per Ximo Urenya
És vergonyós que el govern espanyol, encara teòricament administrador del Sàhara Occidental mentre no diga el contrari la ONU, calle davant les accions de represàlia, tortures, desaparicions i persecucions sistemàtiques de la monarquia marroquí contra el poble saharià.
No vaig a afegir res més a les últimes informacions aparegudes als mitjans de comunicació no marroquines. Només vull confirmar-les després d’haver parlat telefònicament amb la família amb la que vam conviure els passats dies 23, 24 i 25 d’octubre en la nostra estada a al-Aiun. Els meus interlocutors saharians m’han confirmat l’estat de pànic de les famílies dels barris habitats majoritàriament per la població indígena que està patint l’entrada de la policia alauita a les cases i emportant-se indiscriminadament els més joves, alguna vegada adolescents fins i tot, per interrogar-los amb l’objectiu d’obtenir informació sobre els organitzadors del Campament de Protesta desmantellat brutalment la matinada del passat dilluns dia 8.
Ateses les darreres informacions filtrades pel Polisari ja són 19 les víctimes mortals i més de set-centes les persones empresonades en diferents centres de detenció de l’antiga capital del Sàhara Occidental. Centres de detenció on es tortura i s’amenaça sense cap respecte pels drets humans i per les convencions internacionals. El govern marroquí pot dir que la normalitat és a hores d’ara a al-Aiun absoluta, però pot dir missa mentre no permeta que els mitjans estrangers no puguen encara accedir a la ciutat tancada per totes bandes pels controls policials i militars. Uns controls que ja exercien la seua acció de filtre discriminat quan vam arribar el passat dia 23, quan ja s’havia organitzat el Campament de Protesta i s’havia produït la primera mort del jove de 14 anys. Sort vam tenir de poder passar en superar l’interrogatori al que vam ser sotmesos per una policia obsessionada en voler que no fórem simples turistes sinó periodistes disfressats de turistes. No vam tenir tanta sort el dia següent en els controls de la carretera de Smara que portava al Campament de Protesta i ens van fer tornar a pesar que ens acompanyava un saharià que es va fer passar per guia turístic que volia mostrar-nos uns indrets magnífics que estaven prou més enllà del lloc dels saharians revoltats. No es van creure les excuses i ens van castigar a romandre més d’una hora al sol dins del cotxe a l’espera que ens vulgueren retornar els passaports retinguts.
Van estar ben il·lustratives les nostres mitges converses amb fanàtics marroquins colons instal·lats a la ciutat, sense ofici però amb el benefici d’una mena de “peonada” oficial per poder fer “bulto” als territoris ocupats de cara al impossible referèndum, també la nostra discreta convivència amb alguns saharians i amb una persona espanyola ben coneguda a al-Aiun que està fent una tasca important d’ajut benèfic. El sentiment que podem traure del nostres contactes és que existeix una evident eufòria de victòria per part del colons marroquins i, tanmateix, una sensació de desesperació davant l’abandonament internacional a tot el seu poble ocupat. Una desesperació que pensem que pot provocar més enfrontaments amb les forces ocupants com les que han hagut els últims dies, perquè qui no té res, més enllà de la dignitat, res no pot perdre.
Mentrestant, Europa mira cap a un altre costat davant la impunitat dictatorial dels veïns de l’altre costa de l’estret i fa comptes: sap que no pot molestar els seus aliats marroquins que tan bé vigilen que els subsaharians no passen pels seus territoris cap al nord feliç.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada