Ni la blavera

per Didac Botella

Al País Valencià, les festes majors solen tenir una gran coherència de format. En primer lloc, hi ha la música i les bandes, protagonistes indiscutibles de qualsevol celebració. Les llums al carrer, els coets i les desfilades són també distintius inequívocs de la festa valenciana. L’element religiós tampoc no hi faltarà: campanades, processons, romeries i tota la parafernàlia cristiana tenen la presència assegurada per diminut que siga el poble que festeja el seu patró o patrona. I, finalment, l’inevitable iconografia: és un “clàssic” de les festes locals decorar els balcons amb mantells i banderes. Albaida està precisament de festa i compleix, fil per randa, tot allò que acabe d’esmentar: música, llums, processons... També els balcons són ben engalanats des de fa una setmana. Als mantells que els decoren s’hi pot veure una imatge de la Marede Déu del Remei, patrona del poble. I les banderes... Ai, les banderes! És una cosa que mai no acabaré d’entendre: tot el poble és ple de banderes espanyoles. No vull ara encetar cap reflexió al voltant del sentiment identitari dels i les valencianes; conec bé prou el sentir col·lectiu. Sense anar més lluny, una enquesta recent del CIS –Centro de Investigaciones Sociológicas– situava els valencians per davant dels madrilenys en espanyolitat: a Madrid un 48% dels enquestats estaven “muy orgullosos de ser españoles” i al País Valèncià el percentatge pujava deu punts (58%). No és més que una enquesta; d’acord. Però no deixa de ser demolidora.

Tanmateix, aquesta mutació identitària tampoc no explica l’allau d’estanqueres a les balconades albaidines, si més no durant les festes patronals. Per què? Què hi tenen a veure? Què estan celebrant? Què reivindiquen? Quin estrany vincle fester s’estableix entre l’Estat espanyol i Albaida? Què tenen en comú les festes d’Albaida i l’espanyolitat? Què o qui representa la bandera espanyola en una realitat tant concreta, valenciana i local com aquesta? Quina relació té amb les desfilades de moros i cristians? I amb la cassalla? I amb les paelles? I amb els músics? I amb el valencià que parla tot el poble? L’única explicació és la maleïda tradició... Durant el franquisme l’única bandera que existia era la de Franco. És lògic que durant les festes majors els balcons s’ompliren d’espanyoles. Quin remei! Allò que no entenc és que perdure un costum que, objectivament parlant, res no té a veure amb les festes d’Albaida. Així d’estranys som els valencians: lloem aquells qui ens furten, aquells qui ens maltracten, aquells qui ens volen anular... Tot ple d’espanyoles. L’autoodi de sempre.

És que ja ni la blavera...