“Les penes són
no tindre un sou,
morir-se el bou
i la llocada;
no collir vi,
cànem ni blat,
i per remat,
fallar l’anyada.
Pensa i cavil·la
a qui demanes,
trenca’t les cames
i busca qui et deixe diners.
Paga el semestre
al propietari
o, pel contrari,
perdràs molt més.
(...)
Molts, molts, molts,
es creuen ser senyors
perquè del llaurador
ningú en fa cas.”
Popular
“La garrofera és d’argila,
si a vosté no li sap mal,
és arbre de tensió alta
per la rojor de la carn,
mastega terra apretada
i embraça pedres mollars;
la garrofera és eterna:
sempre ha estat on ha d’estar,
sempre ha d’estar on estava,
si a vosté no li sap mal.
La garrofera destil·la
rampellades nacionals.
Fora de la nostra terra
els que l’estan ocupant!”
Vicent Torrent (Al Tall)
les terres són...
david mira gramage
L’agost passat, llegint un fragment de l’escriptora Susan George, del seu llibre (traduït al castellà) ‘Sus crisis, nuestras soluciones’, sobre les alternatives agràries front a la ‘crisi’ actual, vaig anar comprenent moltes coses... El fragment –citat per Gustavo Duch Guillot, coordinador de la revista ‘Soberanía Alimentaria, biodiversidad y culturas’– venia a dir que “totes aquestes crisis procedeixen de les mateixes polítiques neoliberals establertes pels mateixos actors...” i que “podríem gaudir d’un món net, verd, ric i just, on tots i totes poguérem viure dignament. A la seua lògica [la dels ‘actors neolibs’] cal que oposem la nostra. No és tan complicat si comencem per invertir els termes”. Per exemple, replantejar el creixement permanent –i insostenible: ara ja es veu– i reconduir-lo a una ‘ruralització’ de bona part de la nostra economia, cosa que ens faria dependre menys de la producció externa i que augmentaria la capacitat de crear llocs de treball... Tot açò pot sonar un poc ingenu, però si pensem que la població aturada a l’Estat espanyol passa dels 4 milions (més del temut 20%), si pensem que els darrers 40 anys la població dels municipis de menys de 10.000 habitants ha passat de ser un 57% a menys d’un 20%, i això traduït a nivell d’una comarca com la nostra Vall (que equilibrava molt bé la indústria i l’agricultura: una sostenibilitat exemplar), arribaríem a la conclusió que ‘retornar’ a nivells semblants als de fa unes dècades –afegint, és clar, les indústries de transformació agroalimentàries– no significaria precisament el malanomenat ‘retrocés al passat’, sinó més bé una reinvenció del futur: sostenible, més net, amb possibilitats afegides per a parar la degradació del paisatge (cosa que aniria en benefici del turisme rural), a més d’aturar el despoblament, reequilibrar la població i aprofitar els avanços que s’han experimentat en millorar els productes propis i amb distintiu (o ‘denominació d’origen’, si voleu), a més de retornar vida i festes lligades al calendari agrari... Resumint –i açò ara és una reivindicació i una lluita a nivell global–: al món sencer s’està fent una pinya formada per camperols, que recuperen la dignitat, el sòl que llauren i un mode de vida més natural i sostenible, a més de rendibilitzar eixes terres, que poden ser –també– la solució definitiva contra la fam que el món manté com una de les més increïbles vergonyes del ‘progrés’. Però, com tota revolució, comporta molta lluita i sacrificis contra els grans amos del comerç i de la terra... I ja no serà prou dir ‘endavant la gent del camp!’, que també. Però millor: endavant tothom en eixa conscienciació, com a persones i, també, com a ‘consumidors’... però no de comprar-pagar-callar! Pensem i actuem.
Per una banda, comparem: amb el que paguem per un café, es compra a l’agricultor o ramader 6 kg de raïm, 3 de bresquilles, 12 de melons, 5 litres de llet o 15 kg de creïlles! O millor, seguim un quadre comparatiu del preu d’una verdura en el trajecte del camp a la taula: el preu que li paguen a l’agricultor per kg. de verdura és de 0,22€, el que es paga a la cooperativa és de 0,35€ (increment del 59%), que després del transport puja a 0,40€ (increm. del 82%), més el preu pagat al majorista: 0,70€ (més increm. 218%) i finalment el preu pagat pel consumidor: 2,30€ (súper-increm. del 945%!). O mirant –segons l’índex de preus de fa un any– entre l’origen i el ‘consumidor’ (consumit) i només com a exemples, el preu de la flor-i-col pujava un 305%, el del pollastre un 366%, el de la bajoqueta un 469%, el de la creïlla un 1.200%, el de la safanòria (o ‘carlota’) un 1.213%, el de la ceba un 1.733%... No cal que seguim. O sumem i seguim: ara, les grans ‘plantes de compres’ ja van substituint els clàssics mercats regionals centralitzats (Mercavalència, Mercabarna, Mercamadrid, i altres...), ‘plantes de compres’ que pertanyen a les grans cadenes de distribució, i que suposen ja el 82% de les compres i, alhora, els grans súpers-hípers i megamercats ja han absorbit el 80% del mercat minorista a Europa, cosa que els permet pressionar els preus en origen i seguir incrementant els seus marges de beneficis: fins fa un parell d’anys, prenent com a exemple la tomata, es mantenia un preu de compra a l’agricultor que cobria els costos de producció, que eren de 0,45€ kg., i després ja només eren 0,25€ kg... tot i que al consumidor arriba a molt més de 2€ kg. Val la pena comprar directament a l’agricultor, no...?
Però, insistim, el problema és global, i ens afecta a tots –inclosa la competència (més l’hipercompetitivitat) dels països on els agricultors són encara més pobres i més ‘productius’... a ritme d’esclavatge, clar. I a l’abús dels terratinents, s’ha sumat el poder de les ‘corporacions’ transnacionals sobre la cadena alimentària (sobre productes bàsics, de primera necessitat!). Eixes corporacions controlen el mercat de les llavors, dels agrotòxics, de l’aigua, dels fertilitzants, de la genètica animal i –de la mà de tercers països– també controlen immenses àrees de terra productiva: són les Monsanto, Cargill, Carrefour, Archers Daniels Midlands, Nestlé, Syngenta... i algunes més que, com antics senyors feudals, exploten ara una agricultura globalitzada i massiva que ha dut milions de persones a deixar les seues terres i anar a parar als suburbis de les grans ciutats: han passat de l’autosuficiència a omplir les grans bosses humanes de pobresa i degradació... I damunt dels conreus superindustrialitzats, estan els conreus transgènics. En alguns llocs ja fa temps que es lluita durament contra això: des de 1996, el Moviment de Treballadors Rurals Sense Terra (mst) va iniciar les ocupacions de terres a Brasil, i hi hagué molts morts, ferits, represaliats... en un país on el 2% dels propietaris era amo de més de la meitat de la terra fèrtil; cal dir que, després del govern de Lula da Silva, s’ha modificat molt eixa situació: no només el Brasil ha entrat en l’àmbit d’un cert ‘estat del benestar’ sinó que, a través de la molt veterana organització internacional Vía Campesina (sorgida a l’Amèrica Llatina) el moviment ha arribat amb gran intensitat a Índia i Àfrica, i en diversos llocs s’han fet parar grans extensions de conreus transgènics (cal dir que Espanya és el primer d’Europa en eixos conreus) i s’han reconvertit pels respectius governs en centres agraris d’ensenyament, investigació i potenciació de l’agroecologia.
Tot i així, ‘les terres són...’ dels que més poden i tenen, i no dels qui les treballen. Diu Susan George: “Quan un producte arriba al mercat, ha perdut tota la memòria dels abusos dels quals és la conseqüència, tant en el pla humà com en el de la naturalesa”. No cregueu que eixos abusos són cosa només de països pobres i llunyans d’aquell ‘tercer món’ que va cap al quart... Als països emergents això encara dura, i als països de l’anomenat ‘primer món’ també perdura, i s’agreuja. Fa un any, el novembre de 2009, les organitzacions agràries de tot l’Estat espanyol es concentraren a Madrid per a cridar que el camp s’arruïna... mentre unes poques grans marques s’enriqueixen infinitament i fixen els preus (a cobrar per l’agricultor i a pagar per l’enganyat consumidor). Sí, anaren a Madrid en milers d’autobusos, en trens i en vehicles particulars, (inclosos tractors amb remolcs), entre 100.000 i 500.000 persones –vés a saber: cada part dóna una xifra– i van reivindicar poder posar preu just al treball just i posar fre a l’enriquiment d’uns pocs i a l’empobriment i l’abandó dels nostres camps –i la corresponent invasió de productes forans que això du (per cert, nota d’atenció: cal demanar que funcione la inspecció de la ue, que prohibeix importar productes agraris made in Israel que els kibbutz conreen en assentaments robats a terres palestines)... I bé: a l’Estat espanyol són un milió de persones les del sector agrari, que suposen més de 43.000 milions d’euros de producció que, amb el subsector de la indústria agroalimentària genera 360.000 llocs de treball, que són el 14% de tota la indústria, i que és la segona activitat econòmica de l’estat, després del turisme.
I a nivell valencià, diguem que el camp segueix produint molta riquesa... però no a la gent del camp. Ací, com sembla que hi ha més ‘hòmens de negocis’ que ‘empresaris’ (i deixant a part els qui han invertit en parcs, immobiliàries, ports esportius... o complexos hotelers al Carib, en compte de fer-ho en les fàbriques que anaven caient), doncs hi ha la sàvia reinversió (p.ex.) d’un grup d’empresaris del taulell de les comarques castellonenques, a causa de la ‘crisi’ que han patit (amb la ‘regulació d’empresa’ corresponent) que van ‘sembrar’ abans els beneficis adquirint immenses quantitats de terres de la comarca catalana del Montsià on, ja fa anys, van plantar centenars d’hectàrees de tarongers, regades a goteig i controlades informàticament per un sol tècnic... fins a la collita (amb mà d’obra barata i preferentment indocumentada) i la venda al per major i el benefici al per gegant...!; i després diran que ‘els catalans mos volen furtar el, la, lo...’). I un exemple final: un altre grup d’empresaris (no camperols) valencians –fa prou anys, també– van invertir en milers d’hectàrees situades a cavall d’Espanya i Portugal, on es construïa sobre el Guadiana el major embassament de la península...: inversions destinades a plantar tarongers i ara vendre la collita ‘a tutiplen’ de beneficis, etcètera, etcètera... I ací, vendre collites senceres de taronges no cobreix els costos ni les ganes ni el preu d’arrancar els arbres. Endavant la gent del camp, ai... I ara va i ens assabentem que les nostres garroferes corren perill... de caure en mans dels xinesos, nyas!, que volen aquestes catedrals vitals del nostre paisatge, perquè sembla que d’elles poden extraure, industrialitzar i comercialitzar un producte més barat que un cert conservant sintètic i... Maedéu dels Desemparats!, que declaren les garroferes Bé d’Interés Cultural...!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada