“Está envenenada la tierra
que nos entierra o destierra.
Ya no hay aire, sino desaire.
Ya no hay lluvia, sino lluvia ácida.
Ya no hay parques, sino parkings.
Ya no hay sociedades,
sino sociedades anónimas.
Empresas en lugar de naciones.
Consumidores en lugar de ciudadanos.
Aglomeraciones en lugar de ciudades.
No hay personas, sino públicos.
No hay realidades, sino publicidades.
No hay visiones, sino televisiones.
Para elogiar una flor,
se dice: ‘Parece de plástico’”.
Eduardo Galeano
(de ‘Patas arriba. La escuela del mundo al revés’)
món ‘divertit’...
david mira gramage
Diuen que estem en crisi. Però el món sembla –ho sembla, només– cada volta més divertit (potser caldria fer un estudi ‘rigorós i profund’ [d’eixos que solen amortitzar tants diners negres] per saber si l’augment de crisi fa pujar la demanda de ‘diversió-entreteniment’ per pal·liar un poc la cosa, o si és que els qui ens han enfonsat en la crisi estan moolt divertits veient com la desgràcia de tants pot ser l’alegria econòmica d’uns pocs). Per exemple, mai com ara hem tingut una tan gran ‘fornada’ de nous canals de televisió que ens proporcionen una oferta més variada de programes tan idènticament divertits i tan insultantment infamants i vils, i que fan tant per la degeneració de la higiene mental i de la intel·ligència humana, i a nivells tan massius que es podrien comparar –per l’extensió– a les ‘operacions’ nazis de neteja i depuració... de cervells.
I mentrestant, estudis altaments qualificats d’allò que els investigadors experts anomenen ‘Sostenibilitat i Infraestructures’ coincideixen en avisar i assegurar que el nivell de consum actual és inviable per a una societat que ja està en crisi sistemàtica, sistèmica i global. I és que és inviable, insostenible!, consumir tants productes d’usar-i-tirar, o acaparar tantes provisions que s’utilitzen a mitges i que acaben quasi directament als abocadors.
I què direm d’eixa gentola que ‘necessita’ dur un tren de vida luxosament ofensiu (per a qui mira i no pot) que, invocant la dignitat, fa grans dispendis en aparença i façana per tal d’estar al dia cada setmana de cada mes de cada any... És la gentola que aplica allò de “entre la dignitat i el diner, el segon és el primer”. Més fotut és que d’eixa indignitat –que això és el que és!– ara se’n diu, precisament, ‘dignitat’...
I mentrestant pots trobar gent que busca vida en els abocadors, en els contenidors, o en cementeris... nuclears, si cal. O països poderosos que extrauen la riquesa dels països devastats per la guerra, que ells –els poderosos– han impulsat, i proveït i abastit d’armes i tropes... per a fer més negoci, tot i que semble una despesa caríssima (que ho és); mentre ‘els altres’ –els països trencats per guerres i odis creixents– es dessagnen en benefici dels ‘grans germans’ que posen ordre al món...; mentre en aquelles devastades terres, hòmens, dones, ancians i criatures moren per fam, enfrontaments, carència de refugi, i de queviures, i de les mínimes infraestructures sanitàries o de recolzament social... Sí!, aquells països potencialment rics en recursos han caigut en una espiral de misèria i desesperació, mentre són espoliats d’allò que els podria refer després (almenys econòmicament) i mentre només una minoria dels ‘seus’ líders polítics participen del negoci que dirigeixen –des de fora– els taurons de sempre, i mentre tota aquesta situació acabarà per ‘madurar’ més prompte que tard... amb el ressorgiment de l’orgull ofès –i ben administrat pels senyors de l’ombra– i el consegüent nou cicle de fanatisme (combinat) religiós-ètnic-militar i patriòtic... que durà alguna nova –i consecutiva– ‘guerra santa’ i, per tant, la qüestió del terrorisme (un altre bon negoci: cal ‘controlar’ i donar treball a més ‘efectius’) i la desestabilització mundial, i la consegüent nova ‘crisi’ dels mercats que pujaran el preu del cru –i de l’adobat– i... ‘txaca que pumba!’, nous horitzons per als fabricants d’armes, de ‘rambos’ i de ‘defensa’ (que ara s’anomena ‘atac preventiu’)... I el cicle circular i redundant del negoci, que no pare!
I quan parlem de ‘negoci’ no ens podem referir mai a una situació de millora econòmica general o, si més no, àmpliament distribuïda: això no seria negoci! Ja se sap que, per a que la cosa siga rendible, els rics han d’administrar –i repartir-se– el producte de les seues ‘inversions’ al qual no tenen dret –naturalment!– els pobres ‘inútils’ i productors de riquesa que, si no tenen, no entren en el ‘joc’ i, si intenten ‘jugar’, van a perdre amb tota lògica i, lògicament, els qui ja tenien són els qui han de tindre més, cosa que segueix augmentant les diferències de renda, i –el negoci és el negoci!– els rics que passen a ser multimilionaris tindran –de nou– tot el dret natural a ‘prosperar’ (segons la llei de la selva... urbana: la llei del més fort! –la ‘llei’ del món rural, o subdesenvolupat, du a l’empobriment [agrari] i a la devastació dels camps [de batalla]...); però eixos poderosos controladors globals tenen tot el deure també... d’augmentar i mantindre la quantitat d’esclaus –i de negoci– que depenguen d’ells, que al cap i a la fi són els amos i senyors –més que els propis estats– de la bona marxa del món (la seua marxa, i el seu món!) i... “el que vinga darrere, que pele fulla!”, que aquest és un país lliure (“y al que no quiera ser libre... le obligaremos a ser libre!”) i ple d’oportunitats per qui vulga entrar en les regles del ‘joc’... Què dic un país lliure?, ‘pensa global!’: Açò és un món lliure. I divertit. I de diversió –això sí– n’hi ha d’haver per a tothom: si no pots tindre la teua pròpia guerra rendible, doncs tens una oferta rabiosament divertida i entretinguda en jocs bèl·lics o d’acció, en línea, en xarxa o en els formats que vulgues... i pugues pagar. Ah! I a més, sempre tens l’opció de fer guerres de pobres contra pobres, bé siga per disputar-se les escasses ajudes socials, o els llocs de treball temporal, o els subsidis ínfims, o les beques o les subvencions o les ‘oportunitats’ sempre promeses –i amb gran desplegament de luxoses (i cares) campanyes– i amb una ‘oferta’ (‘virtual, por supuesto’) variadíssima per a major comoditat teua, estimat votant / estimada votanta, i per tal que pugues triar l’opció que preferisques per a ‘reinsertar-te’ en aquest món lliure. I divertit.
No em direu que no...? Mai havíem tingut tanta oferta de ‘diversió’ (mòbil o fixa: pots triar... si pots) ni tant d’entertaiment, que això és importantíssim: que el personal estiga entretingut, i no patisca, pobret, que per a amargar-se la vida sempre tindrà temps... A més, consumir tot açò és bo, i just i necessari, perquè –a més d’alimentar les nostres il·lusions quotidianes: cosa clau– consumir i consumir tota aquesta àmplia oferta fa pujar el pib i l’estat del benestar i les expectatives socials, i els miratges (si t’ho creus) i el negoci (si participes des de les teues possibilitats solidàries i per a ajudar –a més de a la nostra gloriosa selecció de foot– en la important recuperació econòmica... de?); i afavoreix les relacions humanes: pots visitar el servef, l’inem, l’ajuntament, els serveis socials, el prop, la dipu, metges, curanderos, tarotistes i ‘horoscopistes’, psiquiatres, centres de formació i inserció, centres de rehabilitació o desintoxicació, la ciudaddelasartesylasciencias, el parquing temàtic, la yeneralidà, i..., en fi, una gran i variada oferta –i la gamma de colors, i textures, i tendències, i el so (i l’arree!) i els decibels, i les exclusives consumicions incloses (excloses: s’han de repartir), i... El cas és que pugues no només viure (o sobreviure), no: això és molt avorrit. Tu riu i balla, mira i admira, beu i canta... que la vida és curta, i t’has de divertir! No problem...! Ah, i recorda-te’n de votar... i sobretot, recorda-te’n de qui t’oferta tanta oferta: nosaltres redundem, sumem i seguim! I tu, vota’ns i passa-t’ho pipa!
(I ara que parlàvem del ‘Món divertit’: aquest és el títol d’una cançó d’Ovidi Montllor que, primer li va posar un altre títol, que acabà sent subtítol i que era: “Mon pare sempre deia quan ens veia els germans jugant: ‘això acabarà plorant’. Quasi sempre tenia raó”. I la lletra diu, entre altres coses: “Tot aquest món ja és ben divertit. / Ja no hi ha amos, ni criats. / Ara els qui manen parlen amb tu / sense cap mena de recança. / No és pas allò de l’esclavitud, / on era un tort mirar el teu ‘amo’. / Ara et fan xerrameca, colps a l’esqueneta / i algun cigarret, i fins i tot al bar / una ceervesetaa...” [ara heu de posar al dia les imatges metafòriques dels ‘amos’ i dels ‘criats’ d’aquest món, i...] ...“Ja no és diu ‘amos’ ni ‘criats’, / ara tots som ‘col·laboradors’ de tal empresa / o empreseta...” [guai, no?, però imagineu-ho ja a nivell global, multinacional, transnacional]: ...“El fet és el mateix, i els fotuts els mateixos. / Tot aquest món ja és ben divertit. / Tan divertit, taan diveertit... / que acabarà en plors”. I seguiu, seguiu divertint-vos... Què? Tanquem el parèntesi...?).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada