per Didac Botella
No em considere una persona especialment provocadora, encara menys quan escric. Quan file paraules, tracte d'argumentar d'una manera raonada i molt precisa allò que vull exposar. Escric amb contundència però mire d'acompanyar aquest to una mica imperatiu i vehement amb arguments sòlids i coherents, entre d'altres coses, per tal d'evitar interpretacions equivocades. Abans de publicar res, llig i rellig els escrits d'una manera una mica malaltissa. No ho faig per cercar la perfecció sinó, tot al contrari: ho faig per fugir de la mediocritat i per evitar que cap idea no quede coixa. Òbviament, hi ha segons quins temes que són polèmics per naturalesa i, per tant, poden aixecar divergències i opinions encontrades només d'exposar-los. El conflicte basc i, en general, tot allò relacionat amb el nacionalisme, són un bon exemple de temàtica conflictiva. És per això que m'ha sorprès tant l'animadversió i violència verbal que ha generat el meu darrer escric en dos pàgines web en les quals col·labore. I dic que m'ha sorprès perquè, malgrat que vaig "batejar" l'article amb un títol una mica cridaner i provocador -"Viva el patriotismo! Muera el nacionalismo!"-, l'eix argumental de l'escrit no té res a veure amb el nacionalisme, més enllà de l'apunt final, un afegit tangencial i sense massa pes específic, que no fa més que reforçar allò que pense de l'escriptor peruà Mario Vargas Llosa, vertader origen i "leiv motif" de l'article en qüestió.
No és la primera vegada que genere "discussió" amb algun dels meus escrits. Molt a sovint, els lectors digitals em fan arribar comentaris on exposen la seua opinió, ara per divergir, ara per matisar, ara per mostrar la seua conformitat o felicitar-me. No cal que diga que TOTS els comentaris els agraeix d'allò més, amb independència del seu contingut adulador o crític. De fet, els comentaris que mostren divergència encara els analitze amb més deteniment perquè, sovint, m'ajuden a revisar els meus plantejaments i a dissipar coses que, potser, no havia explicat amb suficient claredat. Tanmateix, aquest cop, dos comentaris m'han semblat certament ofensius, especialment el que un tal "Pardal" m'ha fet arribar al web ARAmultimèdia. Al mateix portal, una persona que signa amb el nom "Carles" m'ha fet arribar la seua disconformitat d'una manera molt més educada però molt poc raonada. L'altre comentari absolutament fora de to és el que un tal "Joan" m'ha dedicat al web BrigadaMixta. Aquest és especialment cínic perquè, malgrat el to educat de les seues paraules, allò què diu és especialment greu. Com deia, no és el primer cop que algú em transmet el seu desacord mitjançant un comentari però sí que és la primera vegada que un escrit meu suscita una animadversió tant forta i irracional entre alguns dels meus -poquíssims- lectors virtuals. De fet, mai abans no m'havia sentit atacat amb violència -violència verbal, ja s'entén- per haver escrit unes paraules. He de reconèixer que ha estat una desagradable sensació, agreujada per un inquietant sentiment d'incomprensió i també d'indefensió. I tot, per haver dit que se'm fa difícil de separar la persona de l'escriptor; que em costa de llegir les novel·les -o escoltar les cançons- d'autors als quals, per les seues declaracions i posicionaments, no puc pair de cap manera. I mira que deixe ben clar que aquest rebuig té un abast molt limitat -en casos d'antipatia extrema- i que, a més a més, no és una mania de la qual n'estiga especialment orgullós. I, per si fora poc, en cap moment no pose en dubte la qualitat literària o artística dels autors -en aquest cas de Vargas Llosa-, malgrat com d'impresentable em sembla el personatge. I, tanmateix, un article que jo considerava del tot "inofensiu", desferma l'ira d'alguns lectors.
La cosa no té la menor importància perquè, òbviament, la meua resonància pública és -no cal dir-ho- insignificant. Personalment però, m'he vist amb la necessitat de fer aquesta reflexió.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada