El 29 de vaga

per Ximo Urenya

La Vaga General no té una bona premsa. El bombardeig des de totes bandes contra la vaga convocada pels nostres sindicats és general i constant. Els uns perquè diuen que no els va això de fer-li una vaga a un govern socialista, els altres perquè s’han cregut allò que diuen els altres sobre la necessitat que ens hem d’apretar el cinturó perquè la crisi l’hem de pagar entre tots. A mi em sembla una obligació que tots els treballadors mostrem el descontent que portem acumulat des de fa ja massa anys. No hem d’acceptar que necessàriament hàgem de pagar els treballadors la factura de la festa que s’han muntat uns pocs durant els anys passats de vaques grosses. Vaques grosses per a ells, clar.

M’agrada la idea de la vaga general. Ja era hora que els sindicats es decidiren a alçar la veu després de tants anys de silenci, de cedir davant els poders fàctics, de conformar-se amb les molles d’un sistema que permet malviure als creadors de la riquesa, mentre ells es queden amb el pa sencer. Però no és qüestió només de guanyar més o menys. Hem de tenir en compte que els treballadors hem conquerit a base de lluita uns drets socials i hem millorat les nostres condicions de vida gràcies, també, a les vagues generals que van fer els nostres pares i mares, els nostres avis i àvies. Ningú ens ha donat res que no hàgem guanyat a pols. Algunes vagues generals han aturat plans econòmiques capitalistes que haurien empitjorat, encara més, la nostra vida. Cal que no oblidem la història del moviment sindical. Que alguns dirigents actuals de les organitzacions sindicals, a nivell local o estatal, ens donen motius per a avergonyir-nos no ens ha de fer perdre la perspectiva general. No hem de cedir un pam en els drets laborals guanyats. No es pot anar enrere en la història.

El dia 30 de setembre, a l’hora de comptar els treballadors que hauran fet vaga, el govern, les organitzacions empresarials i els mitjans de comunicació venuts als interessos del capital, no comptaran els quatre milions de treballadors i treballadores que no tindran dret a vaga perquè, senzillament, estan sense feina, ni els milions de persones en una posició tan precària en el mercat de treball que, si feren vaga, serien sistemàticament acomiadats, ni els milions que treballem amb contractes temporals, ni els milions que treballem sense contracte, que no existeixen legalment i, per tant, no poden fer vaga. No compten. Alguns altres tampoc serem comptats el dia 29 entre els vaguistes perquè ens han enviat ja a casa, però hi farem costat.

I com que no podré fer la vaga com m’agradaria, el que sí que faré el dia 29 és fer un boicot total a totes aquelles activitats comercials que suposen donar-li el gust a aquelles empreses que no hagen fet costat als sindicats, ni veuré cap cadena de tele, ni escoltaré la ràdio.