Qui no té arguments obeeix qui té deliris

per Ximo Urenya

Davant les xifres que diferents enquestes electorals regalen al Partit Popular de cara a les eleccions del pròxim mes de maig al nostre País a més de quatre ens vénen ganes d’allunyar-se nord enllà i deixar que s’ho facen ells. Però no ho farem, perque ens quedarem ací i suportarem amb paciència que els governants acaben per ser expulsats de les seues poltrones tan indignament ocupades, si no pel designe dels ciutadans, pels tribunals que tard o prompte els hauran de condemnar per tota mena de delictes comesos.

A l’estat es pregunten els comentaristes que què ens passa als valencians tan republicans i tan d’esquerres en altres temps, i ara tan permessius amb uns governants que allò únic que saben fer ben fet és vendre als incauts ciutadans el seus deliris de grandesa, els seus projectes faraònics, les seues falàcies publicitades als mitjans de comunicació públics i privats que controlen, censuren i paguen amb tot un exèrcit de comisaris polítics que es fan passar per periodistes.

Tanta brosa “informativa” ha aconseguit amb èxit que la ciutadania haja perdut tota capacitat crítica davant els abusos d’un poder omnipresent que ha adequat allò que entenen per democràcia als seus interessos de partit. No els interessa per a res el benestar social, ni l’educació dels joves, ni la cultura, ni la millora de la sanitat, ni la justícia, ni l’economia del País ni res. Allò que persegueixen és només el manteniment del control en les seues mans dels mecanismes del poder, perpetuar-se quan més temps millor en l’admistració pública per afavorir una classe social benestant que ha dimitit fa temps de la seua condició de valencians. El que diguen després amb frases solemnes sobre la seua dedicació al poble, sobre les seues preocupacions socials, que diuen que són prioritàries, sobre el seu valencianisme... no són res més que estratègies per moure emotivament el seu electorat. D’arguments no en vénen cap, no en tenen, només transmeten emocions, que sempre es queden en res, en més emocions i prou. D’això se’n diu fer populisme.

El populisme ha estat assajat moltes voltes i sempre ha comportat una molt bona rendibilitat temporal per als seus usuaris, però el seu èxit mai no ha pogut durar massa temps. Esperem que el populisme de dirigents sense escrúpols ni vergonya de l’estil d’Esperanza Aguirre o de Francisco Camps no duren massa. L’obediència cega, no mai argumentada, dels adeptes a uns dirigents els deliris dels quals ens estan portant al desastre, no pot ser que es mantinga molt de temps més.