Vaga general per un creixement econòmic sostenible.

Per Pau Caparrós

     Un dels discursos que més intensament es fan arribar des dels mitjans de comunicació i sobretot per part dels partits polítics majoritaris (govern i oposició), i que major confusió provoca entre la gent del carrer (que inclou la classe treballadora), és la idea que la vaga general va en contra del creixement econòmic i de la necessitat “de cordar-se el cinturó” en els temps que corren. És, certament, una idea que ha penetrat més del que sembla entre molta gent que també critica, no ja els sindicats majoritaris, sinó el mateix sindicalisme. S’oblida, o s’amaga, el fet que els sindicats constitueixen la peça clau del pacte social al qual s’arribà després de la Segona Guerra Mundial, l’origen del que després seria l’estat de benestar. La seguretat que una societat disposa dels interlocutors necessaris per a fer avançar un país i la seua economia amb la generació de processos justos de redistribució de la riquesa. El contrari seria avançar cap al caos o directament cap fórmules de govern absolutistes o feixistes. Que tornarem a viure fets com els dels anys trenta del segle XX, quan, a Alemanya, Adolf Hitler, després d’arribar al poder l'any 1933, va concedir la festa del Primer de Maig als sindicats, i al dia següent els va prohibir.

     Una societat amb una economia dinàmica, que genere treball, creixement i redistribució de la riquesa, ha de disposar d’instruments com la negociació sindical, que asseguren el compliment del pacte social i generen així confiança i sostenibilitat. Aquesta és precisament una de les claus de l’èxit de països com Alemanya, França, Anglaterra... Passa el mateix que amb el debat sobre l’origen de l'elevada taxa d’atur espanyola. De qui és la culpa?, del mercat laboral o del model econòmic? En la meua opinió, les causes fonamentals cal buscar-les en el caràcter especulatiu de la nostra economia, heretat de l’època de la dictadura, en la poca convergència respecte d'Europa d’indicadors com el de la despesa en educació, els serveis socials, els baixos impostos o la inexistència d’una política fiscal adequada.

     És a l’inrevés: quan més activitat sindical té un país, majors quotes de desenvolupament econòmic i social es guanyen, i menor serà la taxa d’aturats del país. Perquè és així com canviarem de model, no cap a un socialisme bolivarià (això és un altre debat), sinó cap a una socialdemocràcia que es puga comparar a la resta de països europeus en termes econòmics i socials. Perquè sense el segon objectiu, el primer no tindrà la menor importància. Nigèria i Angola també creixen en termes de Producte Interior Brut, però són societats d’una extrema violència social i en les quals l’exercici de la vida és fa realment complicat. De tot això tracta també la vaga general del pròxim 29 de setembre.