a l’hemisferi austral, i per molt insignificants que siguen els organismes en extinció, tota la cadena tròfica i de subsistència d’altres espècies –afegint que ahí es connecten a través dels corrents marins tots els oceans– comença a fallar, i més encara si hi ha sobreexplotació pesquera, o canvis en la cadena alimentària marina, això acaba afectant també –afegint el desgel accelerat de zones polars i glaceres de muntanya– al conjunt de la vida planetària, inclosa la dels humans que, damunt, ens ocupem d’agreujar-ho amb grans intervencions estructurals, amb migracions produïdes per diverses causes i entre elles les guerres i la desertització; i... a l’Europa mediterrània –una àrea fràgil i sobreexplotada, a més de molt contaminada– anem notant els efectes clarament: plagues dutes per moviments migratoris o comercials, extinció d’espècies, ‘desertització’ del sud europeu (península ibèrica, zones d’Itàlia i Grècia) i ‘mediterranització’ d’àrees de més al nord; pèrdua de vegetació d’alta muntanya; incendis i erosió accelerada a les zones baixes; disminució d’un 20% d’aigua potable durant el segle xxi; augment de riuades per deforestació i alhora, augment del nivell del mar –de moment– d’uns 50cm. de mitjana i pèrdua irremeiable de platges i zones de costa, accentuant la inundació progressiva de la totalitat de zones com els deltes de l’Ebre i Llobregat, l’Albufera, àrea del Mar Menor, les marismes de Doñana i altres zones baixes; i terra endins, augment en la freqüència d’incendis forestals, de la contaminació de l’aire i de les zones industrials o superpoblades, augment d’entre 3 i 7 graus en les temperatures; disminució del turisme; més erosió en zones rurals urbanitzades i augment de solsides i esllavissaments de masses de terra, marges i bancals abandonats; major virulència dels paràsits i extensió de malalties d’origen subtropical –un exemple: a grans zones valencianes i regions properes, ja s’ha detectat la presència d’insectes causants de virus que arriben a ser mortals... L’angoixa va pujant i es manifesta causada per l’augment d’indicis... Un altre exemple –que pot semblar poca cosa, enganyosament– de gran i encara desconegut abast: els eixams d’abelles han començat a disminuir entre un 20 i un 30% a moltes zones valencianes... i mireu què digué Albert Einstein: “Si les abelles desapareixen d’una zona extensa, als humans d’eixa àrea només els quedaran 4 anys de vida...”: només en no poder complir la gran tasca de pol·linització que fa l’abella, tot el sistema (l’ecosistema) començaria a fallar... Diu Serrat, a més dels fragments citats dalt: “Pare, ja són aquí: monstres de carn amb cucs de ferro... // Pare, que estan matant la terra. / Pare, deixeu de plorar, que ens han declarat la guerra...”. Hi som representats: monstres humans amb la maquinària de construcció-destrucció...
Penseu que a l’ecosistema que ens acull, al nostre paisatge vital d’aquesta Vall Blanca envoltada de serres mig cremades, ja hi ha grans problemes d’erosió a llocs com la solana de la Serra Grossa, o al Benicadell i gran part de la serra que puja a l’esquerra de la Foia de Salem, o a la serra d’Agullent i l’Ombria d’Ontinyent, i el Pla de Ponce, i els barrancs de la zona de la Fos o dels Tarongers, i la solana de Bocairent i els seus barrancs; i la Mariola sempre amenaçada, i els perills augmenten; i els propis ecosistemes urbans densos i desequilibrats, com el cas d’Ontinyent, són problema i font de més problemes com l’extensió excessiva del ‘disseminat’ davant la deshumanització de la ciutat. Penseu que plagues (provocades) com la desastrosa de conills per tota la Vall, s’agreugen per l’extinció d’espècies depredadores, així com van notant-se grans disminucions –o superpoblacions– en certes espècies d’aus, o siga: desequilibri; i que el nivell freàtic de les aigües netes ha disminuït constantment mentre el nivell d’infiltració i contaminació del subsòl augmenta; i que el cobriment de barrancs i palafangues només fa que preparar efectes gens desitjables; i que les pedreres, abocadors, excessos en polígons industrials –alhora que la disminució de la terra fèrtil que ocupen– s’ajunten a la desaparició o desnaturalització de la vegetació de ribera dels nostres barrancs i rius –i més en zona urbana, amb amenaça de ‘canalització’ inclosa...–. Ai, el nostre paisatge comú (no el trosset de ‘paisatge i paradís’ tancat d’àmbit privat) està quasi abocat a la destrossa o abandó... Però podem pensar també en l’encís, encara digne de lluitar per ell, d’alguns bells paratges que persisteixen a la Vall d’Albaida i les seues serres i barrancs i rius, i també pobles i ciutats... Pensem que encara podem defensar i gaudir, si ho mereixem, si no el deixem perdre, eixe ecosistema que ens acull i que s’encabota a persistir en molts llocs i a pesar de tot: eixe ecosistema no només forma part del nostre paisatge vital: nosaltres formem part indissoluble d’ell. Som el seu element més important i decisiu, dins d’una geografia, història i cultura inseparable. Mútua necessitat i màxima identitat: el nostre ecosistema!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada