“Sol i pensiu per desertes contrades
vaig mesurant els passos lentament;
i, per fugir-ne, vaig mirant, atent,
a la sorra, de l’home les petjades.
Altre escut jo no trobo i és que temo
de massa gent convertir-me en miroia;
que en els meus actes, apagats de joia,
de fora s’hi llegeix com per dins crema...”
Francesco Petrarca
“Camins dissortats, estranya llum,
bèsties salvatges.
Però també
arbres amics, jardins de desigs,
belles trobades.
Pels boscos del pensament.
nits emboirades, pedres sagnants,
pous de basarda.
Però també
festes de pluges, humides valls,
arbres dansaires”.
Maria del Mar Bonet
(‘Pels boscos del pensament’)
allí...
david mira gramage
Anar descalç per neu roent, tornar enrere i no veure els passos, només camí... que va tancant-se. Obrir els ulls, temps de retorn: a casa, al món, a la llum tènue que és d’una alba en semicercle. Tancar el temps, obrir els altres ulls a la nit... i el camí s’obre, creuant un túnel...
I despertar-se, oh brut retorn a l’existència superficial... on tot s’enfonsa! Seguir el jorn, per clavegueres i amagatalls, en moviment estàtic-tac... tic-tac, tac-tic, tàctica fosca per protegir-se davant de tanta claror llampant, focus obscens de blanc i blau, de blanc i roig, fonent-se a negre, passant per tots els grisos bruts... Ah, sang de vidre, brueladora dins del dins-dins!
Ara dormir, resar pels somnis... que siguen clars i amb companyia acumulativa, amb aventures de pell intacta i de goig serè... seré!, seràs!, hi sereu tots i totes, totes, totes i una, només, i tots i un, i un, furtiu, furtius, furtius plaers, i melangia... dolça i intensa, com un somriure d’adéu i torna... i tot se’n va! Ai, les daurades aures etèries, ja m’abandonen... i caic amunt, jo no sóc jo, sé que m’acabe, sé que s’acaba el somni de... ja no recorde, i ara... I un nou retorn al relatiu món que interroga...
I només eres enterc i un poc molt indiscret... amb els teus somnis i sentiments quan es deslliguen... i quan ja perds tots els papers, i quan ja tornes a sentir pressa, sí, sentirpressa iapressaappresssa!, pressa de viure?, presa del pànic, eres una altra... i una altra eres, quan ja vas ser malson intrèpid –malson-malson!–, torna depressa, arrere-arrere, arrereah...! Massa tard, ja... està a dins meu!, ostres! ohstress!, oh stress-oh stress... estrés-estrés...estrés!, ets tres?, ets res...?, no ets res! I no tens res, res, i estàs tens... tens una mica, una miqueta, d’estima, ara?, la necessite! I no tinc res.
La senzillesa, la lucidesa, només un poc... abans de fer-te l’efecte químic... I el benestar!, artificial, però sedant, sóc ja en la ruta de cotó-en-pèl, del cotompel l l. . . Però no sóc... jo, no puc ser, només estar, estar-estar i estar així, només al fons d’on no ser res. Del no notar, no tardes gens –o això et sembla– a sentir lleus, petits neguits sobre la pell, sota la pell, venes endins, artèria enllà... tornes allí: veus el camí, tot filferrat a banda i banda, i el camí avança encara que... retrocedisques, s’acosta el túnel del mal de cap, tan quotidià, que no l’enyores, ans al contrari, l’odies tant... que et torna cec, que et trenca els polsos, que et desfà els nervis, que et vol negar... el cor i, ai, el cor, el cor...
El cap, el cap, ai, el meu cap... Capitulem: ja sé que tens necessitat d’un analgèsic; però tu calla, deixa el meu cap... tranquil, tranquil, i no em pressiones més el cervell, sota el meu crani... ja ho sé, que és teu! Però ara re-capitulem: primer rendim-nos, per després retre’ns un poc de vida, mútuament. Que jo he de seure amb qui em suporta, i els qui em suporten seuran amb mi, creuran en mi... Ai, ombra negra, aqueta’t ara. Em queda just el temps de ser, el temps de fer, el temps de fe, encara, encara, creient dubtós... Tens tanta estima a dins de tu, que se’t rebenten els plecs de l’ànima... per compartir-la, ja que no pots compartir tot... el plor que et nega i que t’ofega: nyuc a la gola, trista impotència...!; sentir constant com no et comprenen, et fa més mal, i et fas més lleig endins endins: saps què és quedar-te en solitud!
Tot se’m trasbalsa quan no em voleu sentir parlar, tot se’m transtorna quan no em deixeu sentir-nos junts, tot se’m desquadra quan no em voleu veure com sóc, quan no em voleu... Tu, desenganya’t, ets un miratge! Són molts els qui t’han enganyat: tu desenganya’t. T’han seduït i abandonat, moltes vegades. I seràs sempre el seu miratge... Sigues tu el teu miratge lúcid, utòpic: deixa’ls, si no t’ajuden, i ajuda’t tu! Rendir-se...? Mai! Ni encara que... et coste la vida. Deixa’t la vida pel teu camí: sembrant-sembrant, i no collint. No esperes res, no desesperes, res o ser: pren! Pren-te infusions, pren-te remeis... i pren-te tu! Serà difícil, però no tens altre remei: almenys algú... recollirà, no et colliran, i potser no et trobaran... perquè no et busquen: retroba’t tu! Però segueix sempre estimant els qui no et veuen, perquè no et miren; però tu saps que sí que et senten: dóna’ls-ho tot, fes-ho per tu, sigues collita: et veremaran...
I creure i... sentir-se sola, sentir-se sol, al sol i a l’ombra, saber que hauràs... de retornar: t’espera aquella vella implacable, la recaiguda serà més forta quan més et dónes, però el vell pou anirà omplint-se d’aigua serena –quan no vols beure– i el nou aljub t’acollirà –quan no vols veure– i, assedegat, ara et contemples a l’ull de dins, a l’ull de vidre, a l’ull del got... Trobes encara imatges toves, imatges dolces, amargues llunes, que t’emmirallen, que t’acompanyen –estàs tan sol...!–, que t’acoltellen, que s’enjogassen, que mig s’emboiren, que et descobreixen, que t’encobreixen, que s’acarnissen, que et fan sentir... Tot té sentit des de l’esfera que ara t’enclaustra, tot s’il·lumina, tot col·labora... si no te’n passes del punt justet, just a la vora de la frontera, des d’on tu pugues no poder més, des d’on albires el clarobscur d’aquest crepuscle que esdevé albada... si tens paciència. I, aleshores, ja saps on és el port segur del navegant, del desterrat, de l’exiliat, del deportat, del buscador... perdut –tornes a ser la llumeneta en ‘stand by’... ja eres ‘allí’.
I com descriure la depressió?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada