“Ara, Senyor, només ara, si em fos
possible, ací, parlaríem d’açò,
d’allò, tots dos, asseguts i tranquils,
perquè ara sent el desig de parlar
amb un amic i he pensat, no sé com,
en Vós. No sé si açò és irreverent,
però és, Senyor, el que sent, el que pense,
i sé que a Vós no us sembla massa mal.
D’amic a amic, sempre es parla més clar.
No he contestat a totes vostres cartes,
però no fou mai per manca d’amor.
Si he d’ésser franc, us diré que ja em dóna
un no sé què contar sempre el mateix:
que açò, que això, que allò, la poca sort...
Sou bon Amic i no us fatiga oir-me,
però és que a mi sí que em fatiga dir-ho...
A més a més, de vegades, un pensa
que amb els consells no es resolen les coses.
Car un, llavors, el que vol és eixir,
però no mai que li diguen que no
ho torne a fer, ni que allò li són mèrits
i que algun jorn patirà encara més.
Car un, Senyor, és així, de vegades,
i Vós deveu de saber-ho prou bé...
I bé, Senyor: avui estrenem any.
Ens posarem un any nou sobre els muscles
que farà joc amb açò o amb allò
que hom no coneix en la seua existència.
Però anirem una mica encollits
els que estrenem poques vegades roba...
A més a més, aleshores un pensa
que l’any aquest ja l’ha vestit un altre
–està runós en el coll i en els colzes–,
com si hi hagués quelcom rar en les mides
i un no pogués bellugar-se dins d’ell
(jo ja he dut anys vells, rebutjats per altres,
i sé prou bé el que passa llavors...).
I bé, Senyor: mercés per aquest any,
tantes mercés com dies l’hem de dur.
El portarem el millor que podrem;
però, si no el poguéssim lluir...
Penseu, Senyor, que el mal no està en nosaltres.
Cau més enllà del nostre gust: als ossos”.
Vicent Andrés Estellés
(de “La nit” - ‘Les epístoles’)
nadales a déu? adéu, nadales...
david mira gramage
Quan acabava la passejada –o corredissa– seguint els Gegants i els Cabets en les Festes a la Puríssima d’Ontinyent (ai, els anys 60 dels segle passat: jo infant encara i els Cabets i els Gegants, encara... [d’aquests, poc després, durant part dels ’70 i els ’80, ja no n’eixien ni quatre: el rei moro estava tan ‘cascat’ que no el treien, i l’auela mora eixia desemparellada i més trista que mai]; i entre els tres gegants i els cabets [que de vegades tampoc eixien tots], amb un solitari tabal duent un monòton ritme, els xiquets i xiquetes d’aquells anys anàvem mig jugant mig atemorits i passàvem una estona menys grisa que les que omplien quasi tot l’any, entre aquelles figures, i això a pesar del deteriorament); doncs com anava a dir: acabada l’eixida amb les nostres estimades però malferides figures, en aquella època de primers freds, el meu ritual era tornar a casa i començar a alçar el ‘betlemet’, havent renovat abans les existències de ‘cagaferro’ a la vora de la via del tren, que afegia als pocs trossos de suro –i algunes pedres–, més la serradura del taller de fuster del meu pare, i... a muntar el betlem! Encara no ens havia envaït la parafernàlia del ‘árbol de navidad’ i el ‘Papá Noël’ ni totes les ‘tradicions’ anglosaxones i americanes que anaven apuntant per les poques televisions que ja dominaven amb el seu blanc i negre algunes llars... Doncs, jo: a muntar (i desmuntar: fer i refer) el ‘betlemet’ dies i més dies, acostant-se Nadal i, entremig, dibuixant –la meua primera afició– estrelles, àngels, fulles i fruits d’hivern... i, sobretot, enriquint la meua ja dominant segona afició: escriure; però escriure nadales, ‘villancicos’, com els dèiem encara, i com encara els escrivia: en castellà, però assajant-ne ja en valencià planer, com els que escoltava i cantàvem –i cantàvem molt– durant els dies de la gran celebració...
T’ho escriuré només una vegada en majúscula, Déu: jo escrivia nadaletes ingènues –improvisant música i tot: la més bàsica: la percussió– i li les escrivia al Jesuset, a sa Mare, a son Pare, als pastors i als reixos i a l’estrella i al poblet llunyà dels temps bíblics i fins i tot als animalets, als arbres... però mai te’n vaig escriure cap a tu, que no sabia –ni sé– com eres ni tan sols si eres...; però com que a la ‘doctrina’ ens ensenyaven –encara que fóra ‘a colps de creu’ que havíem de creure en tu, i que tu no sols eres tu sinó tot, i tot ho havies fet per tota l’eternitat i estaves dins –i fora– de tot, inclosos nosaltres... doncs, ni que siga per la familiaritat que et tinc, misteriós desconegut, ara vull parlart-te ‘de tu a tu’, que segurament no serà tanta heretgia com parlar-te ‘de mi a tu’. A mi em van ensenyar a resar-te dient-te de tu i, no sé amb qui –ni molt menys si m’escoltes– però et parlaré de ‘tu’. I de mi, potser parlaré de la percepció de la meua vida –ja prou ‘llarga’ (i quant més llarga, més dubtes)– de la manera més planera que crec que se’t pot parlar: ‘de tu’ i fent-te confiança d’amic. I això costa, eh, no et cregues: ara que sóc prou ‘adult’ i després d’haver passat per una ‘fe’ que era una obligació i que no m’explicitava satisfactòriament ningú, com que segueixes sent un misteri, et diré, en principi, que d’eixa ‘fe’ entesa com ‘credulitat’ ja no en tinc... però, tot i així, accepte el misteri.
I és que una altra ‘cosa’ comprovada no ho eres: només un misteri –si vols, t’ho deixe en una metàfora que vinga a ‘intentar explicar’ què-com-quan o perquè eres..., però amb arguments poc defensables racionalment: recoi! (perdona’m l’eixida de to), però potser hauria estat millor per a tots –infeliços mortals no divins– haver-nos anat aproximant un llenguatge entenedor, al llarg de tants segles de religió, que ara, arribats ací, més de dos mil·lennis després, no fóra tan simple i clos –que precisament això pot ser que li done l’aparença de frivolitat i profunditat alhora... Com ho podria explicar? Ja, ja sé que no vas a respondre’m, ni a donar-me cap ‘pista’ per a establir un diàleg amb tu... I és que, la bona qüestió és que fa ja molts segles que no ens adreces la teua paraula ni ens fas notar la teua presència amb l’aspecte de nuvolet de fum, o columna de foc, o esbarzers cremant –posem per cas– i tot això fent constar que la requitalla de gent que diu que t’ha vist al llarg de tants segles... o eren unes persones il·luminades –i potser quasi sempre ‘enlluernades’– o la teua comunicació s’ha limitat a la traducció –i fins fa poc no a totes les llengües– de fets o prodigis narrats, transmesos, passats, (alguns revocats o eliminats, quan els ‘sants pares’ ho consideraven), o històries oïdes contar des d’abans de Jesucrist, i recontades, tornades a passar de mà en mà i oralment, i finalment, compilades –segles després de la mort del teu fill, supose, encarnat a la Terra– i, tot i així, tocades, trucades o retocades... fins esdevenir la Bíblia (que com a col·lecció de literatura més o menys metafòrica i adaptada a les necessitats dels primers cristians, doncs, està bé [jo diria que molt interessant i tot], peerò... ens deixa només l’opció de creure en tu, segons volen ‘ells’ que creguem –o no). Ací no entrarem en disquisicions ‘teològiques’ (em fa l’efecte que a tu tampoc t’agradarien massa) que no desfarien el misteri necessàriament. Però, per favor, que a tants milions de ‘creients’ els hagen de donar com a alternativa (com un do especial, millor dit) que ‘la fe’ és suficient per a ‘creure’ en el ‘misteri’ per molt inexplicable que ara siga (¿s’ha deixat passar massa temps per a acostar la Humanitat a la descripció d’allò ‘més gran i poderós’ –i més inintel·ligible racionalment?, o és que potser ¿ja no hi ha manera de fer compatible –segons els interessos dels intèrprets religiosos– que hi ha una Força Còsmica o Divina equivalent –encara com a metàfora provisional– per a descriure’t i fer-te ‘nostre’ de veritat?)... Massa parèntesis i massa punts suspensius vaig escampant per ací –sense intenció de rebatre aquelles persones que creuen a ulls tancats i són fidels d’eixe ramat de gent desitjosa de donar-li un sentit transcendent a les seues vides–, però jo també ‘necessite’ tindre la certesa de creure i de saber, no la veritat que cadascú entén a la seua manera, sinó la certitud d’alguna Font de Vida que se’ns faça explícita –si pot ser– i, mentre arriba o busque, això: dubtar. Dubtar sempre, per poder avançar i no quedar-me atrapat entre el ramat –que té tota la meua consideració, però...
Què em queda –o què ens queda– clar d’eixa ‘fe’ per a poder sentir-nos units a tu, qui sigues, o per a poder seguir imaginant el misteri que tu eres, però condemnats en aquest món a no veure’t, ni sentir-te ni poder-te escoltar... Només parlar-te –resar– i esperar la resposta –standard i a punt– dels traductors i representants teus ací? A més de la lògica influència cultural de la religió catòlica a la meua vida i al meu àmbit..., amb tota la confiança t’ho dic: em queda la sincera resposta de dir que sóc ‘creient’; però crec en les persones i en la mare Naturalesa en primer lloc (i si considere la idea d’un déu-pare, trobe lògic considerar –més encara– la idea d’una ‘deu-mare’: una deu, una font vital). Per a mi ser creient significa prendre en consideració els ensenyaments del qui es diu que és el teu fill Jesús encarnat a la terra: aquell de qui commemorem ara el Naixement, encara que eixos ensenyaments només m’hagen arribat mitjançant la tradició oral i després escrita i reescrita de diverses maneres –sovint contradictòries–, en fi, aquestes lliçons de Jesús –explicades i viscudes amb senzillesa– i les d’altres seguidors seus al llarg dels segles, que les han enriquit i han anat ‘actualitzant’, són per a mi com un compendi –sempre en expansió i sempre ple de dubtes– que em serveix com un manual d’ètica, com una aproximació al bé unívoc, com un camí a imitar –actualitzant-lo i repensant-lo i refent la saviesa que traspuen. I tu, no sé què puc esperar de tu. Però encara et parle.
M’agradaria saber què en penses dels ‘teus’ representants al món dels humans –i dic ells perquè ‘elles’ no poden...– i més concretament m’agradaria saber què en penses de les barbaritats que constantment beneeïxen en nom teu (‘paraula de déu’), de la sang i l’odi i la intolerància que han fet córrer durant segles pel teu nom i, segons diuen, pel teu manament i amb la teua aprovació; m’agradaria saber si ells es creuen de veritat allò que prediquen i que contínuament incompleixen; m’agradaria saber per què sempre recolzen –i es recolzen– en els més poderosos (materialment) i es complauen en les seues lluites i guerres, on els qui perden en el major grau possible sempre són els més pobres, més desfavorits i més ignorants (o més crèduls) i els més innocents... com ho fou –entre altres– aquell Xiquet que havia de ser crucificat en nom teu per a que tots ens salvàrem. De qui? I la ‘culpa’...?, l’eterna culpa que hem d’arrossegar perquè ells també ens ‘salven’ i ens atorguen el perdó, i condemnen els qui no pensen igual... M’agradaria saber tantes coses, i no a través de la religió (totes les religions han nascut per a combatre’s entre elles i contra tothom; la ‘religió’ anul·la la espiritualitat), sinó a través del que diuen que tu eres: a pesar que està escrit que eres un déu despietat i desitjós de sang i de destrucció ‘dels altres’ no elegits per tu... Déu!, quin invent –si existeixes, fet en nom teu; i si no... adequat a l’ocasió.
Prou faré si puc seguir en la pràctica eixe manual d’ètica que ens va anar obrint Jesús. I això no cal ni escriure-ho ni proclamar-ho, perquè no sóc profeta ni sóc qui. Però, això sí, una vegada més –i aquesta per escrit– m’he de quedar sense resposta teua en aquesta conversa. I és que, amigues i amics, açò no ha sigut un diàleg. Podríem dir que ha sigut un monòleg. Però, més exactament, ha sigut un soliloqui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada