“L’Esglèsia no admet cap situació en què el manament contra la luxúria puga ser incomplit. Però no ocorre el mateix amb el manament de la no resistència... Afirmen que complir-lo seria molt complicat i que pertanyeria únicament a l’àmbit de la perfecció. Tanmateix, ¿com no va a ser difícil complir amb ell quan és la mateixa Església qui anima directament a que s’incomplesca, en donar la seua benedicció a tribunals, presons, canons, fusells, tropes i batalles?”
“Quina enorme quantitat de mal pot generar –i de fet genera– que la gent es reconega amb el dret de previndre el mal que poguera esdevindre! El 99 per cent de mal que hi ha al món –des de la Inquisició, les bombes de dinamita, fins el turment i l’execució de desenes de milers de presos polítics– es fonamenta precisament sobre eixe raonament...”.
Lev Tolstoi
(de la seua obra ‘El regne de Déu està en vosaltres’)
“El Poder digué al món: ‘Ets meu!’.
I el món el guardà presoner en el seu soli.
L’Amor digué al món: ‘Sóc teu’.
I el món li donà la llibertat de la seua llar”.
Rabindranath Tagore
la veritable revolució és pacífica
david mira gramage
Enguany, coincidint amb el centenari de la seua mort en 1910, se celebra ‘l’any Tolstoi’, el gran escriptor rus, un dels pocs que podem considerar com a literat universal de tots els temps. Quantes vegades m’he endinsat en la immensa descripció de les persones i la seua terra i els seus fets, llegint –i remirant les pel·lícules– d’Anna Karénina o Guerra i Pau...! Quantes generacions i en quants idiomes l’han llegit i l’han sentit –i potser els ha marcat– i han obert els ulls a la realitat que ens narrava! De fet, hi ha altres grans escriptors que han dit que Anna Karénina és la millor novel·la d’amor que s’ha escrit (segons Nabòkov), que Guerra i Pau és una de les grans obres literàries de tots els temps (segons el parer de molts crítics i literats), que La mort d’Ivan Ilitx és la millor descripció de la condició humana (segons el filòsof Heidegger), i fins i tot Anton Txekov escrigué que amb l’obra de Tolstoi tindríem suficient, afegint poca cosa més... Tolstoi també és autor de La sonata a Kreutzer, els seus profunds Diaris 1895-1910 –així com unes deu mil cartes, adreçades a moltes i diferents personalitats del món sencer– i d’altres moltes obres menys conegudes ací i que es faria llarg d’enumerar, en totes les quals hi ha una forta presència del sentiment religiós, de la profunda observació de la natura, del comportament humà i del pacifisme. I tant de bo que sabérem llegir directament del rus el que la majoria de les traduccions –molt complicades– de les seues obres expressen. Té frases célebres, com la que comença l’escriptura –i lectura– d’Anna Karénina (“Totes les famílies felices s’assemblen, les desgraciades ho són cadascuna a la seua manera”), que ens arriben més o menys com les sentí; així com també ens arriba la seua voluntat de ser considerat un moralista o un profeta abans que un literat, sobretot en les pàgines dels seus Diaris i, principalment, en el seu assaig El regne de Déu està en vosaltres, obra només editada ací en 1902 –i ara reeditada– en castellà (esperem que el regne de Déu també estiga en la nostra llengua). Aquesta obra, fonamental en l’obra de Lev Tolstoi, fou immediatament censurada i prohibida allà a la santa Rússia, però va seguir anant de mà en mà i llegida àvidament de manera clandestina.
Lev Nikolaievitx Tolstoi va escriure El regne de Déu està en vosaltres entre 1890 i 1893. Ell, fill d’una família de la més rància noblesa imperial russa –sa mare era princesa i el seu pare era comte– va adquirir enormes coneixements i, després, una impressionant fama com a escriptor. Però també va passar per l’Exèrcit i conegué no només les tragèdies de la guerra, ans també la infame situació que patia el poble rus i, després d’anys d’èxit literari, li sobrevingué una profunda depressió que el dugué a una dolorosa crisi de consciència, després d’intentar trobar consol en l’estudi científic, primer, en la filosofia i la meditació, després, i finalment en l’Església ortodoxa. Enormement decepcionat pel que va trobar en la seua obsessiva recerca, va mamprendre una vida semblant a la d’un dels pobres camperols russos amb els quals s’identifica i es solidaritza, i escriu incendiaris pamflets sobretot contra l’Estat i l’Església, com a institucions responsables dels principals mals que assolen Rússia i el món en general. Aleshores es va dedicar a aprofundir en les fonts del Cristianisme i fou en els Evangelis –i molt especialment en el Sermó de la Muntanya– on va trobar la inspiració per a escriure, des d’aleshores, només a favor de la pau i la germanor entre les classes oprimides i en contra dels estaments oficials religiosos i estatals: “El veritable cristianisme és totalment incompatible amb l’estat, són irreconciliables, alhora que, com a institucions oficials, són còmplices, amb tota la fastuositat i amb la violència, la tortura, les execucions i les guerres. Ni la banda de malfactors més despietada és tan terrible com una organització estatal. La creença en l’autèntic cristianisme no només exclou la possibilitat de reconéixer l’estat, sinó que ha de destruir els seus fonaments”. I situava amb l’escriptura de l’obra que citem, el principi del pacifisme actiu. És a dir: no recórrer a la violència, la que ara se’n diu objecció de consciència i insubmissió, no acceptar l’autoritat imposada per la força –i menys els exèrcits– ni el poder que obligue a fer la guerra, ni l’acceptació dels governants que la promoguen, ni tan sols allò que ara anomenem ‘la guerra preventiva’...
Des de 1901 i fins a la seua mort en 1910, Tolstoi va mantindre correspondència amb Gandhi, que esdevindria deixeble seu i primer gran líder de la no-violència. És notable la total influència que exercí un Lev Tolstoi, ja convertit en ideòleg anarco-cristià, sobre el qui seria Mahatma Gandhi, que va aplicar les seues idees –primer un intent a Sudàfrica i finalment amb la llarga resistència pacífica, que no passiva, front al totpoderós exèrcit colonial anglés, fins assolir la independència d’aquella immensa Índia–. La lectura del llibre que comentem va enardir totalment Gandhi, segons ell mateix confessa, i fou la principal guia per a ell, que escrivia a Tolstoi: “Si tenim èxit, no només seria un triomf de la religió, l’amor i la veritat sobre la irreligió, l’odi i la falsedat, sinó que molt probablement serviria com a exemple per a gent d’altres parts del món que puguen estar oprimides i, certament, significaria un avanç per a acabar amb la violència. Si almenys a l’Índia aguantem fins al final, com crec que serem capaços de fer, tinc pocs dubtes de l’èxit definitiu”. Bé, no hi ha cap èxit definitiu, sinó una eterna lluita. Però tota revolució comença en un mateix.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada